Aquest és el títol que li vaig posar a una croniqueta publicada en un antic Quatre Cantons del nostre setmanari, pel 18 de desembre de 1977 -prompte farà 35 anys-. Rellegint el que allí opinava, he pensat que valia la pena reproduir aquell text tot considerant que aquelles reflexions sobre la CRISI d’aleshores podria tindre alguna semblança amb el mal d’ull que ens ha esdevingut 34 anys i mig després. Ho reprodueix literalment.
«Psss! Que vénen! Que vénen! Les restriccions vénen. I quan les restriccions vénen, mai no vénen soles… I encara més -i això és pitjor- no vénen per a tots.
Segons una ordre del Ministeri de l’Interior, que ja ha publicat el B.O.E. -si ho decreta el Ministeri de l’Interior i ho publica el B.O.E., la cosa ja es posa seriosa-. Segons aquesta ordre, diem, els espectacles en general tancaran més prompte les seues sessions. El cine, per ficar un exemple d’espectacle popular, acabarà a les 12 de la nit. I si en este moment li corresponia aparèixer per la pantalla l’Alfredo Landa en calçotets perseguint l’Àgata Lys quan sortia en pilotes de la dutxa, ens fotem tots i ens anem ben reprimits a casa. Però -oh, desgràcia!- quan apleguem al nostre llar tampoc podrem trobar-hi consol amb «la tele», perquè a la xicoteta-finestra-embaucadora-mentidera-paridora-de-demagògies li haurà arribat l’hora d’anar-se’n a dormir a les 11 de la nit, pam dalt pam baix. Els mals mai no venen a soles… 
I l’austeritat no acaba ahí. No caben ahí, no, les restriccions, que ja estan amenatzant-nos des de l’Administració en apretar-nos el cinturó energèticament. És a dir, que podem tornar als «cortes de fluido eléctrico» dels anys quaranta. Tot molt camp. D’això a l’aparició del «gasógeno» no queda més que un pas. Paciència, que tot arribarà. Arribarà, encara que no per a tots.
Dins la política restrictiva governamental, mereix unes paraules la que tracta del problema autonòmic. Segons el borrador de la Constitució –el mateix que ens ha aplegat de manera clandestina, per la «indiscreció» d’una important revista: segons la Constitució, diem, 8 regions, 8, no podran tindre autonomia. I és que els pares de la Pàtria, que els pobres estan en tot, no sé com poden, han pensat que «en ningún supuesto el territorio autónomo podrá ser inferior en su extensión a una región histórica ni su población menor en un millón y medio de habitantes». I d’aquesta manera, ni Aragó, ni Canàries, ni les Illes (Balears), ni Múrcia, ni Extremadura, ni Rioja (Logroño), ni Cantàbria (Santander), ni Astúries podran, en un principi, disfrutar d’autonomies, perquè açò, com tothom sap, segons el criteri de Govern, és cosa de quantitat, de número, no de peculiaritats. Vol dir això que si el Principat de Catalunya no hagúes tingut una població superior a 1.500.000 habitants, a hores d’ara no tindrien la Generalitat, ni Tarradellas, ni res de res. Això vol dir. I al País Valencià que, gràcies a Déu, superem els mínims per a l’homologació autonòmica… vegeu què passaria, que trist seria el nostre destí després de la multitudinària Diada nacional! Quedar-nos sense l’Estatut i sense cap honorable per a fardar davant els demés. Ai, Senyor! No som res!
Però l’austeritat, les restriccions no acaben ahí, que les desgràcies no vénen mai soles. Ara, després del famós Pacte de la Moncloa, que els partits amb representació parlamentària, incloent els anomenats obrers, han firmat per a fotre la classe treballadora, per molt que ells diguen el contrari. Després de tot açò, vénen amollant-nos el rotllo de què devem renunciar al «pluriempleo». El «pluriempleo», que ha anat resolguent el problema de l’electrodomèstic, el televisoret, els cigronets de cada dia, és una cosa massa arrelada -tristament arrelada- en la vida de l’home mig i baix de l’Estat espanyol. La teoria de la qüestió és que això donaria peu a la creació de llocs de treball, contribuint a la lluita contra l’atur (el paro). Molt bonic i molt socialista, sí, senyor! Però ja veurem qui és el sabut-conscienciador-de-masses-obreres-alineades-per-la-política-consumista, capaç de la desalineació. I quin mètode-llavador-de-cervells-obrers tindran que emprar per convéncer el treballador de què la salvació de l’economia i de la classe obrera està en renunciar al «pluriempleo», a les hores extraordinàries i a tots els altres complements econòmics que avui necessita una casa normal per anar tirant.
Perquè el treballador-alienat-atrapat-en-el-multitreball-per-a-resoldre-la-seua-insuficiència-salarial podrà respondre a la proposta amb una contraproposta: que comencen a renunciar els de dalt al «plurienxufe», i a pagar els impostos que pertoquen a les seues rendes elevades. Que es retallen com cal els pressupostos de l’Estat i que es distribuïsquen d’una manera més justa i racional… Que comencen les reformes socio-econòmiques- i polítiques en profunditat per a que el personal de tropa -el poble- puga donar un mínim de crèdit a les paraules i promeses dels pares de la Pàtria.
I, per favor, que no es traga sempre la justificació de que açò i allò i el de més allà tenim que anar suportant-ho la classe obrera per a «consolidar la democràcia» i evitar «el pinochetazo». Que diguen que ara toca baixar-se els pantalons, sense més, perquè convé a la política d’alguns partits, i el que estiga d’acord que pegue un pas al front. Però sense més rotllos macabeus! Vale, tio?
Vale!
Vale, y salut».
Aquest text el vaig publicar, com hem dit, el 18 de desembre de 1977, en aquest racó de CANFALI MARINA ALTA. Poques coses han canviat fins ara, tot llevat de les decisions de la senyora Melker i el seu «fidel» Rajoy i el seu sèquit. Vale.
