Ens havíem quedat entrant el decret-llei del 3 de març de 1956 de la Jefatura del Estado quan el franquisme abolia la prostitució, per la que anava a desaparèixer la seua pràctica a Dénia on s’havia tolerat el mateix que a Gandia, suposadament per raons de tractar-se de poblacions amb pràctiques portuàries. Per aquell decret desapareixerien a Dénia les activitats de la prostitució al petit «carrer de les xiques», carrer que significaria diguem-ne una espècie d’Universitat Popular de la nostra ciutat per a l’educació sexual d’unes joves generacions, a més de centres de plaer per als més adults. Això, almenys, en opinió d’algun amic sociòleg d’aquells temps: En aquelles cases modestes de planta baixa i un pis, que disposaven d’habitacions escasses, i la higiene dels homes es limitava al preservatiu i una palangana d’aigua servida per una dona major, generalment, que no exercia la prostitució.
S’havia acabat, es perdia la peculiar veu de l’ama amb el tradicional «Niñas, al salón!». Després vindrien, a poc a poc, els clubs de carretera, principalment, més moderns i publicitats. I la imatge trista, degradant, del sector més marginat de les jovenetes que ofereixen el seu cos per les carreteres exposant-se als mil perills de la vida del nostre temps. 
Però tornem un poc a e temps passats. Per exemple, al de l’antiga Roma on oficialment la prostitució no era reconeguda fins el segle III abans de Crist i per influència grega. Les guerres i conquestes dels romans l’afavoriren. Existien temples especials que no eren altra cosa que llocs de cites. Els preus de la prostitució arribaren a xifres exorbitants com una cita Suetonio: de 400.000 sestercis, que va pagar l’emperador Vespasiano per una sola nit. I ja que parlem de Roma, direm que pel 1414, amb motiu del Concili, s’havien concretat 2.000 prostitutes. I el papa IV percebia uns 20.000 ducats anuals de les rendes de les meretrius establertes als seus Estats. I en us llistat degut a l’andalús Sacerdot Francisco Bellido, autor de La lozana andaluza, amb influències lingüístiques catalanes i italianes. Per cert que aquest Lozana Andaluza fou representada a Dénia pels anys setanta dins d’aquell famosos Festivales de España, pel mes d’agost. Diu d’escriptor: «Quizás en Roma no podríamos encontrar con hombre que mejor sepa el modo de cuantas putas hay, con manta o sin manta. Mire: hay putas graciosas más que hermosas y putas que son putas antes que muchachas. Hay putas apasionadas, putas entregadas, afeitadas, putas esclarecidas, putas reputadas, resprobadas. Hay putas mozárabes de Zocodover, putas cercaveras. Hay putas de cabo de ronda, putas ursinas, putas güelfas, gibelinas, putas injuinas, putas de Rápalo, rapainas. Hay putas de simiente, putas de botón grimiñón, nocturnas, diurnas, putas de cintura y de marca mayor. Hay putas ordiñadas, bigarradas, putas combatidas, vencidas y no acabadas, putas devotas y reprochadas de Oriente a Poniente y Setentrión, putas convertidas, repentidas, putas viejas, lavanderas porfiadas, que siempre han quince años como Elena; putas meridianas, accidentales, puas máscaras enmascaradas, putas truncadas, putas calladas, puas antes de su madre y después de su tía, putas subientes o descendentes, putas con virgo, putas sin virgo, putas el día de domingo, putas que guardan el sábado hasta que han jabonado, putas feriales, putas a la cancela, putas reformadas, putas jadeadas, travestidas, formadas, estrionas de Tasalia. Putas abispadas, putas terceronas, aseadas, apurdas, gloriosas, putas buenas y putas malas y malas putas. Putas entresales, putas secretas y públicas, putas jubiladas, putas casadas, reputadas, putas beatas, y beatas putas, putas mozas y putas viejas y viejas putas de tristín y botín. Putas alcagüetas, y alcagüetas putas, putas modernas, machuchas, inmortales y otras que se retraen a buen vivir en burdeles secretos y públicos honestos que tornar de principio a su menester». Referent a procedències, la relació de Delicado no sembla menys exhaustiva. Sembla que ja en el segle XVI s’anava configurant l’Estat de les Autonomies, encara que es detecten algunes faltes. Aquí reflexem el llistat: «Hay españolas, castellanas, vizcaínas, montañesas, galicianas, asturianas, toledanas, andaluzas y granadinas, portuguesas, navarras, catalanas y valencianas, aragonesas, mayorquinas, sardas, corsas, sicilianas, napolitanas, brucesas, pullesas, calabresas, romanescas, aquilanas, senesas, florentinas, pisanas, luguesas, boloñesas, venecianas, milanesas, lombardas, ferrarosas, modonesas, brecianas…». Advertència: sols hem referit aquest llarg llistat com una informació històrica, basada en el llibre de Juan Eslava Galán Historia secreta del sexo en España, i no voldríem que aparegués la cita com una manca de respecte a la dona, en general, i a la prostitució, en especial, una actitud tan completa davant la vida, per les seus vinculacions amb l’explotació de la dona. El sexe, la seua pràctica voluntària, no cal dir que ens sembla una decisió molt digna i respectable. Ai, el sexe! Respecte a l’homosexualitat és ben sabut que no s’ha deixat de practicar, fins i tot en els moments de més forta repressió. Antigament aquesta pràctica sexual es comdenava amb la foguera. Quan el franquisme sabem que a Dénia, de tant en tant, es feia una detenció indiscriminada -una «redada»- i l’homosexualitat era objecte de vexació i maltractament com el tall de cabells i l’empresonament en la penitenciaria de La Mola, a Menorca, com si foren rebels militars. Conec alguns noms de persones practicants o relacionades amb jocs de «mariconeria», com eren anomenats a la postguerra. Històricament hom diu que, per fugir de la crema, alguns homosexuals de la classe alta s’allistaven com a «marinos», per la major permissivitat que se solia viure en els vaixells on la tripulació solia passar llargues estones de dies sense cap contacte amb dones. Especialment en les llargues travessies oceàniques els «mariners» solien satisfer les seues necessitats amb animals femelles i amb grumets joves d’aspecte femení. Així ho manifesta l’esmentat Juan Eslava Galán. Continuarem.
