Acabàvem la darrera setmana amb la cita de la reglamentació de la prostitució a Suïssa, Anglaterra, Itàlia, Suècia, Noruega i Holanda. Continuarem ara dient que a Alemània es va distingir des de 1880 la senyora Huillaumeschack, a la seua activitat es va deure la creació de la Asociación Alemana de la Moralidad Pública y de la Federación Alemana de la Civilización. En 1885 es forma Düsseldorf, presidit pel llicenciat Weber un grup abolicionista que es va convertir en una associació molt ramificada. Finalment, als primers anys del segle XX aconseguiren grans resultats en el camp de l’abolicionisme, la senyora Schewen de Dresle, i la senyoreta Pappritz, de Berlín, arribant a constituir-se vint associacions afiliades a la Federació.
Al 1910, a l’Assemblea general de funcionaris mèdics alemanys celebrada a Jena, Blaschko va declarar que no recolzava la reglamentació i que de ninguna manera la considerava aprofitosa pel sanejament dels costums. La Federació, en la seau campanya contra la reglamentació de la prostitució, l’inicia dels següents principis. La reglamentació planteja una regla d’excepció policicomoral contra el sexe femení; exposa a l’arbitrarietat de la policia a totes les dones per pura suspita i, segons testimoniegen els fets, a vegades aferrant-se a persones absolutament innocents; és, a més a més, atemptaria la llibertat individual. La reglamentació brinda al sexe masculí una certa manera de seguretat contra el contagi en el comerç sexual fora del matrimoni, i això és un foment per al vici; a més a més, amb el sistema d’aquarterament propaga el comerç sexual fora del matrimoni, mostrant a la joventut el camí per a éll, amb manifest prejudici de la moral i els bons costums. Per una altra banda, la reglamentació no aconsegueix l’objectiu que es proposa, o siga el sanejament de la moral pública i de la prostitució, sinó que més bé perjudica dues coses. Per una banda afecta el concepte del dret i de la moral en el poble, ja que l’home pot impunement abusar del comerç sexual indegut i sols la dona pateix les conseqüències de l’acte punible comés per tots dos; per una altra banda, els bordells es converteixen en focus de malalties sexuals que es contagien espantosament. La Federació fomenta el càstig dels fets atemptatoris al decor públic, de al impudícia i de la seducció, per mitjà de la violència o del suborn, la corrupció de menors i d’incapacitats. Persuadida, a més de que es tracta d’una de les plagues que destrueixen els fonaments socials es mou per reformes com l’extensió fins els divuit anys de la llei de la protecció de la infància, la Fundació de policlíniques, la curació gratuïtat de malalties sexuals, etc. 
HIGIENE
La higiene de la prostitució es remunta a les primeres civilitzacions, encara que el seu concepte era radicalment distint del moment actual, del temps modern. Aquesta es refereix a la preservació del contagi veneri desconegut a l’antiguitat i que, per tant, no podia donar origen a l’aïllament i el registre de les prostitutes. Així, l’higiene de la prostitució en l’antiguitat abastava sols un concepte estètic separant els malalts l’aspecte dels quals era repugnant o trist. Hipòcrates va prohibir les relacions sexuals a les dones leucorreiques, i Galeno, el mateix que Areteo, senyalaven el caràcter immund de la secreció blenorràgica no mencionant en res la seua contagiositat. El mateix pot dir-se de l’olor fètid no sols de les secrecions patològiques, sinó encara de les fisiològiques genitals i que inspiraven repulsió en el comerç carnal. Marcial, Petronio, Ausonio i l'»Antologia Palatina» es fan eco d’aquest sentit popular que va donar origen als epítets de «grason» i de «hireus» aplicats als individus que exhalaven olors fètids. No es deu oblidar, per altra banda, que essent esclaves la major part de prostitutes, haurien d’estar exemptes de taques corporals, figurant entre elles, les afeccions cutànies (psoriasis, eczemes, vegetacions, etc.). Siga com siga, la higiene dels antics en certes matèries s’concloïa quasi amb banys i locions, la qual cosa s’avenia amb el gran desenvolupament de la balneologia en aquella època.
Ovidio, Luciano, Hesíodo i Suetonio mencionen ja com general la pràctica de les locions a la recerca de tota relació sexual. Respecte a les prostitutes servia eixe costum per distingir la més refinada (siccae) de la de classe baixa (udae). Eren conegudes com (aquarioli) (auarii) i (baccariou), segons testimoni de Plauto i Cicerón, als quals cuidaven d’eixe servei. Per altra banda, no era infreqüent que als lupanars existira una instal·lació de banys, especialment per l’època imperial, segons acredita Frontino i demostren els papirs grecoegipcis i algunes figures de la col·lecció Hamilton. Les esponges, les xeringues i cànules eren corrents per practicar la neteja com es veu per les obres de Galeno, Sorano de Efeso i Paulo de Egina. No sembla que fos desconegut l’ús de l’irrigador, si jutgem per l’historiador metge Fucles quan anota un passatge de Hipòcrates. Tanmateix era comú una desinfecció bucal rudimentària com testifiquen Marcial, Catulo i Plauto donada la freqüència en l’antiguitat de les perversions sexuals.
Una altra pràctica molt comuna era aleshores la de les uncions i friccions amb oli, que s’atribuïa igualment a paper higiènic en les relacions carnals. L’un d’altes artificis de preservació és dubtós, encara que Helbig pretén deduir-lo d’un passatge de la Metamorfosis, de Antonino Liberalis. El mateix cap dir dels mitjans anticoncepcionals entre les prostitutes que no es relacionen, segons documents de l’època, en cap artifici higiènic especial. No es coneixia doncs, entre els antics cap malaltia venérea, apart de les comdilomes de la regió anal, que donaren motiu a les sàtires de Juvenal i que no es creien tampoc contagiosos. Les vegetacions eren molt habituals en les prostitutes, senyalant també entre elles la peliculosis i la blenorràgia. Però cap d’eixes afeccions era tinguda com transmissible i sols inspiraven repugnància.
La primera idea del contagi veneri sembla haver coincidit en l’època de les últimes persecucions cristianes, apareguent ja durant el regnat de Diocleciano. Palalio, en la seua Historia Lausiaca, afirmava que era ja coneguda la contagiositat dels «chancros» pel tracte carnal amb prostitutes. Això no obstant les mesures higièniques del’Edat Mitjana semblen haver-se inspirat en gran part de les antigues en la seua ignorància del contagi veneri. Es separaven dels bordells les dones malaltes de mals repugnants, però no amb cap finalitat sanitària sinó simplement estètica i de millor assistència. Sols a Anglaterra una ordenança d’Enrique II, el 1161, va prohibir que s’admeteren als bordells les dones que patiren blenorràgia, mal qualificada com perillosa. Les regulacions de Constanza, Ulm, Padua, París, Bolonia i moltes altres ciutats medievals, exigeixen que sols siguen rebudes dones sanes, però com inclouen entre les excloses les embarassades es deu creure que no es perseguia el contagi veneri. Abona aquesta hipòtesi el fet de prohibir-se igualment el seu exercici i les seues activitats a les prostitutes en les seues etapes de menstruació. No era cosa rara, pel demés, que aquelles ordenances imposaren la pràctica de banys, existint ja instal·lacions adeqüades als lupanars de París, Aviñón i Montpel.lier. Continuarem.
