Continuant la croniqueta relalcionada amb l’evolució local de les activitats sobre la nostra llengua, ens havíem quedat parlant sobre el I Aplec de La Marina i el I Concurs de Teatre Valencià. El nostre Grup deTeatre Llebeig, nascut de la participació en aquest concurs, on aconseguiren el premi al millor grup, continuaria representant l’obra guanyadora per tot arreu i, animats per aquell resultat, volguérem anar més enllà organitzant diverses activitats. Entre 1974/75 aconseguírem els permisos adients per a l’actuació de Raimon, que actuaria al salonet Diana, després d’uns cinc anys que no ho feia al País Valencià per les dificultats de la censura d’aquells moments, especialment sobre el ja mític cantant. Actuava a l’esmentat local, propietat de Pepe Femenia, que ens ho cedia debades. Allò va resultar un notable esdeveniment per la situació del moment, amb el Saló Diana, del carrer Campo, que s’omplia de gom a gom. Hem de dir que l’alcalde, José Sastre, va posar el màxim interés per a que el festival de Raimon aconseguira la tolerància oficial, i va acudir, junt a algun altre regidor -Antonio Sellés- i les seues esposes. Però també estigueren allí bona colla de guàrdies civils, de paisà, a les ordres del Cabo Soler, per tal de controlar-ho tot, exhaustivament, fins les lletres de les cançons autoritzades. Les coses anaven així, i gràcies. M’agradaria saber quina cosa podien esperar del cantautor, quan deia allò d'»Al Vent, la cara al Vent…»·etc.
El sistema veia fantasmes per tot arreu. Però no passà res i tot acabà en una gran armonia. I el valencianisme cultural que anàvem potenciant va rebre el seu baptisme coral. Haurem d’afegir que en aquells moments es va dir que en el quarter de la Guàrdia Civil, ubicat a 200 metres del Saló Diana, estaven preparades algunes parelles de guàrdies per si els valencianistes donàvem peu a qualsevol contingència. Les lletres de les cançons passades per censura estaven en mans de l’equip del Cabo Soler, que desconeixien la nostra llengua i no sé quin paper feien allí les forces d’ordre, analfabetes en la nostra llengua. Però no va passar res, res de res. I nosaltres quedàrem contents. 
Més avant, el 18 de desembre de 1974, aconseguíem també l’actuació de Lluís Llach, després d’una suspensió molt surrealista. Com no sabien quina pega ficar en Alacant per a prohibir l’actuació, varen dir que l’empresa del Saló Diana no tenia llicència fiscal per a l’espectacle. Ho vàrem resoldre donant d’alta fiscal, després de pagar quatre o cinc mil pessetes, amb el company Josep Antoni Devesa. Al qui no deixaren actuar amb el Llach fou Ramon Muntaner, sembla perquè havia intervingut a Andorra en un acte de denúncia del franquisme. Dos dies després d’altres peripècies, com en tot, Lluís Alpera, organitzat per la nostra colla, aconseguia donar una conferència a la CAAM sobre La Poesia d’Ausias March. Erem nosaltres, des de Llebeig, els organitzadors de tots els actes referits. Però el permís no arriba fins les 20 hores en punt, quan s’havia demanat onze dies abans. La «brigadilla» -Soler- no permetia ficar cap cartell al local ni obrir la porta mentre el permís per escrit del Governador Civil no aplegara al seu poder. I arribà a última hora. I el nostre bon amic i poeta Lluís Alpera donà la seua conferència sobre Ausias March. L’haurien confós amb MARX?
La nostra llengua continuaríem potenciant-la amb la intervenció de les nostres constants i el teatre. També actuaren Ovidi Montllor i Maria del Mar Bonet, en dues ocasions cadascú. Sempre a l’acollidor Saló Diana, generosament cedit pel propietari Pepe Femenia, que va tenir que suportar certes pressions pel repetit Soler. També actuaria allí Pi de la Serra. Així mateix muntàrem unes jornades teatrals a l’Institut Chabàs, al seu escenari, únic existent aleshores a Dénia. Programàrem l’actuació dels grups valencians més destacats a València en l’esmentat Concurs de Teatre Valencià que havíem guanyat nosaltres, els de Llebeig. Les actuacions a Dénia tingueren lloc des de febrer a març de 1973. Entre altres, foren especialment, les de la falla Corretgeria, de València, amb el popular Joan Monleón, que representarien El Rei Matarot, la intervenció d’Els Pavesos amb poemes de Vicent Andrés Estellés pel mateix grup. Ovidi Montllor donà allí un recital, i un altre de poemes per Vicent Andrés Estellés, presentat per Sanchis Guarner. Tot açò últim en homenatge al poeta de Burjassot, que començava a anar projectant-se per tot arreu del País Valencià. Naturalment també intervinguérem els del Grup de Teatre Llebeig, amb l’obra guanyadora del repetit Concurs a València: el Pathelin, ja bastant rodat.
A partir d’aquells moments, Llebeig va començar a donar representacions per tot el País Valencià. També foren nombroses les actuacions del grup folk denier Veus del Poble, moltes d’elles amb el nostre Llebeig. Per la seua banda, a Pego havien muntat La Castanya, un grup de cançó folk que havia intervingut dins d’un homenatge a Miguel Hernández, amb altres grups, entre ells la nostra gent deniera. Allò anava en marxa. Haurem de dir també que ja en febrer de 1975 -encara viu el Dictador- les nostres bones relacions d’amistat amb Antoni Timoner aconseguiren que la CAPA, on ell ostentava un càrrec directiu, ens patrocinara els I Cursos de Llengua Catalana per a Professors, que mantindria un parell d’anys més. Aquell gest tenia molta importància per aquella època.
Anaven tenint bona ressonància diverses activitats artístiques i culturals i, especialment a La Xara, al Cinema Pax, que acabarà anomenant-se familiarment l’Olympia de La Marina. Allí Ricard Pérez, tot utilitzant els estatuts de Llebeig per a sol.licitar els permisos corresponents, organitzava una sèrie important d’actes en la nostra llengua: les actuacions d’Ovidi Montllor, el grup de rock valencià Cotó-en-pel, Sisa, Paco Muñoz, Ximo-Pere i cia, etc., així com Llebeig amb l’estrena del seu darrer muntatge sobre textos del que açò us recorda. I també altres treballs teatrals: La Orgia, per Esperpento; Carnestoltes amb Jordi Babau, on actuaven Juli Leal, Empar Ferrer, i altres; La Guadanya, d’Alacant; el grup gallec La Picota, estrenant Sr. Galíndez; o el P.T.V., que muntaria La dansa de la llança de paper; i el recital de Lluís el Sifoner, i alguna altra cosa més, que se m’haurà oblidat. El 20 de juliol de 1976 presentàvem a la Llibreria Montgó el llibre Què cal creure?, del canonge Espasa, gran valedor de la nostra cultura. Poc després al saló d’actes de l’Ajuntament, ple de gom a gom, continuava l’homenatge al canonge amb la intervenció de Sanchis Guarner, Moróder, mossén Alfonso Roig, i Josep Antoni Devesa. Al final, l’alcalde, José Sastre, clausurava l’acte amb una bona intervenció en correcte valencià, imposant-li a Espasa l’insígnia de la ciutat. Acabava l’esdeveniment amb un sopar de germanor a la platja, amb la participació de molta gent, entre ella Joan Fuster, Sanchis Guarner, Vicent Ventura, Andreu Alfaro, Eliseu Climent, Pérez Benlloch i bona colla denierea i comarcal valencianista, recolzat per moltes adhesions dels Països Catalans. Tot el que hem dit emmarcat dins del Congrés de Cultura Catalana. La presència del moviment en defensa de la nostra Llengua i Cultura anava fent camí.
