La darrera setmana ens detinguérem al moment en què, des de l’Ajuntament de Dénia li demanaven a l’Estat uns barracons i llits per atendre possibles malalts arribats a Dénia, i evitar la contaminació. Altra demanda era que s’atengués, amb la urgència que el cas requeria, la petició tantes vegades cursada a la Superioritat perquè Obres Públiques reomplira immediatament la zona nord del port -el Raset- on l’acumulació d’algues i fang produïa un focus de putrefacció que fica en perill la vida dels veïns del barri els qui major contingent de mortaldat han donat en l’epidèmia i els seus ànims estan excitadíssims per l’abandó en que se’ls té. El 13 d’octubre la Corporació acorda proveir interinament dues places de metge titulars, aleshores vacants, nomenant per a eixos càrrecs José Mahiques Morla i Manuel Lattur Català, davant el problema.
La Junta Municipal de Sanitat, per la seua banda, acorda en una reunió celebrada un dia després sanejar el barri del Raset i prohibir el trànsit rodat per allí, i arreglar els seus carrers, i donar-los desaigüament a la mar perquè l’aigua no s’embassara. També que es desmuntava el cobertís afegits al mig del carrer que divideix el Mercat; que en lloc de les dues filades de venedors que es ficaven en la continuació del carrer Bonaire, se’n situara sols una, i l’altra la instal.laren en la continuació del carrer Cop, i que, si augmentava l’epidèmia, es suprimiren els enterrements amb assistència del Clero. 
El 18 d’octubre l’Ajuntament ordenava la clausura dels cafés-cantants i de «camareres», fins nova ordre. Dos dies després, en una nova reunió, es manifestava que les invasions no havien sobrepassat el nivell aconseguit el dia 10, però encara restava un gran remanent de malalts. Davant d’esta situació, decideixen suplicar al capellà arxiprest que, per evitar aglomeracions als soterraments, renunciaren a acompanyar els difunts, i que acudiren sols els familiars i les persones més pròximes als finats. També decideixen nomenar una brigada per traure i conduir al cementeri els morts que no disposaren de persones per al seu trasllat. El pànic s’havia apoderat dels deniers perquè la cosa havia arribat a un punt en què no es podia donar abast a l’assistència als malalts i, fins i tot, a les víctimes mortals de la malaltia. En eixe context va nàixer la decisió esmentada del nomenament d’aquella brigada auxiliar, que va rebre la denominació popular d'»els pessigants» amb la que ha passat a la història deniera. D’això ens parla Josep Costa i Mas en El Marquesat de Dénia, encara que tractant-los com a persones sense escrúpols que se n’aprofitaven de la situació. Allò ben cert és que aquelles persones, com hem dit abans, havien estat designades oficialment per la Junta Municipal de Sanitat, amb l’acord de la Corporació, que es feia càrrec de les despeses. Després de fet aquest incís, continuem referint-nos als acords d’aquella reunió. Decidiren també que mentre durara eixa dramàtica situació es facilités l’aigua debades en les fonts públiques. Que el municipi li pagara el lloguer d’un carruatge a cada metge mentre es mantingués aquell estat epidèmic, per tal que pugueren atendre gratuïtament el veïnat. Que s’habilitara com a llatzaret, previ el beneplàcit de l’Església, l’ermita de Sant Joan per a malalties sospitoses on, en casos anàlegs, també s’havia establert. Que, en tant es trobara un terreny idoni per instal.lar les tendes de campanya i les màrfegues que havia d’enviar el Ministre de la Governació, s’habilités el recinte i les instal·lacions de la nova plaça de bous. Aquella donació del Ministeri s’havia aconseguit per l’oportuna mediació de Salvador Reventós, diputat a Corts i persona amb certes vinculacions amb Dénia. Així mateix acordaven que de la conservació d’aquella matèria s’encarregaria l’Inspector de Sanitat, al temps que se li demanava que estudiara el cost d’una màquina esterilitzadora d’aigua per si hagués necessitat d’adquirir-ne una en cas de ser visitats per alguna epidèmia de vehicle hídric.
El pressupost del material per a un parc sanitari, redactat pel metge Manuel Muñoz -l’Inspector Municipal de Sanitat, com hem dit- estava estudiat de la següent manera:
1 estufa de desinfecció 5.000 pessetes, 2 pulveritzadors 900 pessetes, 2 aparells formaldehids 600 pessetes, 4 lleixivadores 800 pessetes, 1 carro per a conduir objectes contaminants a l’estufa 1.000 pessetes, elements vàrios (cubes, poals, etc.) 1.000 pessetes, 1 esterilitzadora d’aigua per a 500 litres per hora 8.000 pessetes, 1 laboratori de campanya 2.500 pessetes, edifici per al parc 10.000 pessetes, total 29.800 pessetes. 10% imprevists 2.980 pessetes, total 31.780 pessetes.
Un treball publicat el 1990 per M.Y. Frasés, A.M. Morell, M.J. Mulet, J.R. Noguera i S. Pérez, i corresponent a les actes del III Congrés d’Estudis de la Marina Alta, reflecteix les següents defuncions per grip a la ciutat de Dénia: 6, durant el període 1915/17; 72 pel 1918; i 6, altra vegada, el 1919. Molt fort per a una població de 12.600 habitants. Si pensem que eixes morts per la «cucaratxa» es centraren al mes d’octubre, podrem formar-nos una idea de la pavorosa situació en què es va veure envolta Dénia.
Una altra mostra ens ve donada pel llibre de comptabilitat de l’administració de l’Hospital de Caritat, que regentava la Congregació de Monges de Carmelites, la qual, paral·lelament, administrava també el cementeri, els ingressos corresponents a l’octubre de 1917, ascendien a 670.45 pessetes, i els del mateix mes de l’any següent, a 4.694,35. També hem pogut observar que a l’octubre d’aquell any de l’epidèmia apareixen dies amb soterraments de tres o quatre persones, i ens ha sorprès que del 12-10 a l’1-11 no apareix cap registre de soterraments; sols una partida del 31 d’octubre que diu «recaudado hasta la fecha: 2.970,50». Continuarem.
