Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de la presència de lupanars a París, Aviñón i Montpel·ler. Els escrits d’aquella època, com els d’Enrique de Mondeville i Trótuls «La Salernitana», ja mencionaven costums de cosmètica i d’higiene genital. El terror al contagi de la lepra, que era tan gran en l’Edat Mitjana, va fer dictar algunes ordenacions, en tots el països, referents al reconeixement mèdic de les prostitutes. De manera que, des de 1268, va regir a París una disposició prohibint admetre leprosos d’ambdós sexes als bordells i disposant l’expulsió de tots ells.
A Londres es prescrivia una visita mèdica setmanal amb eixa finalitat a les mancebies. Des del segle XV el coneixement de la sífilis, que estava també confosa amb la lepra, va fer més severes les disposicions sanitàries. Al 1497 s’ordenava a París la seqüestració o expulsió dels contagiats i es disposà la fundació d’un hospital per a rebre’ls. 
A Espanya, la legislació reglamentant les mancebies semblava molt antiga, remuntant-se, segons J. M. Guardia, a l’època de la dominació àrab. Fos com fos, des de 1486, quan es va dictar el decret real de Salamanca, foren organitzades les cases de lenocini. Des de 1579, la visita mèdica era de rigor en les noves prostitutes per reconèixer si havien patit o patien encara «bubas» o mal veneri. Des del segle XVIII apareix ja a Europa organitzada la inspecció sanitària de les prostitutes, foren lliures o en mancebies. Amb tot i això, eren ateses més bé en policia dels costums, per part de l’autoritat, que a veritables mesures d’higiene. Aquestes, a part de l’hospitalització de les dones, eren ben poc eficaços i no resulta estrany que l’opinió mèdica exigira noves mesures, per boca de Dessaults, de Hunter, de Louis i altres higienistes. Per altra banda, els avanços en venereologia i sífilis precisaven més el problema. Este, que semblava reduït en un principi a l’aïllament de casos sospitosos o declarats d’afecció venèria, adquiria després una extrema complexitat.
El període d’incubació d’eixos processos, les seus fases de latència, la contagiositat d’accidents, sembla, inofensius, feien més sospitosa casa dia la vella organització sanitària. Per altra banda, esta podia sols exercir la seua vigilància sobre les dones inscrites, però no sobre les prostitutes clandestines, que eren cada dia més nombroses. Per això eren separades en dos bàndols o camps, dels higienistes i especialistes, figurant en un d’ells els partidaris i en altre els adversaris de la reglamentació.
Sol·licitaven aquells que s’harmonitzara amb la necessitat dels temps i avanços científics, en tant que els adversaris de la reglamentació jutjaven la ineficàcia en tots els cassos. A Anglaterra, on va guanyar prompte terreny la idea de l’abolicionisme, sols existia una reglamentació rudimentària. La llei coneguda com del «Contagious Diseases Act», votada el 1804, sols havia proveït a la repressió del lenocini i les seues conseqüències en les estacions militars, els ports i les petites poblacions. El 1883 es va suspendre aquesta llei a l’empar d’una violenta campanya per part del partit lliberal. La seua abolició completa es produiria el 1886. La policia havia proposat detenir els tallers penitenciaris als efectes de malalties venèries, però els poders públics ho vetaren. Per una altra banda, la India anglesa, Ceylan, Hong-Kong, Malaca i Gibraltar, varen abolir també totes les restriccions de la prostitució, i entre elles la visita mèdica.
Per part dels reformistes s’al·legava el fracàs del sistema a l’Indostan, on la salut per part de l’exèrcit era pitjor des de què funcionava un règim restrictiu. En realitat, fora per l’efecte de la reforma o per altres causes, havia descendit la proporció d’atacats per malalties venèries a l’exèrcit. Així fou que el 1895 era aquella del 275 per 100, mentre que el 1898 era sols del 17 per 100. A Bèlgica, la llei de 1844 sotmetia la prostitució al règim de les inscripcions, tant per a les dones lliures com per a les menors i les casades. La llei de 1887 confirmava el règim restrictiu, havent informat favorablement l’Acadèmia de Medicina malgrat els esforços dels abolicionistes. A Holanda, la prostitució no depenia més que dels municipis, existint reglamentacions diferents a Amsterdam, Rotterdam i La Haya.
Realment no s’ha modificat aquest estat de coses, i es pot comprovar sols la rebaixa, cada vegada més accentuada, de les prostitutes inscrites. Per altra banda, la Sociedad de Médicos Dermatólogos holandesos havia demanat al supressió de la visita mèdica jutjant-la com ineficaç. Als països escandinaus és on s’ha desenvolupat el principi de la intervenció sanitària de l’Estat referit al contagi veneri. Noruega va iniciar aquest moviment el 1888: s’havien tancat les cases de tolerància, nomenant-se una comissió per estudiar el règim de la visita obligatòria. Des de 1887, s’havia retirat de les atribucions de la policia tot el referent a la prostitució, fent-la dependre sols de l’administració sanitària. Per altra banda, des de 1860 les malalties venèries, com totes les contagioses, havien de ser de declaració obligatòria.
A Dinamarca, les grans ciutats com Freeriksberg, Horsens, Nyberg i Aalberg, havien renunciat el 1879 als reglaments municipals sobre prostitució, que conservaven Odensie i Copenhague. Els esforços de les societats abolicionistes, secundades per l’opinió mèdica, varen acabar per fer que se suprimira tota intervenció de la policia. A Suècia s’havia presenciat un moviment anàleg de les prostitutes. Des de 1898 foren oficialment abolides les cases de tolerància en tot el regne.
La llei sueca, que podria considerar-se com la més moderna en aquesta matèria, va entrar en vigor el 1918, després d’una llarga campanya que va apassionar l’opinió general i dividir la mèdica. La Sociedad de Médicos suecos, majoritàriament, la Comisión de Higiene pública de Estocolmo y la dirección general de Sanidad, advocaven per què es regimentara la prostitució sanitàriament. Però no faltaven entre les autoritats en venèrelogia i sifiliografia opinions totalment opostes a l’anterior, o siga adversaris de tota reglamentació. Siga com siga i després de l’avantprojecte de 1915 i de l’informe voluminós oficial de Wawrinsky i Hedin es van arribar a establir bases fonamentals per a la nova llei. Aquesta proveu: 1er. a un servei extens, tant d’informació com d’instrucció; 2on. a l’obligació per tots els malalts de sotmetre’s a un tractament mèdic; 3er. al dret a l’assistència mèdica gratuïta; 4art. a l’aplicació de certes mesures coercitives (blenorràgia, «chacho bla», sífilis) així com també el seu període de contagiositat. Es creen inspectors sanitaris especials, encara que també desenvolupen les seues funcions inspectors provincials municipals de sanitat. Continuarem.
