Eixa és la data de l’esclat republicà. I a nosaltres ens agrada ara donar a conèixer els antecedents a Dénia que acabarien donant-li el seu recolzament popular en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. En primer lloc haig de dir que ja en la meua infància -molt menut encara- vivia a casa les simpaties polítiques per allò que representava la tricolor, que hauríem d’amagar després, quan les forces franquistes imposaven la seua dictadura. Mon pare era militant d’Izquierda Republicana, en temps de pau, i amb ell vaig acudir alguna vegada al local que tenien al carrer Campo. Posat a fer pública la meua confessió política haig de dir també que per aquella dècada dels trenta vaig viure la il·lusió infantil de pertànyer als pioners socialistes, obrint ben prompte els ulls a una vida prometedora de democràcia i justícia social. I ara intentaré parlar sobre tot allò que sé dels antecedents republicans a Dénia, d’un temps precursor de canvis importants en la vida moderna de l’Estat espanyol i, puntualment, del que respecta a Dénia.
Pel 1930 la Monarquia Borbònica estava pegant les seues últimes bocades. Després del fracàs de la Dictadura de Primo de Rivera, Alfonso XIII havia encomanat al general Berenguer la formació d’un nou Govern i apareixia la que restà batejada com a «Dictablanda». Un poquet més tolerant fins que, de tant en tant, donava pas a alguna autorització política de caràcter republicà. A Dénia, pel 12 d’abril d’aquell 1930 apareixia un setmanari dirigit per Juan Serrano Patrocinio, pare de l’estimable denier Juan Serrano Pons, de tots conegut, que tant va significar en el moviment cultural i polític de sempre, i puntualment en els moment de la Transició amb la creació de l’Ateneu de Dénia, entre altres moviments. La seua desaparició en eixos moments ens va privar d’un notable personatge democràtic i d’alt nivell cultural. Però parlem del pare Serrano Patrocinio i del seu periòdic La Palabra, que apareixia en un principi amb el subtítol definitori de «Periódico Independiente. Defensor de los interesses morales i materiales del distrito de Dénia». I, a partir del número 11, del 28 de juny d’aquell 1930, canviava el subtítol pel de «Órgano del Partido Republicano Autónomo del Distrito de Dénia». Tenia caràcter setmanal i utilitzava el castellà. Sols en els números 14, 23 i 24 apareixien en el periòdic unes estrofes en valencià no normalitzat. El 9 d’agost d’aquell any es publicava allí una col·laboració des de València, signada per Julio Milego sota el títol Regionalismo o maquiavelismo?. Dubtava, literalment, sobre el que diu «inusitado alboroto del regionalismo».
Altre cas fou el del setmanari El País, aparegut el mateix any a Dénia. El primer número seria el 16 de març de 1930. Estava dirigit per Juan Chabàs Martí, de la generació del 27, el notable escriptor, poeta, dramaturg i crític d’art denier, a més d’home compromès en la política d’esquerres, que va morir jove -als 54 anys- a L’Havana (Cuba), pel 1954. Trenta anys després fou declarat Fill Predilecte de Dénia, a instàncies precisament de la UPV de la que en part, el que ara vos compta aquesta història li correspon la satisfacció d’haver estat integrat en la petició de la iniciativa. Però deixem-se de «poser-nos medalles» i centrem-se en el que pretenem bàsicament. Direm que El País, de Juan Chabàs, apareixia des del primer número citat el subtítol de «Periódico Republicano Regional de La Marina». Dels exemplars que coneguem, poquets, un d’ells -el número 2- presenta un conte en valencià, titulat Jaume i el follet, versió d’un conte anglès. Es tracta d’un treball en la nostra llengua normaltizada i signat per Joaquim Ruiz. Cal pensar que aquest autor va ser un dels signants de les normes del 32, les anomenades Normes de Castelló i, per tant, tenia un bon coneixement de la nostra llengua literària, dos anys abans que aquestes normes aparegueren. El nostre Juan Chabàs s’havia educat a Madrid des del 1910, on s’havia traslladat amb la seua família de classe acomodada. Volem dir que el seu vehicle d’expressió hauria de ser el castellà. Però ell era un avantguardista en el sentit universal de la paraula i entenia també en aquells moments la situació de les cultures marginades -en aquest cas, l’autòctona del País Valencià- i mantenia bones relacions amb persones i entitats culturals d’aquella etapa històrica. En definitiva, el seu interès per la cultura catalana resultava ben evident. No hem d’oblidar que fou també col·laborador de les revistes d’hàbit lingüístic català La Nostra Terra, de Mallorca; València, de la Casa de València a Barcelona; Oc, de Tolosa de Llenguadoc; així com del diari madrileny La Libertad, on hi hagué lloc per a la seua crítica sobre diversos aspectes culturals catalans. 
Però tornem al seu El País, de 4 planes, que eixia amb el preu de venda al públic de 10 cèntims el número solt. El propi Juan estava ban content i ho manifestava en el segon número: S’havien venut a Dénia més de 500 exemplars i uns altres tants a la comarca, la qual cosa podríem interpretar com l’interès dels pobles per la República, quan vivíem encara sota una Monarde cert tarannà tolerant en el seu govern encapçalat pel general Brenguer: Caldria que ens estenguem un poc més en el contingut d’El País. En aquell primer número apareixia un treball de Marcel.lí Domingo, que en la II República a punt de parir entraria a formar part del seu govern provisional com a ministre d’Instrucció Pública, ocupant posteriorment altres ministeris. En aquell article feia una anàlisi del que considerava necessari per a que les esquerres s’acreditaren davant l’opinió pública i pogueren accedir al poder: unitat, ordre, disciplina i capacitat. També col·laborava en aquella publicació Juan Chabàs Bordehore, pare de l’il.lustre denier, advocat i persona culta en la mateixa línia republicana. Continuarem.
