Un esport tan antic com aquest, que ja el practicaven grecs i romans, no podia estar absent de les terres valencianes, encara que amb certs variants. Els estudiosos del tema diuen que ja aparegueren per aquí, importat per Jaume II -per dir-ho d’alguna manera- fa d’açò més de set-cents anys. La seua pràctica al carrer ha estat motiu de festa durant moltíssim temps. Alguns autors antics, entre ells Lluís Vives en els seus Diàlegs, descriuen el joc de la pilota valenciana, joc que va adquirir, ja per l’edat mitjana, una especial importància al País Valencià on, per les molèsties que ocasionaven als vianants, obligaren a prohibir-se dins les muralles d’algunes ciutats, com és el cas de València, pel 1391, i Castelló de la Plana, pel 1412. Però eixa actitud no pogué sufocar l’entusiasme pel nostre esport autòcton i proliferaren els espais de la sua pràctica en llocs oberts o en coberts: els trinquets. És a dir que, sense abandonar les zones on havia nascut aquest moviment lúdic i esportiu, a les vies públiques de les poblacions, la seua evolució i les exigències del veïnat va conduir a la construcció dels esmentats edificis anomenats trinquets, que anaren proliferant per tot arreu.
Però centrem-nos a Dénia. Els antecedents contrastats ens revelen l’existència del carrer de la Pilota, al barri mariner de Baix la Mar, possiblement des de principis del segle XVII, i de les cites d’El Llobarro, de mossèn Francesc Palau. En documents de l’Arxiu Municipal de Dénia, precisament, apareix la referència en un escrit, pel 1868, de la Comissió d’Obres del Moll projectades i dirigit al President de la Junta Revolucionària, que governava aleshores la ciutat de Dénia, pel qual li demanaven autorització per unir un dels molls, tot enderrocant uns trossos de muralla, entre ells el trinquet. És a dir, que es feia constància de la seua existència al barri mariner per aquella data. 
Pel qeu fa a la cita d’El Llobarro es referia al trinquet o «juego de pelota», com se l’anomenava per aquells temps, situat al final del que després es convertiria en el carrer Diana. Apareix grafiat en uns plànols d’Alexo Berlinguero, del 1789, d’A. Labordem del 1811, i de Francisco Coello, del 1859. Estava aquest trinquet ubicat front al «Torreón de la Glorieta», baixant del citat carrer Diana, conegut aleshores com el camí del trinquet, precisament, a mà dreta i fent angle amb el carrer Colón, per la zona on es trobava la llibreria Bertomeu, ja desapareguda. Aquest trinquet estava adossat a la muralla, com tants altres.
Amb el nom de Trinquet del Clero s’havia autoritzat la construcció per a la pràctica de la pilota valenciana d’una infrastructura que adossaren a les esquenes de l’església de l’Assumpció, l’actual plaça del Consell. La llicència se li havia concedit a l’enginyer Antonio Samper, el 1778, segons el citat mossèn Francesc Palau, en El Llobarro. En aquesta publicació, a més a més, parla d’un ofici del Governador Civil que transmetia les ordres del Capità General del Regne de València pel que demanava l’enderrocament de l’esmentat trinquet de pilota per estar construït entre la porta de mar i el torrelló del castell que la defensava i impedia la protecció d’aquesta fortalesa davant els atacs de les forces franceses. Això ocorria el 4 d’agost de 1806. Després de demanar que es permetera el manteniment del trinquet rebaixant el frontó al nivell de la tronera del susdit torrelló, el Capità General va accedir a aquella petició i el trinquet es va mantenir durant un temps, com a màxim fins el 1869, quan en la zona es construïa el que va ser el primer teatre estable de la ciutat: el Teatre Principal.
Desapareguts eixos trinquets -el del carrer Diana i el del Clero- naixia el que hauria de ser el més important i que, després de vàries vicissituds, tenim ara dempeus: el trinquet «Vista Alegre». Es va inaugurar pel 1874. Estava i continua estant ubicat al carrer que porta el seu nom, i també adossat a una muralla del castell.
Paral·lelament, al carrer Campo, fa ja més d’un segle, el veí de Dénia José Devesa Moll -el «tio» Pepe- muntava un trinquet de mes reduïdes dimensions, on les partides es disputaven amb pilota grossa, no tan dura com les de vaqueta dels trinquets habituals, entre ells el nostre Vista Alegre. Estava ubicat al número 34 d’aquesta avinguda, on, després d’unes obres de reforma i ampliació, s’instal·laria una entitat bancària. Allí s’organitzaven, generalment en pla no competitiu, animades partides de característiques diferents. Al «tio» Pepe el secundava la seua dona, Francisca. Ella era la que confeccionava aquelles pilotes grans. Ell feia de marxador o d’home bo, per tal de dirimir les possibles qüestions entre els jugadors, que no solien ser massa fortes. Més tard va ésser la filla d’ells, també Francisca de nom, l’encarregada de portar allò endavant. Només jugaven per dalt corda i es feia necessari, com resulta obvi, més habilitat que no força. Alguns jugadors destacats i habituals de l’etapa que hem pogut averiguar -entre les dècades dels trenta als seixanta- eren Miguel Pérez Sobrecases -conegut, popularment, com Micalet de la Melva, Cholbi, els germans Oliver (els bessons), Emilio Oliver i el seu germà Ximo, Romans… i, a vegades, altres jugadors que «baixaven» del trinquet gran de dalt, el Vista Alegre, a més de bastants més que es divertien amb eixes activitats tan nostres que els temps moderns anaren arraconant a poc a poc.
Al Vista Alegre es jugava amb l’habitual pilota de vaqueta que, com és sabut, s’anomena així perquè està confeccionada amb pell de bou i, segons Llorens Millo, concretament de la zona del bescoll. Consta de vuit triangles que, cosits, formen una petita esfera d’uns 40 mil.límetres de diàmetre i farcida de borra. Tot confeccionat d’una manera artesana per persones especialitzades de Carcaixent, Casinos, la Vall d’Uixó, etc. Continuarem.
