Continuem parlant de l’antiga Grècia, ara tan de moda, i de la influència de les hetaires -cortesanes-, és a dir de la prostitució amb dones bellíssimes, esplendoroses d’aquells moments. Havíem relatat el poder de les Gnatene, imponent parella des del moment de plenitud fins el seu envelliment. Recordarem ara alguna altra cortesana. Per exemple, l’hetaira il.lustre anomenada Lais. D’ella es deia que va ser iniciada en la «professió» per l’històric Apeles que va saber endevinar-li un escultòric cos sorprenent que ell va utilitzar de model bastants vegades. Lais s’havia establert a Corinto, però la seua fama va traspassar fronteres, com se sol dir. Es diu també que un altre notable personatge històric, Demòstenes, va estar enamorat d’ella, i que va caure en el seu enfilat, víctima de l’alt preu que ella havia marcat. Lais va ser amiga del filòsof Arístides i estengué els seus favors també a Diògenes el Cínic. Com veiem, mantenia una extensa relació amb «lo milloret de cada casa». Era una autèntica mostra de bellesa, un esplèndid exemple.
Un dia, Mirón va anar a sa casa a fer-li una escultura. L’artista es va torbar tant davant la bellesa de la cortesana que, malgrat la seua edat avançada i a despit de la possibilitat de fer el ridícul, li va pregar apassionadament el seu amor. Lais el va despreciar amb un somriure, peró Mirón no es donava per vençut, amb la seua insistència. Al dia següent tornà a casa de la cortesana amb barbes i cabells tenyits, forçant la seua postura, elegantment vestit, i es va postrar als peus de la formosa Lais. Ell li digué despectivament: «¡Ilusionado joven! Ya le dije ayer a tu padre que no podía ser…». Amb la major crueltat. Com es veu, sembla que les Gnatenes, tia i neboda, feren escola entre les «il.lustres» de l’ofici. Aquella hetaria va arribar a acumular una fortuna, però el seu descontrol, el seu desenfré era tan desorbitat, tan descontrolades les seues despeses que quan li va arribar el temps de la seua vellesa el panorama que se li va presentar era pavorós. I desencantada, trista i famolenca es va dedicar a la beguda sense fre. Epícrates recull la vellesa de Lais en aquest escrit. «Oh, tiempos de su pasada opulencia! Paréceme una de esas aves de presa que en las fuerzas de su edad se lanzan desde la cumbre de altísimas montañas y arrebataban los corderos; pero que en la vejez se posan lánguidamente en la cima de los templos, donde se consumen de hambre! ¡Siniestro augurio es entonces! Lais fue rica y soberbia en su primavera; más fácil era hallar acceso cerca del sátrapa Farnabazo que con ella. Pero vedla tocar ya su invierno; el templo ha caído en ruinas y da entrada a los profanos; Lais detiene al primero que encuentra y bebe con él. Una esterera, una moneda de tres óbolos, son ya una fortuna para ella, jóvenes, viejos, libres, casados todo el mundo puede obtener ya sus favores… Lais tiende la mano por un óbolo». 
Les cortesanes pagaven un impost anual al «fisco», les seues activitats ingressaven una bona renda a l’Estat en els temps que creixeren molt a Grècia, sobretot a Atenes i en Atica. Però en l’època en què les cortesanes començaren a viure la tristor de les esclaves dels «dicterions», els seus costums anaren definint-se amb les següents característiques: De les seues cases tan ben abillades -amb gust i riquesa- baixaven per les tardes a un raval pròxim al cementeri on reposaven les restes dels gregs morts en combat. Aquell espai, conegut com «Cerámico» era l’elegit ara. Allí s’asseien junt als pòrtics de les estàtues o sobre la verda gespa del jardí, preservats del sol per la verda arbreda. Allí s’evacuaven els tractes de la prostitució d’alt nivell. Era un curiós costum el d’inscriure als arbres el nom dels «hetaira» elegida. Se sap també que el mateix Arsitòfanes ha narrat com els galans, inflamats d’amor per qualsevulla cortesana, plasmaven el nom de la desitjada en la crosta de qualsevol arbre. Aleshores, al matí següent, les esclaves de les més cèlebres hatires del moment es llegien els troncs del «Carámico» i fins i tot la mateixa muralla que els separava un poc del cementeri. Quan aquestes trobaven el nom de la seua ama escrits admiratívament corrien a contar-li a ella la bona nova. Si considerava convenient aquesta insinuació, la cortesana baixava cap el «Cerámico» cap a la tarda i, conduïda per la seua esclava, es mantenia prop de l’arbre citat tot esperant que acudira l’enamorat. Mentrestant ja no estava vigent cap llei que prohibira circular per Atenes amb vestimenta de cortesana. I això va produir un gran èxode cap a la ciutat de totes les prostitutes de Grècia, no sols les cortesanes, moltes d’elles cèlebres per la seua intel.ligència i bellesa, sinó també les «dicteriades» que, fins ara, semblava estar comdemnades a l’ostracisme del «dicterión», que a penes si podien eixir per les nits, per major discreció. El «Ceràmico», lloc de cita de cortesanes de cert relleu, anava a passar, ben prompte, receptiu a la prostitució natural, espai de contractació, deshonesta contractació, una llotja per al escàndol públic, motiu que va produir el que deia Luciano: «Al extremo del «Cerámico», a la derecha de la puerta Dípila, está establecido el gran mercado de las prostitutas…».
El «Aerópago», però, no va posar traves a la prostitució legal, que proporcionava cobdicioses mirades ansioses d’omplir les seues arques per l’impost de la repugnant indústria. Centenars d’aus de rapinya, prostitutes del Pireo i altres punts de la geografia grega baixaren atretes per l’olor de la carnassa de la gran Atenea. Va ser aleshores quan varen envair el «Ceràmico». Podem imaginar l’impacte que suposà per al món atenenc, pel seu esperit civilitzat, l’aparició d’aquelles meretrius tan acostumades a la brutícia i al podriment dels baixos fons portuaris del Pireo. El greixum d’aquella brutor de la malalta prostituta, la que entregava l’almoina del seu repugnant amor a tot el món mariner de totes les mars conegudes en aquell temps, feia entrar en tuguris putrefactes i llòbrecs. I elles prenien part, prenien contacte amb les hetaires atenenques front als morts, per arrodonir el sarcasme, que poblaven el cementeri dels herois nacionals. Tot un poema. La prostituta estrangera que arribava de països llunyans i quasi desconeguts, aparegudes pel port del Pireo amb la bandera de l’amor també baixaven a la ciutat d’Atenes per a contaminar-la més, molt més. La putrefacció ho envaïa tot. Continuarem.
