Continuant amb la història de l’ensenyament a Dénia, ens havíem quedat al final del 1910, però pensem que hauríem d’afegir l’aparició pel 1889 d’un col·legi de les Germanes Carmelites, que anava a potenciar l’educació femenina, en aquest cas amb caràcter religiós. Per iniciativa dels Jesuïtes de Barcelona, el 25 de novembre d’aquell any, es muntava, provisionalment, aquell col.legi. Va cooperar, inicialment donya Enriqueta Morand, cedint-los un pis per a les set primeres germanes d’aquella Orde, al carrer Major. D’allí passaren al carrer Cándida Carbonell i a continuació al carrer Cavallers, per a finalitzar al carrer Loreto, que acabaria coneguent-se com el carrer de les Monges. Tot açò ho refereix Emilio Oliver en la seua Historia de Dénia. Allí es mantingueren molts anys, fins, en temps més moderns, traslladar-se a les seues instal.lacions que tots coneguem a la falda del Montgó, ja dotades de millors comoditats.
Però nosaltres pretenem ara anar fent camí en la història de l’ensenyament, a partir de la primera dècada del segle passat. A primers de 1912 estan funcionant unes escoles nacionals d’adults, que ja es trobaven pel mes de novembre del 1911. El 8 d’agost del citat 1912 l’Ajuntament li cedeix a Emilio Labarga, mestre superior, la clau de la casa nº 1 del carrer Cuerpo de Guardia, pis principal, esquena al carrer Major, per a habitar-la, evitant el desnonament -«desahucio»- de la que ocupava i declarat pel Jutjat Municipal. Pel setembre del mateix any es cursaven instruccions per al control d’higiene, prohibint l’entrada a les escoles als qui no presentaren certificat de vacuna exigit per la salut pública. Ho enviaven als mestres Rosalina Sánchez, Mercedes Gisbert, Javier Mur, Ramón Bixer, Víctor Ribera, Emilio Labarga i Francisco Collado. En eixe sentit el 16 d’abril de 1914 l’Ajuntament feia seguir la informació al governador civil d’haver clausurat cinc escoles per manca de condicions, a petició del nou alcalde Juan Serrano Patrocinio. I acordaven procedir a l’habilitació de locals. Mentrestant ja s’utilitzava una escola i dintre d’escassos dies ja funcionaran tres escoles restants, malgrat la precarietat de l’Ajuntament. No es tracta d’edificis propis, sinó de locals llogats, com sempre. Un mes després ja informaven al governador civil que tenien dispostos dos locals, per a instal·lar, a compte de les quatre escoles clausurades per l’Inspector. I li pregaven que ordenara que dos dels quatre mestres de xiquets de la localitat començaren a donar classes. El local era l’espai dels baixos de la Casa Consistorial. Pel mes de juny d’aquell any es parla sobre l’expedient de la creació d’una escola a cada caseriu següent: Jesús Pobre, Alqueria d’Envalls i Punta de Benimaquia. El local acordat per a Jesús Pobre estaria ubicat al carrer Nou, número 20. ja estava disposat el material i la planta baixa aniria destinada a l’habitació del mestre. L’11 d’abril del mateix 1915 s’informava a l’Inspector de primera ensenyança de la província sobre els locals habilitats per a escoles nacionals. Eren al carrer Major, de xiquets, regit pel mestre Leandro Rodrigo Hervás. I al carrer Canalejas (la Mar), un per a xiquetes, a càrrec d’Ana Estrada. El 12 de juny d’aquell any es donava compte del recent nomenament del mestre Salvador Quereda Sala. Pel 20 de març de 1916 apareixen unes referències relatives als mestres següents: Emilio Lavarga, en propietat des del 10 de maig de 1915, amb un sou anual de 2.000 pessetes; i Mercedes Gisbert, amb un sou anual de 1.650 pessetes. Per relació del 20 de maig de 1916 podem conèixer les escoles nacionals existent i els seus mestres. Eren les següents: Per a xiquets: Francisco Collado, instal·lada a la planta baixa de la Casa Consistorial. Salvador Wuereda, al carrer Major. Lorenzo Salvador, també a la planta baixa de la Casa Consistorial, en local addicional, com a mestre propietari. I Antonio Barber, mestre propietari, al mateix lloc. De xiquetes: Mercedes Gisbert, propietària, al carrer Pare Pere. Remedios Bermejo, al carrer del Pont. I Rosa Vives, al carrer Canalejas (la Mar). Així mateix, des de l’Alcaldia es feia seguir a tots els mestres nacionals una advertència, donant a conèixer la denúncia rebuda de què hi ha mestres nacionals de Dénia que es neguen a facilitar material gratuïtament als alumnes i, que si fos cert, constituiria un fet de suma gravetat, prega que es tinga en compte aquesta advertència per evitar que s’adopten procediments que no agradaria adoptar. Respecte de La Xara, el 31 de juliol de 1917 acordaven la concessió de dos escoles sol·licitades per allí. I donar la conformitat per a pagar i consignar en els pressupostos de 1918 les quantitats necessàries per a pagar els lloguers dels locals de les escoles, els domicilis dels mestres i el material, si bé demanant al Ministeri d’Instrucció Pública el material fixe i mòbil necessari que el susdit Ministeri dispose. Tres mesos després informaven a l’Inspector de 1ª Ensenyança que ja es disposava dels locals per a instal.lar a La Xara una escola de xiquetes i una de xiquets. Després d’haver decretat la clausura dels col·legis durant els mesos de setembre en avant per la presència de la forta epidèmia gripal coneguda popularment com «la cucaratxa», pel mes de novembre -el 18 d’aquell mes de 1918- la Junta Municipal de Sanitat acordava declarar «limpia» la població d’aquella duríssima malaltia i s’ordenava als mestres que obriren les escoles. Tot el poble, però, passà un mal tràngol, majoritàriament pel mes d’octubre, amb 72 defuncions. Però abans la Corporació ja havia acordat, davant la multiplicitat de casos apareguts nomenar interinament dues places de metges titulars, aleshores vacants, que serien per als facultatius José Mahiques Morla i Manuel Lattur Catalá. I en previsió d’altra epidèmia, es demanava l’establiment d’un hospital o llàtzer. S’aprovava, mentrestant, habilitar l’ermita de Sant Joan. Continuarem. 
