Ens havíem detingut parlant sobre aquest tema a l’antiga Grècia, i relatant les arts i miracles de les dones destinades a la prostitució, per tal de mantenir els seus atractius. Totes elles estaven supercontrolades per Solón, amb les seues mans imperiosament dictatorials. Però al totpoderós personatge, amb l’establiment de la legalitat de les pràctiques de les seues cortesanes i «hetaires», li arribà l’aparició del tir per la culata, perquè en obrir-se les portes de les «dicteriones» a les hores del dia, es provocava una autèntic avalot de cortesanes a la plaça pública que feia que les dones decents es contaminaren, i de la sòbria vestimenta femenina grega -com hem dit; túnica, sobretúnica i mant- passaren a la imitació, a eixa imitació tan consubstancial al sexe que ha creat patrons de moda en totes les dones del món. I en el cas que ara ens ocupa, la Grècia d’aquells moments, hem de dir que ja no es podia diferenciar una «hetaira» d’una dona decent.
El sexe, la prostitució, havia salvat diferències d’imatge i de quasi comportaments. Tot eren cabells rosos i vels de gasa. En alguns texts grecs se’ns diu que les honrades dones d’Atenes es vestien d’aquella manera per «disputar a las cortesanas el amor de sus maridos»… És aleshores quan el penós espectacle de la prostitució aconsegueix la seua imatge més dramàtica. Les prostitutes, sotmeses a l’esclavitud de l’amo, ja no podran sortir d’aquest estat d’esclavisme… S’escampen per tota Grècia i, fins i tot, amenacen en traspassar les seues fronteres. No haveu sentit parlar mai d’El Pireo? Sí, era una vella cançó, molt popular. Però també va ser com una espècie d’Universitat del vici, a Grècia. I és que la contaminació arriba als llocs més apartats. 
La prostitució no tenia fronteres a la nostra Grècia. Els documents manifesten que sols Esparta romania al revers d’aquest món grec de la prostitució que estem donant a conèixer. I resulta curiós que no arribés a Esparta el món de la prostitució, perquè aquest fou un dels pobles de major sobrietat sexual. Us donarem arguments.
Un autor diu que si un espartà es veiera sorprés al moment de sortir de la pròpia alcova de la seua dona, li cauria la cara de vergonya. I és que -puntualment a Atenes- la vida sexual de l’home és considerada com una manca de bons modals, com una actitud que en cap manera podia ser considerada model de persones educades, de bona conducta moral, de puresa… En Atenes, no eren el mateix els comportaments morals, i els fills de Pisistrato practicaven tota mena d’excessos amorosos. Un parell de monstres eren considerats Hipias i Hiparco. Pel seu compte establien uns embolicats festins públics en els quals intervenia el poble massivament. Llargues taules preparades per a aquelles orgies sexuals esperaven l’arribada de les cortesanes. No es donaren sols unes llargues taules, sinó que també les dones decents que es confundiren allí amb les «hetaries», al llarg de moltes hores de beure i ballar, es tornaven dolles cridant fins que arribés el nou dia. Allò arribava a uns límits de desenfré inimaginables. Hipias i Hiparco consagraven el llibertinatge públic.
La situació semblava com si obriren de par en par els locals dedicats a la prostitució i convertiren Atenes en un tremend «dicterión», en una orgiàstica mancebia. Durant eixos dies allò era un Carnestoltes, tot pertanyia al poble, no sols la plaça pública, sinó també els jardins i els abancalaments cercats de vinyars. Allò foren uns grans festins, brutals, on s’arribava a matar-se amb la màxima ferocitat i amb la major impunitat.
Pisistrato, amb la mediació dels seus fills, aconseguiria així el seu propòsit: envilir encara més el poble d’Atenes per poder jutgar-lo amb més facilitat. Encara que les expressions «dicteriada» i «hataira», i com també cortesana, serviren per denominar a la prostituta indistintament, a Grècia, i en un moment determinat, s’observaven diferències fonamentals, que havien nascut, sense dubte, de la legislació de Solón.
La «dicteriada», és a dir, la moradora del «dicterión», constituïa l’últim as de la baralla constitucional. Era esclava del seu amo, al remat, com estrangera, i havia perdut tots els seus drets si és que alguna vegada els posseïa, per exemple, si havia tingut algun fill. Aquest, com a contrapartida, no estava obligat a res de res, amb sa mare. Podia deixar-la morir de fam, negar-la, humiliar-la… I és que la ignomínia que pesava sobre el fill ja mai podia esborrar-se, almenys que no fos que ho decretaren els seus importants serveis a la república i així ho decretaren, cosa bastant dificultosa de poder-se aconseguir. I és que de la «dicteriada» no se solia passar amb freqüència a la «hetaria».
En la penombra d’una clandestinitat relativa existien altres tipus de prostituta. En eixe camp també existien classes de prostituta. La flautista, per exemple, que alegrava els festins amb la seua música i que amb freqüència disposava d’un modest, pobre espai on aposentar-se per a rebre els seus amants, gaudia d’un cert privilegi.
La «hetaria» era un altra cosa, perquè tant valia com a cortesana en la seua denominació, era la prostituta de gran bellesa, amb capacitat de negar «favors» quan li donava la gana i d’oferir-los amb generositat, sense demanar res a canvi quan «li ho demanava el cos». Aquesta actitud no se la podia exigir a l’esclava del «dicterión». Era un altre món el seu.
En els temps daurats de Grècia la «hetaria» va arribar a gaudir de gran predicament. Tant tirans com legisladors la varen convertir en les seues amants. I és que no era cosa fàcil arribar a convertir-se en «hetaira». En principi era, naturalment, necessària la bellesa, però no, ni molt menys, sufucient. La «hitaira», invariablement, era una dona ben instruïda, prudent, que mostrava una elegància i un talent molt exquisit. Intentarem presentar que significaven més enllà del pur fenomen de la prostitució. Friné, per exemple, fou una de les que gaudiren d’una més estirada llegenda, passant a la història com una de les més belles cortesanes, immortalitzada per artistes tan famosos com Apeles i Praxiteles, amb una gràcia que superava la més encesa, la més calorosa imaginació. Ella residia a Atenes. Havia vingut de la seua Tespia natal i no va precisar dels esforços i maquinacions, dels esforços constants de les seues companyes per alçar-se prompte amb la popularitat de ser cobejada per tots. Aquesta prostituta feia una vida retirada com una dona honesta. Estimava, amava l’art amb gran passió i feia presència freqüentment a reunions a casa dels artistes més famosos de la seua època. Continuarem.
