A l’edat de 98 anys ens deixava Maria Marsal Mahiques, que fou la primera locutora de l’emissora E.A.J. 45 Ràdio Dénia. I hem pensat -dedicat a la seua memòria- donar a conèixer, en síntesi, unes pinzellades relacionades amb aquell esdeveniment social i cultural, que ja havíem publicat extensament en la revista Aguaits de 1996.
Son pare, Pepe Marsal Caballero, era fotògraf de notable presència amb un bon estudi ubicat al carrer la Mar que, a més a més, va explotar el Teatre Principal durant uns anys on projectava pel·lícules i muntava espectacles teatrals. Però ell era una persona molt inquieta i es va posar dins el cap muntar una emissora de ràdio, demanant el permís municipal pel mes d’agost de 1932, basant-se en el Decret del 8 de desembre de 1932. I, després de llargues gestions, el 31 d’octubre de 1933 rebia la concessió de la Direcció General de Comunicacions amb les sigles EAJ 45 Ràdio Dénia. Això, per a aquella època, significava un projecte moderníssim si pensem que la primera emissora de ràdio en funcionament va ser la de Ràdio Barcelona, per l’any 1924. 
La de Dénia s’inaugurava pel 1933, i l’acte va revestir una gran repercussió social. Acompanyats al piano pel notable músic denier Baptista Mateu, intervingueren el ja consagrat tenor, també denier, Antonio Cortis i una jove promesa local, deixeble d’aquest, Miguel Morató («el Tranquilo»), interpretant diverses romances. Les característiques d’aquesta emissora d’ona mitjana eren les següents: una longitud de 200 metres, amb freqüència de 1.500 quilocicles i potència de 600 vats. L’emissora i els estudis, inicialment, estaven ubicats a la planta alta dels locals dedicats a la fotografia. L’expectació produïda per aquell esdeveniment va deixar insuficient l’espai per al públic, i per facilitar l’extensió del programa s’instal·laren uns altaveus al carrer i a l’esplanada del port. En l’estudi disposaven un piano, que va servir per a les audicions dels programes, per al que disposaven del veí Manuel Pelegrí per a l’acompanyament dels cantants, al piano o a la guitarra, naturalment en directe. També col·laborava el jove poeta denier José Salort. I fou la primera locutora la finada Maria Marsal, filla de Pepe Marsal.
Era jove d’uns 20 anys. En contraure matrimoni la va succeir la seua germana menor, Amparo. Allí es donaven, a més de la programació, especial de la música, representacions teatrals setmanals per aficionats locals -en castellà o valencià-, concursos i alguna esporàdica informació de caràcter local. També caldria destacar els anomenats «Jueves Infantil», on xiquetes i xiquets mostraven les seues aptituds amb cançons o recitals poètics, etc.
Eixos foren els primers antecedents radiofònics d’aquella aventura. En l’època en què s’iniciava les gestions de l’emissora -puntualment pel 1929- per reial decret, s’havia modificat la norma anterior tot dificultant la instal·lació de noves emissores de caràcter privat, perquè l’Estat tenia la intenció de crear un Servei Nacional de Radiodifusió per tal de controlar la seua explotació. Un any després, per un reial decret de desembre de 1930, es feien més assequibles l’obtenció de llicències, la qual cosa havia facilitat al dinàmic Pepe Marsal Caballero l’obtenció d ela sua EAJ 45 Ràdio Dénia. En proclamar-se la II República quedaren derogats els anteriors decrets -amb l’esmentat del 8 de desembre de 1932-. Amb la qual cosa es recollia bona part de l’esperit d’allò que s’havia acordat a la «Conferencia Internacional de Radiodifusión» celebrada a Madrid aquell mateix any, permetent l’aparició al País Valencià de vàries emissores de caràcter local i de petita potència. A més d’EAJ 45 Ràdio Dénia, s’instal·laven: EAJ 14 Ràdio Castelló, EAJ 23 Ràdio Gandia, EAJ 30 Ràdio Ontinyent, EAJ 31 Ràdio Alacant, EAJ 36 ràdio Xàtiva, EAJ 53 Ràdio Elx i EAJ 54 Ràdio Alzira. Totes elles tenien les condicions d’ingressar a les arques de l’Estat el 20% de la publicitat, restringida a 10 minuts per cada hora d’emissió.
La nostra emissora, com les demés, viviren la influència dels avatars polítics. I així, durant el «bienni negre», concretament per una ordre del Ministeri de Governació del 9 de febrer de 1934, se li prohibia l’emissió de propaganda política i social, retransmissions de mítings o conferències de qualsevol tipus des d’un gabinet o des de locals públics on es celebraren, o anuncis d’assemblees, etc. A banda d’açò, es regulava l’horari d’emissió molt reduït en un principi -de 12 a 14 hores i de 19 a 20-. Cal que pensem que la radiodifusió era encara una tasca experimental amb escassíssima audiència perquè la gent no tenia encara bastants receptors al seu abast, alguns d’ells de galena. Poc després d’aquest curt període, per decret del 26 de juliol d’aquell 1934, quedava tancada qualsevol possibilitat de concessió de caràcter local.
Perquè els veïns pogueren disfrutar millor de les emissions de Ràdio Dénia, vivint en la precarietat d’aparells per a sintonitzar-les, per aquella època instal·laren uns altaveus a la plaça de la constitució o de l’Ajuntament, i era molt habitual trobar-se amb la presència de persones seguint l’evolució d’aquell sorprenent «invent». La «tele» encara trigaria bastants anys en aparèixer.
En un moment donat, avançat ja el conflicte bèl·lic, l’emissora fou incautada oficialment pel Govern de la República, com passaria en les altres poblacions. La programació quedava reduïda a la seua vessant musical, missatges oficials i notes de socors, etc. També en eixa etapa, un col·laborador -Manuel Llambies, regidor municipal i persona de destacada personalitat artística i de protagonisme polític d’esquerres- feia per Ràdio Dénia unes intervencions crítiques en contra de les de Queipo de Llano per Ràdio Sevilla, com a sublevat de la legalitat republicana i els seus dirigents. De les dissertacions de Llambies no s’escapava tampoc Franco. En acabar la contesa, el denier emigrava per salvar la pell. Continuarem.
