En plena Guerra Civil, en la nostra reraguarda es prengueren decisions davant la intoxicació que la citada Radio Sevilla, en mans del sublevats, intentava produir per la zona fidel a la República. Foren incautats els receptors com a mesura governamental generalitzada. Pel novembre de 1937, dins d’eixe període de controls informatius, s’autoritzava Ràdio Dénia a retransmetre totes les emissions del programa «La Palabra» que «Unión Radio Valencia» tenia establertes. Amb eixa actitud s’intentava contrarestar els efectes negatius que les emissores franquistes s’encarregaven de promoure per minar la moral del poble fidel a la República, com era el cas de Dénia i del País Valencià en general. Eren moments de natural confusionisme; la nostra població, des d’aquell primer bombardeig naval del «Canarias», pel mes d’agost de 1937, estava sent objecte de continuades agressions i es trobava, com resulta obvi, acusant els efectes de la guerra. Per això, pel juliol de 1938, en un escrit de la Subsecretaria de Propaganda del Govern republicà -traslladat aleshores a Barcelona- li demanaven a l’Ajuntament que els donara a conèixer per què no funcionava Ràdio Dénia. I a primers de l’any següent el governador civil d’Alacant disposava que els receptors del Consell Municipal de la nostra ciutat connectaren de 8.30 a 9 d ela nit amb les emissions d’Unión Radio Valencia, per ona normal, que es donaven pels altaveus instal·lats a la plaça de la Constitució o de l’Ajuntament. Un altre ofici governamental manava que s’indicarà als pobles de la comarca la connexió diària amb l’emissora popular Medinaceli 21 Madrid, de 12.30 a 19.30 hores, que havien de retransmetre totes les emissores locals i ser escoltades per la població. Altra disposició complementava eixa intenció desintoxicadora del Govern Republicà, manifestant que havien de ser reintegrats als partits polítics i centrals sindicals els aparells receptors de ràdio que els havien estat incautats, però convenientment precintats perquè pogueren oir les emissions locals o provincials.
Com resulta lògic, en acabar el conflicte bèl·lic els mitjans de comunicació són incautats per l’Estat. El 29 de juny de 1939 a Ràdio Dénia, encara amb les sigles EAJ 45 i propietat de Marsal Caballero, és nomenat interventor Pedro Maján, persona de Falange i director de l’oficina local de Telègrafs, organisme del qual passava a dependre la radiodifusió per al seu control en tota España. El primer d’abril de 1940, «Fiesta de la Liberación» i dins dels actes programats a Dénia per a la commemoració de l’efemèride, es procedeix a la «inauguració» de l’emissora EAJ 45 Ràdio Dénia de «FET y de las JONS» -com s’anunciava en encetar la programació- després d’un llargs compassos de la marxa militar Heroína, mentre que a l’acomiadament els locutors i les locutores havien de dir allò tan «patriòtic» de «¡Viva Franco! ¡Arriba España!», amb el major èmfasi possible. I tancaven amb una altra marxa de la mateixa índole: Los voluntarios. Eixa mateixa cerimònia es va mantenir fins la clausura de l’emissora, de la qual parlarem més avant. 
A principis de 1943 es formalitzava en acte de compra-venda el traspàs de la titularitat de l’emissora oficialment, perquè de fet ja ho era- a l’organització local de Falange. En l’escriptura pública compareixen per una banda José Marsal Caballero, propietari d’EAJ 45 Ràdio Dénia i de la seua concessió de l’estat, i per l’altra Wenceslao de Moya y Eisman, mestre nacional aleshores alcalde-president de l’Ajuntament de Dénia i cap local de Falange, en representació de la qual intervenia amb l’autorització expressa del governador civil de la província d’Alacant. Atorgaven la concessió i l’equip de l’emissora pel preu de 9.500 pessetes, que Marsal Caballero confessava haver rebut abans d’aquest acte públic. Nosaltres pensem que allò era una cerimònia simbòlica per tal de legalitzar el canvi de propietat. També es pactava en el document d’opció a favor de l’antic titular per a poder recuperar-la en el cas que els nous propietaris vulgueren alienar-la, obligant-se, a més a més, a no traslladar-la fora de Dénia sense el consentiment de Marsal Caballero.
S’havia iniciat una etapa en que era indefugible la connexió amb el «Diario hablado de Radio Nacional de España», que entrava per telèfon des de Madrid, després que sonaren «las campanadas de la Puerta del Sol». Dues vegades diàries: a migdia i per la nit. Com la instal·lació telefònica no era automàtica encara, en alguna ocasió es produïa un cert retard en la connexió per part de la central de la companyia, i les notícies entraven ja començades, amb el natural disgust dels responsables de l’emissora perquè allò era sagrat. Però això era l’excepció, perquè es tenia un extremat interés per part de tots per tal que la cosa funcionara bé. Tota una litúrgia.
Al temps de la postguerra, el primer director, o responsable polític, sembla que fou Paulino Martí, però al front del seu funcionament apareixia José Martí Ivars Chiqui, tots dos falangistes, cosa lògica en aquell moment. Passaren pel locutori Pepita Cabrera, Paquita Ribes i Manolita Marco, i Pepe Cardona s’encarregava de la part tècnica.
Els fou assignada per l’Ajuntament una subvenció mensual de 100 pessetes. Amb eixa petita ajuda de la corporació, més el que entrava pels discos sol.licitats i dedicats -5 pessetes per cada radiació- i la modesta publicitat del moment, es basava l’economia d’aquell voluntariós equip vocacional. En la programació es dedicava especial interès a alguns guions de Setmana Santa, de Cap d’Any i, especialment, els dedicats a la Festa del Reis, on es llegien cartes dirigides per la xicalla als Reis Mags d’Orient, mentre que aquestos els dedicaven els seus parlaments pels micròfons de l’emissora. Chiqui i Miguel Vicens escrivien els textos i també algunes funcionetes que interpretaven joves en edat escolar. El que açò us recorda va fer els seus «pinitos» teatrals amb aquests guionets. Altres obres eren representades per la ràdio pels aficionats locals després d’haver-les muntat al Salón Moderno o al Teatro Circo, que encara es mantenien dempeus a Dénia. Continuarem.
