Aquesta etapa de la vida -el Nadal- ve celebrant-se d’antic, l’Església ve celebrant-lo, com tothom sap, el vint-i-cinc de desembre de cada any. Es la solemnitat litúrgica que té per objecte commemorar el naixement de Jesús a Betlem. És una festa occidental, que va aparèixer per primera vegada a Roma, per la primera meitat del segle IV. Quan s’elegia aquest data no es feia per motius històrics, sinó per l’interès de l’Església de cristianitzar, com en altres festes paganes que ja existien. En temps passats la celebració de la Missa del Gall -no sé ara que passarà- tenia un notable atractiu, més enllà de la cerimònia religiosa a Dénia, i a ella acudíem també parelles joves que, en acabar la litúrgia acudíem a l’hospital municipal regit per les mongetes, antigament, i que estava ubicat al costat de l’escala que, des de l’Ajuntament, accedia al castell. Allí solien instal.lar un esplèndid betlem, que omplia de goig els espectadors. Això, amb la desaparició d’aquell hospital, ha desaparegut. Per la vespra de Nadal solia reunir, amb caràcter familiar, el sopar, «amenitzat» per la simbomba i la pandereta, amb els càntics de les tradicionals nadales. I el complement gastronòmic venia -i encara continua viu- amb el dinar del dia 25. Les famílies es reunien en torn a la taula, la taula especial per a aquestes festes, amorosament acurada amb la manteleria de fil bordada a mà, nascuda de part de l’aixovar de l’ama de la casa o de l’herència estimable de la seua mare o la seua àvia o qualsevol avantpassat, quan estaven vigents eixos hàbits saludables. En eixes ocasions apareixia també la vaixella de pedra, ben decorada. El «duralex» i altres modernismes bastards, afortunadament, encara no havien estat inventats. I apareixia així mateix la cristaleria i la coberteria, moltes vegades de plata. Teníem uns altres valors. El dia de Nadal era, per antonomàsia, el dia del «putxero» de Nadal…! Amb bons cigrons, i penques, i col, i les creïlles, i la gallina que havien sacrificat per a aquesta ocasió familiar i solemne -el «progrés» encara no l’havia «industrialitzat»- i la desplomaven lentament, cerimoniosament, en un joc de participació col.lectiva, ben divertida per a la gent menuda. I també ficant uns bons ossos i bons trossos de «cansalà», algun moniato… I –com no?- una bona pilota a base de carn picada, ou, pinyonets, julivert enrotllada artísticament amb fulles de col… Què direm aquí que no sàpiga tothom? Com a primer plat apareixia, generalment, una bona sopa coberta o de «menúncies» amb el caldo del «putxero» i els renyonets, rovellets, el feget i la morelleta de la gallina sacrificada o l’altres gallines més. Ah! I el bon vi de Xaló, ambocat per a suavitzar-lo i donar-li millor satisfacció al paladar. I de postres figues i panses, nous i ametles. I els pastissets de moniato, i trocets de torró, i la botella de sidra. Per aquells temps al xampany solia aparèixer quasi exclusivament en les pel·lícules de Holywood. I podríem dir que el nostre cava era com una fantasia en el llenguatge habitual. El costum no s’ha perdut del tot, però la gent, amb el pas del temps, quan vivíem una etapa de benestar anava a menjar a algun restaurant a l’hora de reunir la família en dates tan tradicionals. La Crisi, en part, ha conduït a la «recuperació» de la festa a la llar domèstica, per qüestions econòmiques. Està clar que eixir fora de casa a dinar un nucli familiar normal de deu a dotze persones resulta un repte ja per a molts col.lectius. Un repte tan inabastable que ens ha de resultar per un ull de la cara i part del rovell de l’altre.
Respecte de les «estrenes» sentíem una emoció molt forta quan, acabat el dinar en família, els xiquets del meu temps iniciàvem la cerimònia de besar la mà dels nostres majors per a que soltaren la mosca: un quinzetet o una pesseta que després ficaríem dins la vidriola de fang. I la il·lusió quan aconseguíem omplir-la entre els diners de les estrenes i els poquets que ens havien ensenyat a estalviar al llarg de l’any, amb molts sacrificis. I els moments de temptació quan intentàvem treure algun «gallet» d’aquells estalvis, furgant el badall de la vidriola amb un ganivet. I l’emoció especial, l’emoció suprema de trencar-la amb un colp de martell per tal d’arrancar-li del seu ventre el tresor resultant de la nostra economia i sentir el soroll del rodolar per terra les xapes de coure de cinc o deu cèntims, quinzets de níquel i la plata –cas excepcional!- d’algun duro de don Amadeo de Saboia o de «la mà al cul»…! El nostre cor, en aquestes situacions, ens semblava una màquina de tren d’aquell que ens conduïa encara a Gandia i Carcaixent, moguda per l’impuls de la nostra emoció desbordant… Els xiquets d’ara no tenen cap necessitat de besar la mà, costum que ja s’ha perdut, i avui resulta un anacronisme força divertit. Ara les estrenes s’haurien d’aplicar amb euros, amb el permís de la senyora Merkel, tan poderosa i controladora ella que, fins i tot, haurà beneït la desaparició de la paga de Nadal i no sabem si ha tingut alguna intervenció tot negant, com el Papa, la presència de la vaca i la mula en el Naixement. Les estrenes d’abans s’extenien cap a les figures simpàtiques del carter i el vigilant o «sereno», entre altres, que cada any ens dedicaven uns versets de felicitació en unes simpàtiques tragetetes desitjant-nos un Bon Nadal per a estimular la generositat del personal amb unes estrenes. En el seu origen era una manera de suplir les insuficiències salarials, les injustícies socials, com el fenomen actual de la propina que encara es manté ben viu. Realment la tradició de les estrenes caldrà salvar-la, recuperar-la de la manera que s’han posat les coses. No sé si açò pot ser una decisió descabellada, però amb augments de taxes i impostos, reduccions o congelacions salarials, copagos de medicines, i un llarg etcètera, hauríem d’estudiar alguna nova versió de les tradicionals targetes nadalenques. Jo, pensionista atribulat -n’hi ha molts més fotuts- estic pensant ja els versets per a futurs Nadals. De moment, vos desitge a tots una bona conformitat, sense abandonar la irritació i el descontent pel mal que ens han estat fent «els de sempre». 
