Ens havíem detingut la darrera setmana parlant de la India i la prostitució i les conseqüències de la seua pràctica en temps primitius en aquell país. Les lleis prohibien la seua pràctica en aquells moments. Al Rig Veda, entre els seus càstigs apareixia la decisió dirigida al «braman» ordenant que no podia utilitzar aliment de tot tipus servit per una prostituta, amb la pena de quedar apartat del món superior, i la mateixa prohibició s’aplicava a tota mena d’aliments de mans de dona impúdica, i, segons la llei, no poden oferir-se libacions d’aigua a dones que cohabitaren en varis homes.
Al «bracman» li estava prohibit també presenciar la dansa i escoltar la música executada per prostitutes. Sota la dominació musulmana es va reglamentar la prostitució; a les prostitutes dels dominis de la India que s’havien concentrat a la capital amb xifres extraordinàries se’ls varen assignar, en temps d’Akbar, un barri especial, que batejaren com Shaitanpura (Ciutat del Diable); nomenaren un superintendent, funcionari de l’Estat, que registrava els noms dels concurrents i dels que anaven a aconseguir alguna d’aquelles dones infeliços per emportar-se-la a sa casa. El poble consentia amb facilitat aquelles unions, sempre que el funcionari indicat per això tingués coneixement del fet. Khafi Khan, citat per H. Elliot, en Histori for India, Londres, (1867-1877) diu que els ministrils i cantors da fama, al servei de la cort, s’avergonyien de la seua professió, com si foren font de la prostitució, i en certa ocasió, a precs d’ells, se’ls va elevar a la dignitat de «mansabs», havent-se publicat un edicte pel qual es prohibia la dansa i el cant professional. 
Segons Manucci (Storia do Mogor, 11.9, Londres, 1907), durant el regnat de Shahjaban, les dones públiques gaudien de gran llibertat, trobant-se en gran nombre a les ciutats, i poc després als inicis del regnat de Autangzeb, aquest monarca ordenà la supressió de la prostitució, obligant a les que l’exercien a triar entre contraure matrimoni o abandonar el regne. El cronista afegeix que, degut a això, els palaus i grans cercats on habitaven varen anar arruïnant-se a poc a poc, perquè moltes de les dones es varen casar, altres emigraren i la resta es va amagar allà on pogueren, escapant-se a l’acció de la llei.
Referent al que s’ha indicat en un principi, respecte a la prostitució de caràcter religiós, a la India existeixen les dansarines i cortesanes conegudes en el Nord com «devadasi» (esclaves dels déus) i a l’Oest «bhvin» («dona fermosa») i «devli» (servidora de l’ídol»). Aquesta casta sembla datar dels segles IX i X, una època de gran activitat en la construcció de temples i organització dels serveis que havien de tenir lloc en els mateixos. Les «bhavius» particularment, practiquen la prostitució tot diferint de les prostitutes vulgars, en estar dedicades sols als déus; d’entre els seus fills trien elles dos o tres per succeir-los en el servei del temple. Els seus deures en ell, són: granar i purificar el sol, amb excrement de vaca i amb aigua i ventar un ventall davant del déu; els homes, pertanyents a aquesta casta, coneguts com «devli», es preocupen de despertar els déus, fent sonar corns i trompetes; la seua remuneració és part en diners i part en un tant per cent de les ofrenes. Tenim a l’abast copiosa informació, de bibliografia, copiosíssima, podríem dir que quasi centenària.
Tornarem a matisar sobre el Dret, distingint l’espanyol històric; l’espanyol vigent i la reglamentació a l’estranger. Dret espanyol històric: A Espanya la prostitució data de molt antic, com en els demés països, objecte de l’atenció dels legisladors. A l’any 230 a de J.C., es refereix que en les regions dominades per Amilcar Barca va arribar a tan alt grau la depravació dels costums que obligava a aquell a dictar severes mesures, tractant de reglamentar la prostitució dominant subjectant les dones estrangeres a un impost conegut com «vectigal». Posteriorment, ja en plena dominació romana, es va establir la prostitució matriculada -«meretricium»- amb legislació pròpia, una tarifa cobrada per l’edil. A uns anys moderats, aparentment, seguiren temps d’una major objecció, que obligà a Costantino i a Justiniano a una legislació repressiva, que va arribar a ser font de Dret civil i penal dels costums públics fins els nostres dies.
Durant l’època goda, al llibre III del Fuero Juzgo apareixien diverses lleis del rei Recesvinto i algunes disposicions dels reis Chindasvinto i Esgica, encaminades a la moderació del desenfré del moment, no sols des del punt de vista moral, sinó també en l’aspecte sanitari. En l’època àrab, durant l’emirat de Muza, es moderaren els costums, potser degut a l’admissió a la llei mahometana de la poligàmia. L’Església primitiva a Espanya va sentar una jurisprudència, evolucionant paulatinament, va arribar a adquirir un caràcter higiènic moral al Concilio de Toledo a l’any 750, concretant-se definitivament al Concilio de Milán, quan es va arribar a una perfecta intel·ligència entre el món eclesiàstic i el poder civil per organitzar, reglamentar i reprimir la prostitució sense destruir-la evitant la seua anamatematització. En aquell acord es va guanyar molt ja que varen disminuir de manera sensible les malalties ocasionades per la plaga.
En el segle X pren increment una altra forma de prostitució, que bé podríem nomenar-la clandestina, localitzada en posades i tavernes. Al segle XI establiren els Furs noves reglamentacions basades en el Dret romà i al Còdig visigod, constituint una legislació municipal nomenant alcaldes, regidors i jurats entre els veïns de la més reconeguda honradesa. En el transcurs del mateix segle apareixen, a més del Fur vell, conegut com el de Burgos, el de León i el de Sepúlveda. «Alfonso el Sabio», més tard, per dessentir del Dret romà, va atenuar el rigor de les lleis godes, composant una veritable reglamentació. La prostitució adquireix un aspecte modern, és reconeguda com un ofici, se la tanca apart i, per raó del seu mateix ofici, és considerada ama del seu salari. El reglament es separa de les tradicions del dret romà i protegeix la prostitució emparant-la a favor de la Llei («Partida V, tit. 14″». A la partida IV, tit. 22, queda consignat que; «prostituïa a la seua serva, a casa o lloc públic, perdia els seus drets, quedant ella lliure i autoritzats els jutges», disposicions que en res contradiuen, sinó, abans el contrari, confirmen la severitat en la persecució dels mediadors, dividits en cinc classes, segons el tit. 22 de la Partida III: «1º bellacos que guardaban las rameras públicas en el burdel, tomando parte de su ganancia. 2ª chalanes corredores o mediadores que andan solicitando a las mujeres que están en sus propias casas para los himbres que els dan algún interés en premio de su vileza; 3ª los que tienen en sus casas mujeres mozas para comerciar con ellas; 4ª los viles maridos que sirven de alcahuetes a sus mujeres, y 5ª los que por algún lucro consienten en su casa la concurrencia de mujer casada u otra para fornicar. Los culpables de estos delitos podian ser denunciados, y probado el hecho, incurrían en penas serveras, la mayor de las cuales era la pena de muerte para los del tercer grupo, a menos que no donasen y casasen a las mujerespor ellos explotadas; la pena de muerte era de destierro». Continuarem.
