Parlàvem la darrera setmana del primer mapa topogràfic nascut en el període de Vives a l’illa de Cuba, conegut popularment com la «carta de Vives». Això ocorria entre 18020 i 1825. Es podria considerar que el capità general Vives tenia un interés evident en conèixer la veritable riquesa i en fer més racional l’explotació d’aquell territori cubà que es trobava sota el seus dominis. Allò ben cert és que a partir del govern del nostre paisà va anar fent-se evident un creixement econòmic mai vist en l’illa caribenya, com si amb ell es consolidés una base a un creixement de les possibilitats econòmiques de l’illa de Cuba, d’aquell territori encara sotmés a l’imperialisme colonial de l’Estat Espanyol, que representava el denier i aleshores capità general de Cuba. Naturalment, tant peninsulars espanyols com el món crioll tingueren participació del clima favorable d’aquella bonança econòmica, tant com de la distensió de caràcter polític presidit pel capità general Francisco Dionisio Vives. Se sap que durant les etapes de govern dels qui succeïren el denier Vives en el càrrec de capità general, en els pressupostos dels qui portaven a terme el comerç de negres, destinaven les quantitats majors al governament que havien de destinar a les autoritats cubanes, entre elles, de manera especial, al mateix capità general. I aqueixa actitud no es dissimulava i va arribar a encarir d’una manera seriosa el tràfec o tracte de negres. Puntualment, cap a mitjans de segle, en aquest capítol de suborn en la tracta de negres un terç dels costos d’una expedició de negres estaven dins d’aquest capítol. Els que es beneficiaren majoritàriament d’aquesta situació foren, evidentment, els successius capitans generals. Com a mostra direm que el capità general Roncali cobrava, per cada negre esclau introduït a Cuba 1.849,51 pesos. I el general Donell, diuen que 3 onzes per cadascú, mentre que els informes de la diplomàcia anglesa deien que aquest va acumular una fortuna de 100.000 lliures en el període de quatre anys de govern a l’Havana.
Però ens hem apartat un poc del nostre protagonista, el denier Vives. Tornem, doncs; El capità general denier havia pres possessió del seu càrrec l’any 1823, quan Ferran VII havia tornat al seu poder absolutista. La fidelitat de Vives va pesar de manera evident en el seu comportament a Cuba. Però en arribar a fer-se’n càrrec de la governació de l’illa se n’adonà d’un fet lamentable: el sou, el seu sou de capità general anava a rebaixar-se d’una manera bastant radical, malgrat que aleshores, a més de les responsabilitats com a capità general havia d’assumir les d’una funció extraordinària en la presència de la Real Audiència. Des del 7 de març de 1820 i durant tot el trienni liberal, de 1820a 1823, el capità general percebia 18.000 pesos anuals. Però en la restauració de Ferran VII, amb el seu absolutisme i amb la intenció de passar pàgina i esborrar tots els acords d’aquell període decidia designar un sou de 14.000 pesos anuals, és a dir, una rebaixa de 4.000 anuals al capità general. Això és el que rebia, oficialment, el capità general Vives. Mentre es discutia al Ministeri de Gràcia aquesta qüestió dels emoluments, malgrat li disgustara aquella xifra, Vives cobrava 18.000 pesos. Aquell retall en la paga no li agradava i feia arribar el seu desacord a Madrid tot dient que així, atenent la carestia del país no es possible mantenir-se en el decoro que requeria el destí. Realment el seu nominal de 14.000 pesos es convertia en 8.348 efectius pels diversos descomptes que se li aplicaven. Un 18% del sou se li descomptava per al pagament de viatge d’anada i tornada del capità general i la seua família d’Espanya a Cuba. Una quinta part li era descomptada per a enfrontar les possibles responsabilitats originades pel judici de residència que se li aplicava en finalitzar el seu manament. I encara havia d’afegir-se que durant cinc anys se li descomptaven 2.150 pesos corresponents en la mitja «annata», sembla que una espècie similar a les cessions obligades de la Santa Seu, ja eliminades pel Concordat del 1753, i que els reis aplicaren també al seu aire, segons apareix a la Gran Enciclopèdia Catalana. El nostre protagonista també estava agraviat, i ho feia saber, pel greuge comparatiu davant els salaris que rebien alguns dels seus subordinats aproximats o superiors a la paga d’aquell capità general. A ell, com hem dit, se li designaven 14.000 pesos, mentre que el Comandant General de Marina en percebia 18.000, el Secretari Polític i Militar, 3.500, i el secretari d’ell, el capità general, 2.000 pesos. Davant d’aquells agravis, Vives demanava al rei el 24 de gener de 1824 que, si més no, se li eximira del pagament de l’esmentada mitja «annata», és a dir, 2.150 pesos, la qual cosa aconseguia. Així és que Vives, com a capità general, passava a cobrar anualment 10.550 pesos nets, sense tenir que esperar a que passaren els cinc anys exigibles per al descompte de la mitja «annata», i encara que es mantingué el salari nominal de 14.000 pesos. Aquesta fou la paga que percebria el nostre paisà en el període del seu mandat. Era allò suficient per a un capità general de Cuba? Donarem unes referències per a aproximar-nos a la realitat. El 1780, el compte d’Espeleta, que ocupava aquell càrrec, es queixava del baix sou que rebia i demanava al rei que li abonaren els 4.000 pesos que els seus antecessors, com a protectors del ram de Tabacs havien rebut sobre els 14.000 nominals. Però la petició va ser desestimada, malgrat que informava que els descomptes aplicats li deixaven 2.348 pesos i 2 reals líquids anuals fins a que al quint any amb el descompte de la mitja «annata» començava a rebre 10.550 pesos i 7 reals a l’any. En resum direm que 36 anys abans que ho reclamés Vives, un capità general com ell, que cobrava el mateix que ell, ja manifestava que estimava insuficient la seua paga. A més a més en aquell període de temps l’economia cubana havia aconseguit un creixement notable en tots els camps, la qual cosa el que feia era augmentar el disgust de Vives davant la decisió del congelament de les seues retribucions. Continuarem. 
