La darrera setmana ens havíem detingut parlant de Friné, la cortesana de Tespia, en l’antic món de Grècia. Continuarem parlant d’aquest personatge tan famós diguent que arribà quasi a provocar el culte dels homes del seu temps. Direm també que a les festes de Neptú ella pujava al temple, esperant una estona i col.locant-se en una situació mística per a, acte seguit, baixar la llarga escalinata despullant-se de la seua vestimenta fins quedar nua completament. Amb la seua llarga cabellera solta al vent, corria després cap a l’aigua i mullava el cos en ella, un cos que brillava en la seua increïble blancor i feia arribar dins el paroxisme l’enfebrida admiració del seu entorn. Resulta molt difícil descriure aquella esplèndida situació.
Com si fos una Venus que acabara de nàixer, Friné sortia de les aigües. Deprés, fugia. Aquell silenci gelat que havia acaronat tota aquella cerimònia, de moment esclatava en una esvalotada cridòria, entusiasta, ensordidora, al mig de l’expectant esdeveniment. De ben segur, la Fridé gaudia de la major popularitat que mai va poder gaudir una cortesana a Grècia. I això que ella a penes si es deixava veure. Sols a les festes dedicades a Neptú, o a les de Venus, compareixia en públic. Friné, la de la bellesa impressionant, va estar a punt d’acabar amb un dramàtic final. Eutias la va requerir, apassionadament, però ella el va rebutjar. Les seues súpliques ardoroses i les seues promeses no li varen servir de res a l’Eutías i, ferit pel rebuig, va decidir teixir un gran embolic d’acusacions per a que feren caure en desgràcia aquella bella hetaira. Davant de tot açò, Eutías denunciava Friné de fer unes pràctiques parodiant els misteris d’Eleusis. I també impulsat per l’enveja de les altres companyes de la cortesana, sembla que va aconseguir la mort de la bella Friné. 
Haurem d’afegir també que Hipèrides, que era un virtuós de l’oratòria, va prendre al seu càrrec la defensa de Friné, de la qual, a l’hora de rebutjar les acusacions, es declarava irremediablement enamorat d’aquella cortesana, i es posà a plorar davant del hièratic tribunal i demanà que es desencadenara la ira de tots els déus sobre el malvat Eutías. Hipèrides es val de tots els arguments i fa ús de tota la seua eficàcia oratòria, s’esforça en fer comprendre a aquells homes que l’escolten la innocència de Friné davant les acusacions que se le imputaven…
Però: Hipèrides, veterà en litigis semblants, comprén que tot està perdut. Per això, al moment en què el tribunal, impàvid, va a interrompre l’Hiperides pronunciar la sentència, aquest s’avança, agafa la cortesana del braç i, amb un ràpid moviment, espectacular, esgarra el vel que la cobreix i la mostra a aquell sobri, «sessut» tribunal absolutament nua en la seua esplèndida bellesa, al temps que exclama: «Olvidad si os place, todos mis argumentos. Pero, ¡ved! ¿No os dolerá lanzar a la muerte a la misma diosa Venus? ¡Piedad con la belleza!». Després d’uns segons d’estupor, el tribunal va pronunciar la seua absolució rotunda. Canvià totalment les coses, i Fridé va viure una formosa vellesa. Encara que la seua cara es cobria de tanta presència d’ungüents i afaitaments. D’açò, un gran personatge com fou Aristófanes va dir: «Friné ha convertido su rostro en una botica». A la mort d’aquesta singular cortesana, els seus amics li varen erigir una estàtua d’or en el temple de Diana.
Parlarem ara de Gnatene, la vella, en l’època que no ho era. En aquella època passava per ser una dona molt ingeniosa i d’esplèndida bellesa, que en les seues reunions que organitzara per a xarrar i xarrar va mostrar una celebritat. Però moltes vegades, com ja és sabut, davant la gràcia, l’enginy, la salsa d’algun especial personatge el desbordava i s’arribava a l’extrem de quasi anul•lar-lo. Això és el que passà a la primera de les Gnatenes referida. La seua bellesa hauria de donar-li bon profit, però el que va passar fou el contrari, tirant-la per la borda sacrificada per la mordacitat verbal, viperina. Al llarg de la seua vida va tenir amants «de viso y alto copete», de notables protectors, però la nostra Gnatene veia arribar la vellesa, la va intuir a temps i caigué en el compte de la propera situació d’hetaira, i per tal de salvar un poc el seu futur va adoptar una xiqueta, que la va fer passar com la seua neboda, que es convertiria diguem-ne en la Gnatene jove. La menudeta, amb les manyes de la «veterana», ben prompte va mostrar la picardia, la gràcia natural, picant, en poc de temps les dues Gnatenes corrien amunt i avall per tota Atenes. Fins i tot Linceo, en els seus Apotegmas, va recopilar les dites, opinions i comentaris de tia i neboda. La vella però, anava organitzant les reunions de sa casa ben distinta a com s’havia anat celebrant quan ella estava sola. Ara, això sí, continuava anant allí molta gent, pagant prèviament a bon preu, el seu cobert, potenciat cada vegada més per la fama de la formosa joveneta de la seua «sobrina». La vella Gnatene va decidir subhastar, al final d’aquestes reunions, la bellesa de la jove «neboda», però l’esdeveniment sempre acabava a cop de punys. Una nit, el guanyador d’una subhasta va tenir que enfrontar-se violentament amb els demés reunits que per res del món volien perdre la seua opció a la bella Gnatene. El guanyador va rebre tantes trompades que la seua victòria es convertia en la derrota més dura i escandalosa, com a resultat d’aquell combat estrepitós. Però la joveneta consolava al caigut diguent-li «No te preocupes. Verdad es que no te llevas el lauro del triunfo, pero no es menos cierto que así conservas tu dinero…».
Aquesta jove Gnatene era molt gelosa, s’ho passava molt bé tot mortificant a destra i sinistra. Veritablement s’havia convertit en una excel.lent discípula de la seua falsa tia. Va haver un temps que tingué per amant Difile, un poeta molt presumptuós i de molta vanitat al qual ella li venia de gust mortificar-lo. En una ocasió, una comèdia de la que era autor l’esmentat Difile, va patir un fracàs aclaparador. I aquell poeta enamorat, la mateixa nit del fracàs, va aparèixer a la casa de la seua estimada i, en arribar allí, li va ordenar a una esclava de Gnatene: «Lávame los pies. ¡Pronto!». I Gnatene el mirà intencionadament, soltant-li un dard enverinat: «No veo para qué… ¿Cómo va a haber polvo en tus pies si has venido hasta aquí en hombros de tus adoradores?».
Gnatene tia, envellida, va patir molt i tingué que dedicar-se, per sobreviure, als treballs més baixos. La neboda tingué una vellesa més tranquil.la, encara amb la popularitat que mantenia gojant de les seues velles anècdotes. Continuarem.
