Quedàrem en la nostra història deniera-cubana en què el Capità General de Cuba pels anys vint-trenta del segle XIX estava vivint una sèrie de vicissituds molt dures per plantar-li cara a la governabilitat i anar acumulant patrimoni en l’illa caribenya. L’havíem deixat volent solucionar un fort problema originat per l’apresament del bergantí «Relámpago», carregat de negres bozals. El denier Vives havia demanat a Madrid instruccions amb la por de què l’incident provocara una dura repercussió amb el sistema esclavista que estava en joc, sentant jurisprudència a Cuba. La idea seua la va basar en repartir dàdives entre diversos veïns «honrados y caracterizados», segons manifestava, i entre establiments piatosos i d’ensenyament públic de Cuba. Per a justificar la seua acció ell va esgrimir l’argument que volia avalar la seua actitud, tot afirmant que els negres emancipats que es consignaven a persones i institucions per a un temps, que es fixava en cinc anys, era per l’altruista i noble finalitat d’educar aquells negres bozals en el sistema de vida espanyol. Podríem dir-li a aquell civisme «anar fent Patria». Això ha passat en moltes etapes de la nostra història a partir del «Descubrimiento de América» per l’aventurer Colom i el recolzament de l’Església. Però tornem al 1825.
La crua realitat donava pas a actituds abusives, com ara el camuflament de les baixes d’esclaus amb negres «emancipats», perllongament indefinida de les «consignacions», buit legal respecte a les retribucions que s’havien de percebre pel treball dels «emancipats» i tot allò que derivava d’aquelles accions. L’embolic era prou gran. 
En el període del mandat, que podem considerar sense límits del denier Francisco Dionisio Vives, les consignacions per ell decidides foren a la fi bastant més barates si les comparem amb les produïdes en algunes etapes anteriors. I el nostre capità general, el denier, acceptava uns «donatius» i a canvi d’aquella «gràcia» ell cedia als donants els negres «emancipats» que servien de mà d’obra més barata. Practicava totes les maniobres que dos-cents anys després s’han fet una pràctica habitual, com tots sabem. Era una comissioniste amb la força del seu poder quasi il.limitat en aquella Cuba caribenya del segle XIX. I aquesta pràctica es mantindria fins i tot incrementant la quantia dels «donatius», posteriorment. El camí ja es trobava traçat per als successors en el càrrec de Capità General de l’illa caribenya, tant desitjada per tothom. I amb tot açò, pel mes de juny de 1834 es produïa un fet natural en la dinàmica d’aquells espais de privilegi: l’aparició del general Tacón que anava a succeir al nostre Francisco Dionisio Vives en el càrrec com a màxima autoritat en l’illa, i la història ens parla que la substitució en el poder de Vives va coincidir amb les dificultats en la participació del mandatari en les gestions destinades a la venda, a la participació en els actes destinats a aquesta pràctica relacionada amb els «emancipats» a uns preus molt superiors als de l’època de Vives i, per extensió, en les condicions de vida. El nou capità general Tacó sembla que va participar en la venda d'»emancipats» a uns preus molt superiors als de l’època del nostre Vives: 17 pesos per persona, és a dir, una onza d’or, unes quatre mil onzes d’or, o 67.000 pesos. Aquesta quantitat se suposa que va poder reunir el Capità General Francisco Dionisio Vives al llarg del seu poder per aquest concepte a l’illa. Això abarcant la seua etapa de manament del 1824 al 1832.
Hem de pensar que aquell tràfic il·legal entre el món del negre, tant de «bozales» com d'»emancipats», suposava, naturalment, una hipoteca per al futur del sistema esclavista per als tractes internacionals. Però d’aquestes activitats, directament o indirecta, es va beneficiar tota la població lliure de l’illa en l’època de Vives, que acabaria essent recordada amb certa nostàlgia durant tot el segle XIX. Allò va ser a costa dels patiments de la negritud, una Jauja equivalent al que hem patit i estem patint per l’economia de la rajola en temps actuals, salvant totes les diferències. Alguns diuen que la vida és una repetició de cicles.
Tornant al passat que estem comentant amb el Vives com a protagonista, direm que quan ell partia cap a la Península per l’any 1832 i era substituït pel citat general Miguel Tacón, aparegueren uns pamflets anònims que advertien al successor: «Si vives como Vives, vivirás». En arribar a Espanya, la reina regent Maria Cristina de Borbón li va expressar la gratitud per la seua fidelitat i a la seua filla, la futura Isabel II, atorgant-li el títol de comte de Cuba el 24 de novembre de 1833, i nomenant-lo capità general de València, càrrec en el que es mantingué fins l’adveniment de Martínez de la Rosa al gener de 1834. Vives aleshores seria substituït pel moderat Juan Martínez San Martín. En el breu temps del seu mandat sols tingué Vives ocasió d’estar present a les maniobres d’agrupaments dels carlistes a l’entorn de Morella i de pegar unes primeres passes aconseguint l’apropament als lliberals, el partit d’Isabel II. Per a aquesta causa anomenava uns trenta contribuents per tal que tractassen l’organització d’una Milícia Urbana, que va constituir el primer antecedent de la futura Milícia Nacional. Havia sigut també ajudant del general Prim, i quan aquest abandonava, el 1862, l’expedició de Mèxic, el denuncià a Isabel II, encara que la reina feia cas omís de la denúncia.
