A partir de la vida cultural de la plaça de Mariana Pineda, se’ns ha acudit dedicar un espai a la biografia d’aquest personatge històric, considerant l’interès que venen mostrant bastants veïns per conèixer algunes referències relacionades amb els títols dels carrers i places de la ciutat.
El nom complet de Mariana Pineda, de pila, era: Mariana Rafaela Gila Judas Tadea Francisca de Paula Benita Bernarda Cecilia de Pineda Muñoz. Així de llarg. Però passà a la història com Mariana Pineda, o Marianita Pineda, com la reconegueren, al pas dels temps, tots els qui l’estimaven i consideraven un mite en la defensa de les llibertats: l'»Heroïna de la Llibertat». 
Naixia a Granada l’1 de setembre de 1804, filla de Mariana de los Dolores Muñoz Bueno, d’origen humil, i del capità de navili retirat Mariano de Pineda i Ramírez. Els pares trencaren la relació sentimental dos anys després i Mariana quedava sota la custòdia del pare, que moria un anys més tard i la xiqueta restava durant algun temps a la cura del seu oncle José, descrit com un home «solterón, achacoso y ciego». Finalment quedaria acollida sota la responsabilitat d’uns amics de la família: José de Mesa i Úrsula de la Presa, que li proporcionaren una educació esmerada. Era, Mariana, una xica rosa, d’ulls blaus i pell blanca, segons les cròniques. Als 14 anys coneixeria un militar ja retirat i amb una salut malaltissa, Manuel Peral Valte, partidari ferm del liberalisme en aquella època absolutista de Ferran VII. Es casaven el 9 d’octubre de 1819, i el 31 de març de l’any següent naix el seu primer fill. Envidua el 1822, amb ja dos fills al seu càrrec. Compromesa amb el món liberal cada vegada més en contra de l’absolutisme. De Marina s’enamora un jove que més avant seria Ministre d’Hisenda i una de les persones més riques d’Espanya: José de Salamanca y Mayol, el marqués de Salamanca. Però ella el refusava per un altre jove, d’oposta ideologia: el militar liberal Casimiro Brodett. La boda, però, es frustrava per no aconseguir llicenciar-se per la seua adscripció política liberal. L’enfrontament entre liberals i absolutistes (aquests en el poder) era coda vegada més dura, i el 1828 una forta conspiració provocava una dura repressió amb arrests i ajusticiaments dels liberals. Mariana Pineda assumia una actitud militant notable i es convertia en una de les còmplices de la fuga de la presó del seu cosí, el capità Fernando Álvarez de Sotomayor, destacat liberal comdemnat a mort per l’alçament dels exèrcits d’Andalusia contra el rei Ferran VII, el 1820, promogut pel general Rafael de Riego. Ella aconseguia introduir un hàbit de frare i unes barbes postisses, que li facilitaren la fuga al cosí. A Mariana la consideren còmplice principal, però els absolutistes no poden arreplegar proves, i ella continua col·laborant amb l’ajuda a presos, fent d’enllaç des de Gibraltar o facilitant la seua casa com a refugi de liberals compromesos, malgrat l’estreta vigilància a que estava sotmesa per la policia.
Ramón Pedrosa i Andrade, comissionat especial per a les causes de conspiració contra la seguretat de l’Estat, entra el 1831 a casa de Mariana. És una espècie de policia política i li requisa una bandera, feta amb tafetà morat al qual s’havia cosit un triangle verd, els dos colors del concepte d’Orient maçònic, que duia brodat amb fil roig el lema «Igualdad, Libertad y Ley». Se li havia encarregat la confecció, que ella traslladaria a dues criades seues, perquè no sabia brodar. L’arrestaren acusant-la de conspiració i insurrecció i l’empresonaven. Un sacerdot liberal, amic d’una de les criades, va veure el brodat i li ho comptava al seu pare realista Julián Herrera, demanant-li moderació, dient-li que la revolució ja era imminent, per tal de pressionar, però aquest ho denunciava a Pedrosa, que havia anat darrere Mariana molts anys. La detenia amb arrest domiciliari i obligant-la a amagar la bandera a casa de l’heroïna per tal que la policia obtingué la prova del delicte. Ella intenta escapar disfressada d’anciana, però la detingueren i la tancaren al convent de Santa Maria Egipcíada de Granada, en un principi utilitzat per rehabilitar prostitutes i degenerant en presó comú per a dones. Durant el judici, Pedrosa, que se l’havia insinuat, enamorat o confós, intenta convencer-la de què delate els seus còmplices a canvi d’atorgar-li el perdó, però ella es nega rotundament. Al final, amb un judici ple d’irregularitats, Ferran VII signa la seua sentència de mort amb arguments com actes de rebel.lió o de suscitar commocions populars. En conèixer la sentència, Marina Pineda exclama: «El recuerdo de mi suplicio hará más por nuestra causa que todas las banderas del mundo». A la vespra havia escrit un testament i una carta als seus fills dient-los que moria dignament per la llibertat i la Pàtria, però els papers foren requisats per considerar-los subversius. El 26 de maig de 1831 era conduïda a la que ara és anomenada Plaza de la Libertad, i allí era ajusticiada públicament amb el brutal garrote vil.
L’opinió estesa diu que la seua execució no pretenia sols castigar els liberals, sinó, també, la participació de la dona en la via política i social en la convulsa Espanya del segle XIX. Es convertia en una màrtir per als liberals i en un símbol de la lluita contra la falta de llibertats fins el segle XX. Per extensió, també en una bandera del republicanisme, junt amb l’Himne de Riego, el general que s’havia alçat el 1820 contra Ferran VII en Andalusia. El record de Marianita Pineda va impactar popularment quan la II República, associant-la amb els seus valors. Garcia Lorca, el 1925, escrivia Mariana Pineda, obra que estrenaria la gran actriu catalana Margarita Xirgu i significaria un notable homenatge a l’heroïna.
A Dénia li dedicaren una plaça al seu nom. Al padró de 1900 ja apareix i això ens fa suposar que li seria dedicada quan la I República. El nom de Mariana Pineda es va salvar de la «depuració» de toponímies per part del franquisme en acabar la guerra del 36. Segons es diu, per confondre el nom de l’heroïna amb el d’una religiosa deniera, possiblement Sor Mariana de San Simeón, agustina del convent de les Agustines. Damunt, el 1944, l’Ajuntament acordava canviar-li, a la plaça, el nom pel de Plaza de la Argentina, «como homenaje y prueba de leal amistad a la nación hermana y confirmación del Imperio espiritual hispano-americano». Però no es portà a la pràctica, i aquí tenim l’espai per al «miraclet» anual de la Flexió Verbal, en el coret de Baix la Mar.
