Ens havíem detingut la darrera setmana en la cita dels sacerdots «lupercos» que anaven pels carrers de la Roma antiga, mig en pilotes, amb un «látigo» -un fuet- a la mà per fustigar a les dones que es trobaven al seu camí com a càstig per la seua probable esterilitat dins l’obsessió romana dels primers temps amb el manteniment de l’estirp. Durant les Lupercales es feia sacrifici del ramat d’animals que els mateixos sacerdots s’encarregaven de degollar. També les dones es preocupaven per la possibilitat de resultar estèrils. I aquella situació feia que moltes vegades, aprofitant la protecció de les ombres amb nits de festa, s’entregaren abandonant-se als braços dels citats «lupercales» que, follant-les, posseint-les, les haurien d’allunyar d’aquell «espantós» mal de l’austeritat.
Unes altres festes, conegudes com les florals, conduïen a la prostitució sagrada. La denominació venia d’una prostituta estrangera -Flora- que va viure durant el regnat d’Anco Marcio. La meretriu, preocupada per la constant persecució del seu ofici, va acudir una nit al temple de Hèrcules a demanar-li consells i protecció. Sembla que va passar allí la nit, dormida, fins arribar a la matinada. I, quan es va despertar, es dirigia a tots dient que Hèrcules se li havia aparegut en els somnis i que li havia manifestat que, en aquell mateix dia, només li arribé la llum solar, aconseguiria la seua felicitat. Pel matí, al sortir del temple, la va veure el patrici Tarucio el qual s’enamorava d’ella perdudament. I aquest Tarucio la va convertir en la seua esposa i foren molt feliços. A la mort del patrici, Flora entrava en possessió d’una fabulosa herència. Alguns han dit que quan va enviudar tornà al primitiu ofici de prostitutes, diuen que «para no tener que gastar absolutament nada de los bienes heredades». En morir Flora, va deixar tots els seus bens al poble de Roma. Per això, el Senat ordenava que el nom de Flora fos inclòs en tots els esdeveniment del l’Estat. D’açò va venir la creació de les festes florals en honor d’aquella prostituta però, a l’hora de la conservació dels costums, s’oblidaren oficialment dels contorns humans de Flora i l’elevaren en el record de prostituta a la categoria de deessa, tot un ascens en els valors. En el fons però, les florals no eren altra cosa que unes festes dedicades en uns cants a la primavera, que tenien en el seu arranc l’objecte de gaudir d’uns dies lliures dins dels moderats costums. 
Durant les florals, els romans es rebolcaven amb frenesí impulsats per la força de Natura i s’entregaven a tota mena de foguerades accions amoroses. Arribà un moment en què aquelles florals serviren de motiu a unes cerimònies repugnants que s’ubicaven el Circo. Era allí on els crits plens d’entusiasme d’una enfurida multitud, ubicada en l’arena, formada per dones i hòmens, conformaven una massa enfebrida bolcada en tota mena d’excessos.
S’ha de dir que les deesses romanes, a poc a poc, anaren formant una vigorosa força. Venus victoriosa es convertia en la sublim protectora del petit poble, era ja una gloriosa nació, una nació tocada amb casc guerrer que rebia la invocació dels genis de l’estratègia i, encara que el camp del seu domini no fos exactament el sensual, durant les seues festes els joves depravats transformaven el culte militar en un altre culte plenament obscè, encara que per celebrar-lo en tota la intensitat hagueren de practicar-lo clandestinament dins de les seues llars. Allò bullia, bullia.
I a poc, a poc, en la mesura que s’estava fraguant la grandor de Roma, s’estava produint el decreixement de les seues virtuts. Les dones romanes començaven a acceptar la deshonestedat dels cultes a algunes divinitats, respecte a Cupido, a Príapo, o a Mutino… I de tots, sembla que fou Príapo el que arribaria a disposar d’una majoria d’adoradors. Cal pensar que aquesta divinitat grega era considerada com a símbol de l’instint sexual i de la força generativa masculina i també de la fecunditat de la natura, segons la Gran Enciclopèdia Catalana. Resulta, doncs, reconèixer-li aquesta especial adoració. Però, en un principi, Príapo sols feia acudir als seus peus les dones llicencioses; dissolutes, que acudien solament tapades amb un apretat vel. Després, en la mesura que passaven els anys, adoraven aquell déu, les dones considerades honrades, de bona reputació. I… aleshores, les primeres anaven totalment nues, en pilotes, i aquestes decents amb aquell vel per defensar el que encara mantenia un sentiment de vergonya. Ho heu entés?
Hem de dir també que el culte a Príapo va causar grans calamitats i rebomboris. A Roma va ser el primer que es caracteritzà per raons bàsicament eròtiques. La impressionant prostitució sagrada de Roma s’emparava en la protecció de la deessa Isis, mare d’Annubis. Va arribar, fins i tot, a erigir-se-li un temple santuari al Campo de Marte romà, ubicat al mig de jardins i rodejat també de passadissos subterranis i de gran foscor, que facilitava la iniciació sexual de la joventut, de les dones més jòvens. Ara be: malgrat la progressiva depravació dels costums romans, l’Estat no es digna considerar-los ni els va tenir en compte durant molt de temps. El legislador romà no li feia massa cas a la cortesana, la ignorava; li donava l’esquena a aquella dura realitat; feia com si, desconeguent-la, estava donant-li l’extirpació.
A Roma, durant molts segles, la prostituta, estigué al marge de la llei. Fins l’anomenada «ley Julia», que estigué vigent durant el mandat d’Augusto, els textos legals ignoraven la seua presència, ni tan sols la citaven. I ja amb aquella llei parlaven d’ella molt de passada, oferint les prostitutes, fustigant-les, fent-les objectes d’humiliació…
Per l’Estat romà totes les putes semblaven ésser dones decents -«ingenuas»- i ni tan sols pel cens obligat podia ésser controlat el seu «número». El pare de família havia d’efectuar el cens d’elles sota penes molt severes en el cas d’omissió. Anotava amb gran escrupulositat els nombres -«números»- de la seua dona, de sa mare, de la sogra, de les seues filles… Però la dona no podia, per ella mateixa, incloure-la en el cens. Control total. D’aquesta manera les cortesanes, quedaven fora del control ciutadà.
Quasi totes elles vivien soles, o amb un fill, que no podia gojar de cap dret, o amb una filla, a la qual acabarien preparant-la de manera inevitable per a que exercira el mateix ofici de prostituta que la mare. Cent anys després de la promulgació de la citada llei Julia, Ulpiano gosava parlar per primera vegada del «comercio público»: «Entiéndase por comercio público el oficio de las mujeres que se prostituyen a cualquiera sine delectu». Més pla encara: la prostitució. Continuarem.
