Dénia, pel 1940, tenia una població de 12.323 habitants. I quan, a efectes de racionament, l’Ajuntament envia la xifra a la Delegació d’Abastiments, apareix una població de 12.699, i pel mes de juny arriba a 14.304 racions per a consumir, a més de 977 de suplementàries. Haurem de pensar que durant un temps s’anaven presentant noves peticions de cartilles per part de persones que procedien de batallons de treballadors i de camps de concentració, com a conseqüència del conflicte bèl·lic, en la mesura que integrant-se a la «normalitat» ciutadana. S’intentaren accions poc menys que simbòliques per paliar la Crisi. Com ara la de la Junta Provincial de Beneficencia que implantava el «Día del plato único» i el «Día semanal sin postre», un luxe que sols podien permetre’s les classes acomodades. Hauríem de entendre’l com un tranquil.litzant de les consciències cristianes davant l’autèntica fam. Aquella actitud més bé semblava un sarcasme. Reduir el «plato único» o renunciar «al postre» quan la gran majoria de la població s’hauria donat per satisfeta amb un simple plat cada dia. Perquè ens fem una idea de la situació direm que el 6 de novembre de 1942 la Comissió Gestora Municipal -és a dir, l’Ajuntament de Dénia-aprovava, després de la corresponent exposició pública, l’existència a Dénia de 367 famílies pobres. Tot un poema, tres anys i mig després d’haver acabat la guerra. No sé si això va tenir a Dénia alguna eficàcia, però vàrem saber que sí que va aconseguir algun resultat en poblacions grans. Per aquells moments els carrers s’omplien de persones amb discapacitats, malaltes -velles o no- demanant almoina. Mireu per on en el moment actual comencen a aparèixer situacions similars. I «l’Auxilio Social» d’aquells moments està substituït per «Caritas». Quina cosa està passant?
Podem donar a conèixer, com a mostra de la penúria alimentària d’aquells temps, el subministrament de les cartilles, algunes xifres que apareixen en el llibre magatzem que obra a l’Arxiu Municipal de Dénia. Oficialment, pel 1943; farina, 313.687 quilos; arròs, 89.291; sucre, 76.372; fesols, 747; Fent una simple divisió de cadascuna d’aquestes partides entre les persones aproximadament amb dret de racionament que anotàvem abans, l’operació ens donarà els minsos resultats que anem a anotar-vos ara: cada veí havia disposat «legalment» aquell any per a la seua subsistència de 20 quilos de farina per a l’elaboració del pa als forns corresponents, uns 6 quilos d’arròs, 500 grams de fesols, 5 quilos de sucre (generalment negre) i no arribava a 3 litres d’oli. Amb aquest racionament havien de viure -de matar la fam- els 365 dies de l’any! Ens podran dir que amb diners, torrons. És a dir que el personal podia acudir al mercat negre, popularment conegut com l’estraperlo. I tant! Però a uns preus inassequibles per a la gran massa popular, amb diferències notables sobre el preu de taxa establert.
El món més marginal es manifestava amb alguna diferència de l’actual, que sol acudir als contenidors buscant restes d’aliments dels supermercats, per una ximple raó: que en aquells moments no existia encara aquest servei municipal. Aleshores, sobretot alguns xiquets solien anar arreplegant pells de plàtans per les voreres del mercat i se les menjaven. Altres pujaven als camions en marxa, carregats de taronges i s’omplien el sí. O li furtaven les garrofes als matxos de fora que venien carregats de pansa pels magatzems de Dénia. Un altra manera de matar la fam era furtant taronges pels bancals o demanar arreplegar les que queien en terra als amos dels bancals. També era normal la presència de persones de totes les edats, que acudien als quarters de l'»exèrcit d’ocupació»- els soldats de Franco- per si els sobrava alguna ració del ranxo. En conjunt, una plàstica similar a les pel·lícules del neorealisme italià, que també reflexaven aquella ingrata vida dels qui havíem perdut la guerra. La relació entre preus i salaris continuava molt desproporcionada i les classes populars tenien un difícil accés a bastants articles que constituirien durant bastant de temps un luxe. El «pluriempleo», el mercat negre era una petita taula de salvació. Ah! I el reciclatge… El fem -la «basura»- es va convertir en un negoci, una indústria per a alguns i una modesta ajuda per a molts, fins i tot en l’àmbit domèstic. Tot aprofitava: paper, cartó, ferro vell i altres metalls, pneumàtics vells -s’aprofitaven com a sola de sandàlies i sabates-…, etc. L’aigua, dolenta. Com sempre. La gent millorava el seu sabor amb litines o la magnèsia en sobres. Per cert que als mateixos bars s’instal.laven les màquines per a fabricar l’aigua «selz». Com a complement, es feia ús dels sifons i les llimonades. La màgia dictatorial de la Cola encara no havia fet acte de presència. Per a cuinar s’utilitzava la llenya, la serradura o el carbó, també amb certa precarietat i control oficial. Perquè alguna vegada des de l’Ajuntament es dirigiren a les 6 serradores existents ordenant-los que suspengueren la venda de serradura i de restes de fusta, davant l’escassesa de recursos. Per combatre el fred algunes famílies utilitzaven la «carbonilla» per escaldar la llitera o «mesa camilla»; poc menys que un luxe. El bany no existia com ara l’entenem: la higiene es tractava amb gavetes i un ximple excusat. A l’escola pública anaven traspassant els llibres d’uns als altres. El mateix passava amb la roba, de mà en mà, pantalons amb culeres, etc. I tallarem, que açò es fa massa llarg. Al meu llibre Dénia a la postguerra trobareu, si us ve de gust, una pormerització de la nostra vida, a la trista postguerra nostra. Acabaré arrodonint aquestes dades dient-vos que, per ajudar-se a la seua alimentació, algunes famílies solien criar a les seues pròpies cases, pollets, pollastres, gallines i conills, a qualsevol racó. Tornarem a l’estat de fa seixanta, setanta anys? 
