Ens havíem detingut parlant, parcialment, de la legislació nascuda al 1918 a Suècia. Continuarem ara sobre l’obligació absoluta del registre que implica sancions penals per als que la refusen i també el tractament mèdic. Es concep que aqueixa actitud va dirigida de manera especial contra la negligència o rebel·lió de les prostitutes. Aqueixa disposició es complementa amb les referents al tractament mèdic gratuït, que pot seguir-se, bé als hospitals o en els dispensaris. En els primers s’assimila la secció de malalties venèries a les altres, fent desaparèixer així les antigues restriccions com la incomunicació. A les ciutats de més de 20.000 habitants funcionen dispensaris públics i cos mèdic especial nomenat per la Direcció General de Sanitat. A les localitats de menor població l’Estat sufraga les despeses de personal sanitari i de material, no havent els municipis de proporcionar sols els locals. Per disminuir les càrregues de l’Estat es proveuen, en els referits dispensaris, els tractaments de les malalties de la pell i les ginecològiques comuns. Les visites sanitàries al camp en casos de programació de malalties venèries són objectes de disposicions especials. Reconegut un cas s’ha d’avisar al pacient de la naturalesa del seu mal, entregant-li un imprés amb instruccions higièniques, del que havia de signar el rebut. Així mateix se l’informa de les restriccions que li són fetes per la llei. Una d’elles, la prohibició de contraure matrimoni, a més de les sancions corresponents. El metge encarregat del servei té que informar a la Inspecció sobre els casos que reconegudament es substraguen al tractament. El mateix metge, siga oficial o particular, que haja comprovat un cas de contagi ha de passar avís a l’inspector. Aleshores, a més de les circumstàncies del malalt, al seu parer. Aquesta mesura pretén reprimir la prostitució clandestina perseguint els locals on ella s’amaga. Els resultats d’aqueixa disposició són molt limitats a les grans poblacions però no en el món rural. La persona assenyalada com agent de contagi estava obligada a visitar-se per un metge i presentar després el corresponent certificat. Sols quan l’inspector que rebia aquell certificat es convencia que realment la queixa era fundada, prenia les seues disposicions, que eren sempre secretes. Consisteixen aquestes en l’avís per a que se sotmeta a un tractament mèdic i a l’hospitalitazació forçada en cas de rebel·lia. Els malalts poden eixir de l’hospital sense el permís de l’autoritat sanitària competent. La llei fa previsió, per últim, a una organització de les malalties venèries. Finalment, s’estudia per una Comissió legislativa una reforma de la llei de Beneficència per protegir els menors contra el perill de la prostitució i penar més severament la vagància femenina. La inscripció de les dones com a prostitutes queda abolida des de la promulgació de la llei.
A Alemanya el règim restrictiu havia sigut abolit el 1845, mantenint el mateix principi el Código penal del Imperio, excepte a Alsacia-Lorena. Malgrat açò, a la pràctica funcionaven reglaments municipals que admetien la inscripció de les prostitutes. Aquestes eren cada dia més nombroses, sense que disminuira el nombre de casos de contagi als grans centres com Berlín, Hamburgo, Colonia, Kiel i Stuttgart. No havien faltat peticions al Reichstag, posant de relleu la contradicció entre la llei vigent i les ordenances municipals. Una comissió parlamentària el 1885 es pronunciava obertament per la supressió efectiva i les cases de tolerància. A Àustria no va existir cap llei de caràcter general fins 1872, la qual va establir el règim de la visita mèdica preventiva amb cartilla sanitària. El 1879 foren oficialment les cases de tolerància, després que diverses disposicions el 1874, 1875 i 1876 havien velat per la repressió del proxenetisme, la vagància i la corrupció immediatament. El 1889 es regulava la prostitució a Hungria, admetent les cases de tolerància i establiment la visita bisetmanal i l’hospitalització forçada. A Rússia, des de 1861, es varen fundar comités mèdicoadministratius a les grans ciutats per vigilar la prostitució, que a les petites poblacions depenia sols de la policia i els metges municipals. Suïssa ha sigut sempre el centre de les campanyes abolicionistes amb la Federació d’eixe nom el 1877, i a la ciutat de Ginebra, on es va celebrar el seu primer congrés. A Zurich, el Consell Comunal havia abolit les cases de tolerància i amb elles tota reglamentació el 1891. Una altra agitació conduïda pels abolicionistes havia aconseguit el 1897 escampar a tot el Cantón similars disposicions. A Neufchatel una sèrie de reformes del Codi Penal protegint a les menors portaven aparellades la supressió de les cases de tolerància i l’abolició de les restriccions al tràfec de les prostitutes. A Berna, des de 1888, se suprimia, així mateix, tota prostitució reglamentada. Ginebra, per la seua banda, no havia seguit aquesta corrent d’opinió, com ho demostra que el 1909 encara seguia vigent la legislació reglamentària de 1885 que establia la visita mèdica. A Itàlia, les lleis de Cavour, el 1859, havien reglamentat la prostitució, aplicant-se aquest sistema a Roma el 1871. Les campanyes dels lliberals i abolicionistes varen començar el 1876 i aconseguint que fos presentat un projecte de llei reformant l’antiga. El 1883 es va donar conte oficialment de l’informe que el ministeri Depretis havia confiat a metges i juriconsults i que era netament abolicionista. Amb tot i això, en la pràctica subsistien les cases de tolerància, amb l’obligació en els casos d’endèmia venèria d’una visita mèdica «in situ» amb tractament d’ofici. El 1891 s’introduïa un nou reglament de la prostitució. 
A França, degut a la pressió de les campanyes abolicionistes de 1876, acabdillades per Ivo Guyot, es feren diverses investigacions oficials sobre el règim reglamentari vigent. L’argumentació dels partidaris de la llibertat estava basada no sols en la ineficàcia sinó, fins i tot, en el perill del règim existent. Les dones de les cases de tolerància resultaven més infectades que les lliures i el tractament hospitalari no era suficient en el futur per acabar amb el perill del contagi. El 1888, l’Acadèmia de Medicina, per iniciativa de Fournier, proposava la supressió de les inscripcions i la creació d’un asil especial amb règim hospitalari. Als Estats Units no es coneix la veritable reglamentació, havent fracassat les temptatives per establir-la a Saint-Louis i a Nasville el 1865. Pel demés, les lleis relacionades amb la prostitució, així com el consentiment a les menors d’edat, varia segons els diversos Estats. A l’Amèrica del Sud s’ha mantingut generalment el règim reglamentari, a excepció del Brasil, que ja l’havia abolit durant el regnat de Pedro II. La divergència d’opinions entre administradors i higienistes respecte a la prostitució, tragué com a resultat una Conferència Internacional celebrada a Brusel·les el 1899. Continuarem.
