Després de la Batalla de Flors o desfilades de carrosses, ja habitual a Dénia per les Festes Majors dedicades a la Santíssima Sang, acabava l’any 1961, en el pla faller com el Rosari de l’Aurora. Es complien els negres vaticinis sorgits d’unes discussions nascudes en els últims temps. En diversos mitjans de comunicació, però amb escassa reflexió sobre el tema, hem parlat de les causes que motivaren la desaparició de l’activitat fallera a la nostra ciutat. S’ha parlat de les intencions de les autoritats locals de traslladar les activitats falleres -presentacions, muntatges dels monuments i la seua cremà- al mes de juliol, per la Santíssima Sang, de manera que tot açò i, també, la participació en les carrosses li donaren un major ímpetu a les Festes Majors de Dénia, en uns moments de crisi econòmica que no permetia les inversions econòmiques que es consideraven necessàries per tal de donar vida i entreteniment a les jornades de l’estiu, amb una presència turística que anava creixent i que volien argumentar-la, com a base de la nostra econòmica, amb una oferta lúdica; la història de sempre.
L’interès de l’Ajuntament de Dénia es traslladar la festa fallera a la de la Santíssima Sang, tenia una base -al marge de la potenciació d’aquestes festes- i era la de complaure la voluntat d’Alacant, com a capital de la província, com ara intentarem explicar. Si aquí, pel mes de febrer de 1961, el regidor de festes, Vicente Romany, convocava les comissions falleres i els exposava la conveniència de traslladar les seues activitats a la Festa Major de juliol, per tal de potenciar-la, de rere fons pensem que existia un altre argument de norma superior. I anem a referir-nos ara del que hem pogut averiguar, bàsicament per un interessant treball de Josep Joan Coll sobre La Batalla de Flors de Dénia 1949-1963. Damunt d’açò aparegueren algunes opinions negatives de part de les autoritats locals que arribaren a manifestar que la festa fallera s’havia convertit, en certa manera, en comissions de barri amb el suport de l’Ajuntament, basant-se en l’antiguitat de la festa de la Santíssima Sang. 
S’havia iniciat una polèmica, en un principi quan a Alacant la premsa manifestava la seua sorpresa en conèixer que un corresponsal donava informació sobre les falles de Dénia. Allò donava peu a un article, amb pseudònim, que llançava certes preguntes bastant absurdes com les que repetim: «¿Por qué han de llamarse fiesta de falla a los festejos de tipo fogueril que organizan algunos pueblos de nuestra provincia cuando la capital, creadora y por tanto matriz de dichos festejos se les denomina fogueres? ¿Será, acaso, que los valencianos tendrán más desarrollo que nosotros el sentido de la unidad y confraternización que les induce al fomento de una fiesta fallera única? ¿Demuestra esto que ellos tienen más arraigado el valenciano que nosotros el alicantinismo?» La resposta en aquella polèmica, d’aquelles preguntes, quedava en el seu sentit històric, pel fet que les fogueres d’Alacant són una adaptació de les Falles a la festivitat de Sant Joan, implantades a partir d’una idea de José María Py el 1928, el mateix que s’havia fet a Dénia, en matèria fallera, per la penya del Tio Pep, però per Sant Josep, encara que existeixen antecedents fallers a la nostra ciutat per la primera dècada del segle XX i altres, espontànies dels anys vint i trenta del mateix segle. Però la intenció d'»aproximar» les festes a les intencions provincials d’Alacant sembla que naixia amb l’aparició del nou governador civil, Miguel Moscardó Guzmán, i la del president de la Diputació, Alberto Lagarde Aramburu. D’una manera subtil els polítics tenien l’opinió que havien de reeducar la població, i així ho entenien a la capital en un ambient fester que contenia la voluntat de canviar la festa i castellanitzar-la. I altres actituds com el canvi de bellesa del foc per reina del foc, no sempre acceptades pels veïns d’Alacant. En el programa de Fogueres d’Alacant, des de 1956 ja anava celebrant-se la Cavalcada Folklòrica de la Província, en la que participaven grups festers de diverses poblacions, adquirint una notable rellevància. Era una desfilada que fins aquell any no havia adquirit molta importància, malgrat haver sigut creada pel notable pintor i president de la Comissió Gestora, Gastón Castelló, que havia definit una realitat: la definició de la personalitat artística de la província. Però els nous governants polítics anaven per un altre camí i per a impulsar les seues institucions, decidiren «reeducar» les principals poblacions i es posaren mà a la faena enviant les seues consignes amb l’ànim d’eliminar o refer les característiques típiques provincials. I feren seguir, per a complir-les: cada any havien d’elegir una reina de districte per tal que participara amb una carrossa en la Cavalcada Folklòrica de la Província, i després, d’entre totes les reines elegides, hauria de ser proclamada la reina de la província i la reina del foc d’Alacant. Paral.lelament, a Dénia, també del mateix 1956, s’havia iniciat la moguda del traslladament de les falles a la Santíssima Sang, com referíem la darrera setmana, complint les «consignes» de les autoritats provincials, com havien fet ja a Elda i Sant Vicent del Raspeig. Però als fallers de Dénia tot açò havia augmentat el desànim, també provocat per la manca de renovació en les comissions. I intervingueren aquell 1961 en la desfilada de carrosses per la Festa Major de la Santíssima Sang. Allí s’elegia la primera Reina del Marquesat, distinció que recaia en Pepa Ginestar i Mengual, d’Ondara. La voluntat «provincialista» d’Alacant i el seguiment de les autoritats denieres en el joc va promoure el fet contrari, de manera que les comissions falleres, que no entenien la presència d’algun faller en la Comissió Municipal de Festes, que decidia aquell moviment, i les Comissions varen decidir no participar el proper any, i desferen totes les juntes, deixant Dénia sense falles fins el 1967. Sols pel 1964 la Falla de Baix la Mar muntava la seua falla, esporàdicament. Trista història…
