Continuem reflexionant sobre la Grècia antiga i la seua capacitat humana de la imaginació. Alguns defensors de la figura de Solón volien negar el pas del legislador, mal si poden silenciar-la. Només amb l’argument de que si Solón es va decidir a reglamentar el podrimer sexual del país, va ser en l’orde aplicat a la defensa del matrimoni, que la pròpia legislació afavoria estusiàsticament. I també pel futur de les pròximes generacions gregues, que estaven patint sense cap dubte, mortalment, les ferides nascudes de l’enviliment dels costums que produïa la prostitució sagrada. És ben segur que Solón va contractar els serveis d’un bon nombre de cortesanes estrangeres. (Cal dir que a les gregues no les va permetre practicar aquesta ocupació oficial). I va aplicar aquelles funcions amb uns preus intocables per al lloguer del serveis a les esmentades cortesanes. Mariano Tudela, autor d’aquestes cites, es lamenta de no poder disposar de les lleis que es dictaren per tal de regular la prostitució civil o legal. A penes si es disposa d’alguns trocets literaris, nascuts de comèdies o històries que permeten posar modestament al corrent les formes d’aquella organització de tan alt nivell. Els establiments públics que s’havien destinat a aquestes activitats tenien el nom de «dicteriones» i les prostitutes que ho mantenien eren conegudes com «dicteriadas». Al front de cada «dicterion» estava un funcionari, encarregat del control, el bon orde i era el responsable de defensar l’exactitut dels reglaments. Aquest funcionari era conegut amb el nom d e»pornobosceión». Les «dicteriades», les estrangeres prostitutes, vingueren dels seus països amb una vestimenta molt cridanera, que conservaren en els primers temps. Totes elles, grans coneixedores, mestres en l’art de l’amor, es consideraven com personatges fonamentals de la república i anaven presumint de ser unes funcionàries importants. La reglamentació dels costums, que haurem de suposar que foren les intencions de Solón quan va establir els «directeriones», a penes si s’aconseguiren els seus propòsits en un principi. La prostitució civil se li va anar de les mans a la república, a poc a poc. O potser que aquesta trobà en aquella prostitució civil un altre orde diferent, molt adequat pre a enriquir-se més encara. Del «dicterión», diguem-ne oficial, molt prompte es va passar al «dicterión» particular. Sols es feia necessari sol.licitar l’obertura d’un d’aquest locals i comprometre’s a pagar amb puntualitat l’impost que es determinà per posar-los en funcionament. Per tal de cobrir les apariències, aquesta sol.licitut per a muntar «dicteriomes» particulars no podia fer-a sols un estranger. Cal pensar que a Grècia la prostitució legal, oficialment, era considerada una activitat vil. També és clar que existien altres mostres dels subterfugis amb els que es refugiaven molts grecs d’alt nivell social i econòmic que es servien per a defugir aquelles disposicions. Era molt fàcil: s’utilitzava algun estranger que els donara el seu nom -ara li diem això «un testaferro»-. Diners negres o blanquejament de diners, una activitat ara tant de «moda», que ja gaudia el beneplàcit de la cultura helènica. Aquelles funcions exercides pels estrangers li eren compensades amb un sou i eren conegudes com «pornobosceión». La prostitució civil o legal no va sortir els efectes que els defensors de Solón deien que perseguia el legislador. En un principi, això podia semblar-ho, perquè apartades -no sols com a prostitutes sinó també com estrangeres- les «dicteriades» no es mesclaren mai amb les gregues. Inicialment les diferències foren fonamentals, fins i tot les de la vestimenta. I parlem ara un poc de la moda, la de les dones decents. De la moda clàssica ateniense. Bàsicament era la de la túnica, sobretúnica i mantell. Amb colors sobris. els rostres d’aquelles dones estaven lliures d’afaitar. I el seu caminar era elegant, amb molta marxa, però digne i honest. Per una altra banda les «dicteriades» que arribaren dels seus països amb vestimenta cridanera no trigarien massa en adaptar-se als costums de les cortesanes gregues, i tot seguit es tenyiren tots els cabells de «rubio», d’un ros brillantíssim, com el de les sacerdotesses de primera hora, portant els cabells solts, al vent, diríem «como crines de cabello». La immodèstia era al suprem ideal de les «dicteriades» tal com ho havia sigut i també ho seria el de les cortesanes. Moltes vegades a penes si tapaven el seu cos amb un vel de gasa. I durant algun temps va construir una moda usual de caminar per la via pública amb un pit a l’aire. Aquell col.lectiu d’estrangeres, que ja no ho eren tant, en un principi no podien aparèixer per la llum del dia ni de la nit en espais públics. La seua vida estava junyida, unida a la semifosquetat lasciva del «dictorión». Això en un principi, però, a poc a poc, els reglaments de Solón anaren fent aigua, cluvellant-se. I va convertir-se en un espectacle habitual vore-les aparèixer pel poble amb el seu caminar provocatiu, amb els seus cabells empastifats de safrà, amb els seus somriures cínics i calents, plenament sexuals. Aquestes hectàrees públiques es cobrien el rostre i també el cos amb estranys i oliosos afaits. El «pederote» era el més utilitzat. Es tractava d’un ungüent extret dels arrels del «acanto». Aplicant-lo al rostre li donava un tint especial rogenc, que després anava suavitzant-se cercant una tonalitat groguenca amb una suau frega de vinagre. La mitja foscor dels «dicteriones» tranquil.litzava bastant aquestes prostitutes respecte de les arrugues en la seua pell, vellesa en les seues carns o qualsevol defecte físic. L’excitat «client» buscador de plaers no podia fer massa «remilgos» davant la «mercancia». Però tractant-se de l’exhibició a la llum del sol a la plaça pública, la prostituta grega no reparava en despeses ni en ingeni per tal d’aparèixer bella, esplendorosa i provocativa. Era el seu paper elegit amb llibertat. Algunes velles hectàrees, que s’havien retirat de l’ofici, encara tenien sort en anar parlant els defectes i fins i tot corregint imatges massa grotesques. També, per tal de corregir l’aspecte d’alguna cortesana per la seua curta estatura, li posaven una alça grosa en el calçat, el mateix que feien corregint el volum del ventre, amb ballenes. I fent tot tipus de «repetacions» en l’aspecte d’aquelles velles cortesanes que en sabien molt per «restaurar-se» omplint amb «albayalde» i «cola de pez» les arrugues o les deformacions repugnants del seu cos.
