Ens havíem detés la darrera setmana parlant de la reglamentació de les activitats de la prostitució establerta pel rei Alfonso el Sabio. Continuem ara tractant el mateix tema. A instància de les «Cortes de Soria» Juan I va dictar ordres respecte a les hostaleries i cases públiques, manant que les dones que estigueren a les cases públiques, tingueren més de dotze anys, que no foren de bon llinatge, ni casades ni vídues honestes, i que els visitants tingueren vint-i-cinc anys i no foren casats ni de l’estat religiós. A elles s’aplicava una de les lleis de Enrique IV que diu així: «Por ende que mandamos las mujeres públicas que se dan por dinero, no tengan rufianes públicamente ni secretamente…», etc. Juan I, en 1389, a imitación del rei don Pedro y a isntancias de los concelleres y pronombres de la ciudad de Barcelona mandó redactar unas ordenanzas sobre la prostitución, que contienen, entre otros, los siguientes artículos» «Quedan expulsados del reino los que tengan amigas en los burdeles. Asimismo serán expulsados los que ejerzan el oficio de alcahuete, lo mismo hombres que mujeres. Se prohibe el uso de armas en las posadas de las mujeres pecadoras. Las mujeres públicas comunicarán a los posaderos, para que estos lo hagan al baile o alcaide, sus nombres y los de sus amigos. No podra entrar en el burdel la mujer que se halle encinta…» etc. Són notables també les lleis que va dictar ell mateix contra els mesoners o mesoneres de les ciutats, villes i llocs del present principat». Poc després, el rei Felipe de Castilla reglamentà la prostitució en el regne de València.
Carlos III, el 1787, i Carlos IV, en 1798, varen expedir «Reales Cédulas» de les quals, les d’aquest últim sobretot rebel·laven un caràcter humanitari, apartant la nota d’oprobi i de despreci en que eren mirats els descendents de prostitutes. Vist l’estat de desmoralització de les tropes de l’exèrcit, Carlos III, es va veure obligat a dictar la següent Pragmática, la qual dona major idea que la descripció que nosaltres poguerem fer de l’estat de relaxació d’aquell temps: «Ley de Carlos III del 22 de novembre de 1787. El delicto de lenocinio será exceptuado de la milicia y sujeto a las justicias, por lo que su falsedad desdice del honor de mis tropas». En els temps de Fernando VI, quan era la prostitució tan perseguida, va trobar refugi en les posades secretes, augmentant-se indubtablement la prostitució clandestina, que va arribar al màxim durant el regnat de Fernando VII. Vista la legislació de la prostitució en els temps antics, resta a hores d’ara una lleugera ressenya en el referent als nostres últims temps, especialment des de la meitat del segle XIX fins el XX. Les bases que han servit de recolzament referit a la prostitució, són, en resum, les següents: la prostitució és un acte il·lícit perquè quebranta els precepte de la llei natural; però, al mateix temps, les que des dels poder legislatiu s’han ocupat en ells han considerat, que si és un mal, deu ser considerat com un mal menor, perquè en la societat actua com una societat com una necessitat i existeix per altra banda impossibilitat absoluta d’impedir la seua existència. Eixos arguments han determinat que la societat tractarà la prostitució com un mal, incloent-la en eixa categoria i subjectant-la, en conseqüència, als preceptes d’una llei amb la finalitat de regular-la. El primer Reglament a la moderna es va dictar a Espanya en 1865. El Dret espanyol vigent. La prostitució està reglamentada a Espanya per diverses disposicions, entre les quals recordarem com a principals la Circular del ministeri de la Governació del 1º de març de 1903 i la R.O. del 13 de setembre de 1910. Segons aquestes disposicions, les prostitutes es divideixen en dos grans grups: prostituta lliure, que viu al seu domicili, i prostituta pupila, que viu a la casa de tolerància o lenocini. La casa de prostitució cal que estiga allunyada de certs edificis públics (escoles, esglésies, etc.) Han de tenir les finestres previstes de gelosies o cristalls opacs per tal que des de fora no puga veure’s el que passa a l’interior. El permís per establir una casa de tolerància és atorgant per la policia a certes dones que el sol·liciten, les qual es fan responsables de les infraccions produïdes per les dones que en qualitat de pupil·les o de pas exerciten en aquell lloc la prostitució; no poden en aquestes cases tindre home al seu domicili, ni desprendre begudes alcohòliques ni permetre l’entrada a menors. Les prostitutes disposen d’una cèdula d’inscripció o cartilla, en la qual consta, en general, la indicació de fotografia, la filiació i el nombre d’inscripció. Se les prohibeix circular per determinats carrers i a certes hores. Totes les prostitutes estan obligades a la inspecció mèdica, el resultat de la qual s’anotarà en la cartilla. La prostituta declarada malalta estarà obligada a la curació de la infecció contreta a l’hospitalització o a acudir al dispensari, o serà lliure d’atendre la seu curació com jutge convenient. La prostituta pagarà una taxa periòdica, que s’invertirà, per regla general, en cobrir les necessitats originades per l’aplicació del Reglament. Quan una prostituta contraia matrimoni o manifestava el propòsit d’abandonar definitivament la prostitució i durant una temporada allunyada de la mala vida era borrada del registre i dispensada, en conseqüència, de les inspecciones mèdiques. El cos de vigilància d’aquest servei tenia sempre lliure entrada en els llocs destinats a la prostitució per complir les seues funcions. L’execució del Reglament i, per tant, la vigilància i administració de tot el relacionat amb la prostitució, estava encarregat a una secció especial de la policia governativa, i tant aquesta com el personal mèdic depenien de la seua autoritat. Les contravencions del Reglament i l’escàndol prostitucional en la via pública eren castigades amb multes o arrestos. És digne d’indicar-se aquí el «Proyecto de Bases» per a un reglament de la prostitució a Espanya que va ser redactat i aprovat per l’Acadèmia de Higiene de Catalunya el 1911. Està dividit en quatre parts i en ell es regulen minuciosament no sols quant es refereix a prescripcions higièniques, sinó també tot el referent a policia, garantint-se especialment la llibertat de les desgraciades que es dediquen a aquest ofici tan dur i injust ofici de la prostitució. Com a delicte està comprés en l’article 459 del «Código Penal». Els actes castigats en ell són els de leocini o proxenetisme, paraula derivada de la veu grega proxeneta que significa negociador. Els fets compresos són els que popularment constitueixen actes l’alcahueteria. Aquest article diu: «Incurrirán en la pena». Continuarem. 
