Ens referíem la darrera setmana a la Conferència Internacional celebrada a Bruselas el 1899. Continuarem dient que en ella havien de prendre part els delegats dels Governs, dels municipis i, a més, els metges, jurisconsults i funcionaris especialitzats en la matèria. Els més sifilogràfics com Augagneur, Fournier, Blascko, Neisser, Lassar, Sturmer i Hebat es trobaven presents i prengueren part en els debats, actuant com a secretari general de l’assemblea el cèlebre higienista Dubois-Havenitte. Com a resultat de les deliberacions de la Conferència es van establir una sèrie de principis emesos amb els vots unànimes que es dirigiren als Governs. Així direm que es va sol·licitar l’abolició per tots els mitjans de l’estat de prostitució de les menors d’edat. També s’advocava per que es fundara a Brusel·les una Societat de Profilaxis sanitària i moral al mateix temps. De la mateixa manera s’exercitaren a velar per la protecció dels orfes i l’ensenyament moral de la joventut. També es reclamava la repressió del proxenetisme amb tota la severitat de les lleis. S’instituïa una Comissió permanent d’investigacions en cada país. Ella hauria de determinar estadísticament la freqüència de les malalties venèries, la bondat de les institucions pel seu tractament i la conveniència dels mitjans per impedir la seua programació. Es complementava aquest programa establint una uniformitat en els mètodes estadístics. Igualment es va atendre a reformar el tractament hospitalari de les malalties venèries, garantint el seu caràcter gratuït i el secret mèdic i abolint les mesures vejatòries. Es procurava la instrucció de la joventut masculina respecte dels perills de les malalties venèries.
Les disposicions de la Conferència de Brusel·les foren completades per l’Acuerdo Internacional del 18 de maig de 1904 sobre repressió del tractament de blanques. Aquest acord, en vigor des del 17 de juliol de 1905, va ser adoptat pels representants d’Alemanya, Àustria-Hongria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, França, Gran Bretanya, Itàlia, Holanda, Portugal, Rússia, Suècia, Noruega i Suïssa. Aquest acord establia una autoritat encarregada d’arreplegar dades sobre el tràfic de dones i menors destinades a la prostitució. Es concedien a eixa autoritat drets per correspondre als drets similars dels països veïns. Cada Govern s’encarregava d’exercir una vigilància en les estacions, ports d’embarcament i en curs de viatge per perseguir als qui exercien el trànsit susdit. A aquest efecte se senyalaven els autors, còmplices i víctimes d’aquell tràfic, bé a les autoritats del lloc de destí, a les consulars i a les demés competents. S’encarregaven també els Governs d’arreplegar les declaracions de les dones de nacionalitat estrangera, establint la seua identitat i estat civil i esbrinant qui les havia induït a emigrar. A títol eventual, i destinat a al repatriació, es confiaven aquelles dones a institucions de Beneficència públiques o particulars. Després de diverses regulacions de detall (correspondència, despeses, etc.) es convidava als demés Estats a adherir-se al citat acord. En realitat, l’obra de col·laboració internacional mampresa en aquests acordes venia completada per diverses legislacions. Així, el delicte penal i civil en matèria de contaminació sexual s’admetia en el Codi danés de 1866, la llei danesa de 1874, la noruega de 1860, la sueca de 1918 i el projecte de llei suïssa de 1908. L’oposició al matrimoni dels malalts de venèria, sol·licitada a la Conferència de Brusel·les per Macalé, van Deven-ter i Woormolen, figura ja en la llei sueca expressada. La repressió del tràfic, castigant a qui es beneficiava amb ell, o siga contra el proxenetisme, es troba en la llei francesa de 1903. La protecció dels menors s’assegurava en la llei francesa del 1908, l’alemanya del 1909 i l’holandesa de 1910. Mencionarem, així mateix, les institucions de rehabilitació annexes a la Federació Abolicionista com la Mme Avril, Sainte Croix i la de Clomart. 
MEDICINA LEGAL
La prostitució revesteix en medicina legal un doble interés en el concepte frenopàtic i en el criminològic. Del primer, hem de senyalar les anomalies neurològiques i mentals de les prostitutes, estudiades per diversos observadors com Kràpelin, Lombroso, Broguardel i Krafit-Ebing. Es relaciona aquesta mentalitat aberrant amb un tipus de degeneració i els seus corresponents estigmes.
Així, s’ha descrit una capacitat cranial inferior al de la mitjana, una menor obertura de l’angle facial i un proxenetisme més accentuat. Com estigmes menys freqüents se senyalen el tipus varonil del rostre, la irregularitat de l’orifici occipital, l’excessiu desenvolupament zigomàtic amb apèndix «lemúric». Mingazzini i Perrin descriuen anomalies de configuració cerebral en els lòbuls frontals, o en el «cúneo» o als diversos solcs (verticals, centrals i postcentrals). Es tracta d’esfondraments, de divisions, o de conjugacions que no apareixen en els cervells normals. El tipus de la prostituta criminal ofereix en aquesta part una marcada diferència amb la que no ho és per cap concepte (infanticidi, homicidi, robatori…). En conjunt, salvant els cassos d’imbecilitat i d’idiotisme, la prostituta criminal ofereix una capacitat major del crani. En canvi, presenta en major nombre altres anomalies (plagiocefàlia, soldadura de l’atlas i de l’occipital, espina nassal hipertròfica).
Algunes anomalies de la prostituta en la seua configuració encefàlica han d’estimar-se ja com patològiques totalment. Així passa amb l’atròfia cortical, les segmentacions atípiques de caràcter «aplàssic», etc.) La talla de les prostitutes acostuma a donar una mitjana inferior al normal en la mateixa època de la vida. En canvi, el pes sembla superior en elles, havent una accentuada tendència a l’obesitat. L’ama acusa així mateix diferències amb les prostitutes, revelades per la seua major longitud. Respecte al diàmetre de la curva, sembla superior al normal. En elles és característica la «hipertricosis» facial o genital, la hipertròfia del clítoris i l’exageració de les nimfes. Alguns observadors, com Ottolengui i Carrara, senyalen l’existència del peu «prehiensil» -diuen- i les anomalies laríngies.
En conjunt podríem dir que la prostituta, pel seu tipus antropològic, se sembla a les races inferiors (hotentotes, pells roges i australianes). És més, encara es descriuen casos en els que alguns trets ètnics dels pobles salvatges (esteatopígia) apareixen més clarament encara en les prostitutes. Respecte al tatuatge i les seues infinites varietats (eròtiques, de noms, inicials, divises), sols s’observava a les classes baixes de la prostitució. Com ha canviat el món, no? Quina cosa dir del tatuatge actual? Les funcions genèsiques ofereixen així mateix anomalies en les prostitutes. D’eixa forma la menstruació experimenta un avançament i rarament un retràs. Continuarem.
