En la darrera entrega d’aquestes històries ens havíem quedat parlant sobre Teodora, antiga cortesana ara preocupada per facilitar una ajuda a companyes seues que pretenien rehabilitar-se. Havia creat una institució per a dur a terme aquestes intencions. Però ella, impacient perquè aquesta obra funcionara, no disposava en els primers temps de prostitutes que volgueren acollir-se espontàniament a aquella institució, i va ordenar que s’organitzaren campanyes pels carrers de Constantinopla amb la finalitat d’aconseguir el nombre suficient de pupiles per a aquella fundació. Cinc-centes dones foren portades a la força fins el palau dedicat a aquella campanya. Eixes cinc-centes meretrius no s’acostumaren a la pèrdua de llibertat i llanguiren de tristesa o s’abalançaren la mateixa nit de la seus detenció per les finestres del palau que donaven a les aigües del Bósforo. Tot un drama. Davant d’aquella situació els emperadors cristians, sense excepció, i potser Justiniano més que cap altre, es donaren pressa en consolidar els costums de l’Imperi en les mesures de les seues forces i encara més.
Els banys públics, que constituïen el costum dissipador de l’Imperi, va entrar per mitjà d’uns sèrie de lleis successives per constituir la barrera necessària d’un reglament opressor inexorable. El mateix Justiniano va obligar en aquells banys a separar-los per diferenciar els destinats a hòmens i dones. I va fer que el marit que fora sorprès en un bany amb una dona que no fos la pròpia, perdere per sempre totes les donacions que pogués obtenir de la seua esposa. Els emperadors que vingueren després de Justiniano poca cosa hagueren de fer, en qualsevol cas simples afegides a la seua jurisprudència. 
Creiem que hem dedicat molt de temps a la situació de les activitats sexuals a Roma, ampliades per la presència i creixement del cristianisme. I hem decidit divulgar algun temps més a la prostitució a França basada amb els bons documents que tenim al nostre abast. L’emperador Juliano expressava en una de les seues cartes una certa i vellíssima superstició que els francesos sentien en el moment de ser pares, a la vora del riu Rhin, eixe riu que fou divinitzat pels celtes. Us reproduïm el que deia Juliano: «El Rhin, ese río de curso impetuoso, prueba entre los galos la santidad del lecho conyugal. Apenas el niño sale del claustro materno, el marido lo recoge, lo acuesta sobre un escudo y va a exponerlo a la prueba de las aguas, porque no sentirá en su pecho latir un corazón de padre antes de que el río, juez y vengador del matrimonio, haya pronunciado su fatal sentencia».
Es a dir, que el marit tenia dret de vida o mort sobre la seua dona, el mateix que tenia sobre el seu fill. Si l’escut arribava a abastar l’altra vora del riu, davant l’espantada mirada de la mare, aquesta res no havia de témer dels zels del seu marit, i el xiquet, a més a més, s’hauria salvat. Ara -això sí- si l’escut donava la volta al mig del llit del riu, la terrible mort del xiquet, ofegat als pocs segons, constituiria la mostra inequívoca, als ulls del pare, de la infidelitat de la seua esposa. Aleshores la mare hauria de morir. El mateix marit es feia càrrec del càstig d’ella, infame, convicta per aquell cas, d’adulteri nefand. Aquesta tradició, que es va mantenir a través de molts segles, sembla que ens indica l’existència d’una corrent i molient infidelitat conjugal. Malgrat açò, els gals foren, potser, un dels pobles més honestos dels temps primitius. Algun autor existeix que manifesta que l’existència d’aquest costum brutal no es devia més que a una espècie de judici sagrat al qual era sotmesa la dona, se sotmetia, per interès del seu marit, per tal de mesurar la seua capacitat d’honestedat, de la força de la seua dignitat i de les probabilitats que, de ser assetjada per algú, pogués tenir força de continència. Els celtes, per exemple, varen arribar a dignificar la dona de tal forma que resulta rotundament impossible pensar que entre ells aparegués el càncer de la prostitució de cap forma. La millor d’elles, la veritable ama i senyora de les tribus cèltiques. I és que, a diferència de tots els pobles elles eren les que elegiren lliurement els marits. Per a dur a terme això es reunien en molt ben preparades festorres al llarg de les quals els joves en edat de matrimoni feien exposició de les seues habilitats, contaven les seues proeses, bevien aigua, mel i cantaven vells romanços. En acabar aquests festins les xicones celtes elegien amo i senyor per la bellesa dels xicots, o, potser, els més fiats en la seua intel·ligència i valor. A la naturalesa femenina se li atribuïa entre els celtes un veritable geni profètic. La dona casada venia a ser considerada com una sacerdotessa dins la tribu, i exercia funcions d’oracle entre els qui necessitaven saber el rumb s del futur. Per la seua banda, en la dona més vulgar i de més mínima bellesa els celtes veien una deessa. I fins i tot hagué poble celta que, per assumptes embolicats, va concedir la revolució i la darrera paraula a un senat femení que estava compost per seixanta dones. Però no foren únicament els celtes, sinó els primers habitants de les Galies qui sentien aquest mateix entusiasme quasi religiós cap a la dona. Cal recordar que l’adulteri quasi no existia, i les dones gales es basaven en uns principis inflexibles, diguem-ne en el que direm: «La mujer que se entrega a un hombre no puede pasar a los brazos de otro». Això feia que la dona vídua, basant-se en aquest mandat, no s’atrevia a contraure noves núpcies, encara que fos acceptat per la llei.
El que entenem per prostitució no podia tenir cabuda, ni molt menys, entre aquests pobles. Cap tipus de prostitució: ni la sagrada, ni la hospitalària ni la legal. Hem de tenir en compte que els déus dels gals proclamaven constantment l’honestedat de la dona, i mai no demanaven cap gènere de sacrifici en els seus escassíssims temples. Per una altra banda, el sentit hospitalari dels gals era espontani i extremat. Per aquest sentit, noble absolutament, feia que qui oferia l’hospitalitat ho feia honradament i noblement, sense que demanés res a canvi. I era natural, per tant, que exigira la lògica contrapartida. I també, clar, qui gaudia de l’hospitalitat gala estava obligat a guardar la mateixa fidelitat al seu hoste, a respectar-lo a ell i la seua família i a no produir cap deshonra al llit conjugal. Continuarem.
