Ens havíem quedat la darrera setmana amb la cita de Colón relacionada com model de prostitució de la dona quan havien entrat en el «Nuevo Mundo». Continuarem referint-nos al gramàtic Nonio Marcelo quan mostrava la diferència entre la «meretrix» i la dona del «prostibulum» en el fet que la primera operava de manera clandestina i la segona diguem-ne d’una legalitat, declaradament. Per la seua banda, San Isidoro de Sevilla utilitzava la veu «fornicaria» i «fornicatrix» referida a aquelles dones que exercien la prostitució de manera pública i vulgar. Els textos legals de Justiniano i Ulpiano no entenen com a prostitutes les adúlteres, les que practiquen el sexe per passió i les que tinguen relacions amb un amant, però sí les que ho fan de manera clandestina. En qualsevol cas, els jurisconsultes romans no definien com a prostitució el fet de cobrar i consideraven per tant dones honestes les que sabien guardar les apariències.
Les lleis del Digesto no fan cap referència a la prostitució masculina, hetero i homosexual, que era tan habitual a l’antiguitat. Però separava en la prostitució femenina els conceptes de prostituta vulgar o «mulier quaestuaria» de l’anomenada concubina que vivia amb un solter, la manceba que es relacioanva amb un casat, l’amiga i la «delicata». Els conceptes cristians, com s’expressa en una carta de San Jerónimo, definien la prostituta sense excepcions a la que s’entregava a la pràctica del vici amb molts… També el Dret germànic separava les variants de les pràctiques carnals, confundint-les totes en el mateix concepte de prostitució, però referida a les dones lliures, i no a les esclaves. I això, amb variants, s’ha mantingut al llarg dels segles. De forma i manera que la nimfòmana podria confundir-se amb una prostituta mentre no ho seria moltes vegades una «entretenida». 
Tornant a la societat primitiva podríem dir que resultava difícil averiguar un fet de prostitució en el que podrien considerar-se actes de promiscuitat sexual, com referien Estrabó i Herodit entre els masàgetes i els escctes.
Parlem ara dels bordells de València i Sevilla. Aquestes poblacions tingueren també un relleu especial i gaudiren de gran fama les activitats de prostitució. D’això deia Enrique Cock, anglés, després de les seues visites que ara recordem: «La puteria pública, que tan comú és a Espanya, que molts primer aniran a ella que a l’Església entrant a una ciutat, no s’ha de callar en aquest lloc (València). És ella la major (segons els curiosos d’aquesta matèria diuen) de tota Espanya, i està cercada amb un mur, de manera que pareix una villa petita, tant per la divisió dels carrers com per la multitud de la gent que en ella hi ha. Diuen que hi ha no sé quantes tavernes o bodegons i cases públiques de dones en ell». Per la seua banda, Bartolomé Joly, almoiner del rei de França, que vingué a Espanya pel 1603 amb l’abad general del Císter en visita d’aquesta Orde i estigué a València, formà un lamentable concepte dels valencians i va escriure el seu relat de viatge: «Hay en Valencia, como en el resto d’Espanya però más delicioso aquí, un grande y célebre lugar de mujeres dedicades al placer público, que poseen todo un barrio de la ciudad, donde esta vida se ejerce en toda libertad. Un proverbio español dice: «Rufián cordobés y… valenciana. Así la sarna española (que es gálica en España, y en Francia fina viruela) se llama pasa valenciana; las mujeres de este oficio están aquí a vil precio, entre la excesiva carencia de todas las demás mercancías».
A Sevilla existia una mancebia de llinatge en la seua classe, denominada el Compás de Sevilla o Compás de la Una, per ocupar un espai baix, on s’estancaven les aigües de pluja. Tenia un origen molt antic i ja l’havia prohibida en el segle XIV Alfonso XI, encara que continuà subsistint als segles següents. El seu interior estava dividit en petits departaments de construcció separada i rudimentària, anomenats boticas. Cada u d’ells estava ocupat habitualment per una dona pública, que abonava de lloguer diari un real i mig. A l’encarregat o encarregada del bordell l’anomenaven pare o mare i eren els que feien la distribució dels casucos entre les pupil.les, tenint al seu càrrec varis d’aquells albergues i essent nomenats pel propietari. Era un treball codiciadíssim. S’ha sabut després que els amos eren a vegades persones o entitats molt respectades, alienes a aquelles activitats i fins i tot obligades a mirar-les amb prevenció. El 1604, l’Ajuntament de Sevilla tenia en aquell bordell 20 cases i l’arrendador era el botxí. També algun agutzil va ésser amo d’una casa. L’anomenat pare del bordell era a vegades tot un ministre de Justícia. En altres ocasions era un prestamista especialitzat en fer avanços lucratius a les pupil.les, cosa prohibida, però que segueix fent-se. Persones piatoses procuraven traure les rameres portant-les a escoltar sermons exemplars, i a vegades algun predicador anava al mateix bordell del Compàs. I els diumenges i festes de guardar era el mateix agutzil de la casa qui les portava a que oïren missa. L’autoritat prohibia que hi haguessen tavernes o bodegons dins la mancebia però no pogué evitar-se que existiren, encara que majoritàriament, al seu entorn. A més de les meretrius d’aquest Compàs n’hi havia als Resolans (entre la Torre del Oro i l’antic Arsenal) i a San Bernardo, un barri extra mur encara existent. Però la mancebia sevillana per excel·lència era el Compàs i contra ell es dirigien les accions dels «moralitzadors». A principis del segle XVII l’arquebisbe Pedro de Castro va fer alçar un altar amb un crucifix a la porta d’aquell bordell, per tal d’espantar als devots, i aconseguia que tancaren en dies de precepte, dissabtes i festes de la Verge i que no hi hagués cap prostituta que s’anomenara Maria. I sembla que va aconseguir tancar la seua total clausura el 1620. Continuarem.
