La darrera setmana ens deteníem en el moment on citàvem l’interès d’alguns joves alumnes -Pepe Crespo, Vicente Buigues, etc.- sobre les ciències naturals amb la creació d’un incipient laboratori al seu col.legi marista en temps de la II República. I ara ens ve a la memòria una cita anecdòtica que ens va contar el repetit Manolo Rueda. Per aquells temps s’havia inaugurat la sucursal del Banc de Vizcaia a Dénia, que estava dirigit per Santiago Grisolia. El fill d’ell -un xiquet, també Santiago Grisolia- fou alumne del citat col.legi, quan hauria de ser un infant de cinc o sis anys. Aquest, considerat a hores d’ara un investigador de gran prestigi, havia nascut a València el 8 de gener de 1923. A hores d’ara té noranta anys i és, entre altres càrrecs importants, president del Consell Valencià de Cultura, des de 1996, i dels Consells assessors de la Universitat Internacional Menéndez i Pelayo en València i dels Museus de Ciències de Cuenca i València. Al seu temps va ampliar els seus estudis del doctorat de Medicina a la Universitat de Nova York, sota la supervisió de Severo Ochoa. Allí va iniciar algunes de les seues investigacions en fixació de l’anhídric carbònic, un tema amb el que ha seguit treballant fins molt després. El seu currículum és extensíssim i de gran prestigi. Però el que hem volgut és donar a conèixer la casualitat que, per la presència de son pare a Dénia, acabaria essent al col.legi Marista de Dénia el centre on hauria rebut les primeres lliçons, i açò és un orgull que desconeix possiblement tot el món. Les classes, iniciades un any abans de la inauguració de les obres, eren impartides en la residència dels Germans Maristes. Els cursos foren: el del preparatori d’Ingrés de Batxillerat, a càrrec del Germà Millán, que havia sigut nomenat director, i pel Reverent Germà Arcadio. Oficialment s’inaugurava el col.legi el 1929, amb l’assistència de els autoritats locals, junt al Patronat Gavilá Ferrer, la benfactora del col.legi Cándida Carbonell, pare de l’alumnat, futurs alumnes del centre i persones simpatitzants de l’obra, beneïda per l’arquebisbe de València Prudencio Melo. La primera promoció la constituïren quaranta alumnes. Però el col.legi d’alumnes, que va obligar a impartir classes en la residència de José Mayans, ubicada a la partida La Ferranda. Pel mes d’abril de 1936, continuarien les classes un poc de temps a la casa de Gonzalo Oliver Morand, i després a la finca de Francisca Moreno, en l’heretat de Torrecremada. Començaren el mes de maig del citat 1936 fins a finals de juny. L’edifici va ser utilitzat durant aquell breu període
-fora dels tres anys de la guerra- per les escoles públiques, com molts sabem. I en entrar en el conflicte bèl.lic les portes del col.legi restaren totalment tancades, interrompent-se definitivament la llavor docent.
En el moment que les ordes religioses -la de les monges carmelites i la dels Maristes- abandonaren els seus centres escolars, els col.legis públics foren atesos pels mestres «nacionals» o de «govern», com se’ls anomenava popularment. Als Maristes ho recorda haver conegut aleshores don Bartolomé Sendra i don Manuel Oliva, en un període breu. I en acabar el conflicte bèl.lic tornaren Carmelites i Maristes a fer-se càrrec dels seus col.legis respectius.
Amb totes les vicissituds de la guerra, l’edifici marista es convertiria en centre de diverses activitats. Primer fou destinat a Comité Revolucionari al servei de la República, després en Hospital de Sang. I en acabar al contesa les forces franquistes d’ocupació destinaren els soterranis de la residència dels germans maristes en presó dels presos polítics fins a finals del 1939 en que foren traslladats a altres centres penitenciaris del País València. Els edificis d eles diverses escoles públiques patiren el mateix tracte humiliant per les necessitats d’improvisació d’empresonaments de les víctimes republicanes.
En aquest període de guerra va morir, per un accident de circulació el germà Millán, que havia sigut director del col.legi i persona de notable carisma, molt apreciat per la societat deniera, especialment en el seu centre docent i el seu entorn. Per un article signat pel denier José Ramis Caselles, advocat i antic alumne del col.legi sabem que la benefactora Cándida Carbonell va fer donatiu en metàl·lic al director del col.legi, per import de 250.000 pessetes per a la seua inversió en aquelles obres. Amb els recursos econòmics aconseguits comparen la casa residencial de la comunitat i els terrenys circundants pertanyents a la família Arguinbau. Però com tot allò era insuficient per posar en peus aquell projecte ambiciós, acordaren com estava previst en el testament, la venda de vàries finques dels germans Gavilá-Ferrer. I el 27 de juny de 1930 es procedia ja a la inauguració de l’ansiat nou edifici-colegi. Fou beneït per l’Arquebisbe de València, Prudencio Melo y Alcaide. En opinió del citat José Ramis, caldria no oblidar que aquella obra social en el camp de la docència va ser possible per l’esforç de Felipe i José Gavilà Ferrer, Cándida Carbonell i els germans Maristes, però allò més important va ser l’actitud dels repetits germans Gavilà-Ferrer, que dedicaren tot, complement tot el seu patrimoni per eixa causa. Salvant moltes dificultats, com qualsevol empresa, el col.legi va anar funcionant, haguent de superar la dura crisi de la postguerra, tot arribant al 1953, data importansíssima on es plantegen celebrar les «Bodes de Plata» dels Germans Maristes a Dénia. I així el mes de juny d’aquell 1953, organitzaren una sèrie important d’activitats gens freqüent en eixos moments. Entre elles la publicació d’un llibret amb aportacions literàries de persones notables, i de les imatges imprescindibles, com ara la del Papa Pio XII, la del «Caudillo», la del «Ministro de Educación Nacional», Joaquín Ruiz-Jiménez y Cortés, la del Governador Civil d’Alacant, Jesús Aramburu Olarán, la de l’Arquebisbe Marcelino Olaechea y Loizaga, la del Provincial dels germans maristes, sector Levante, Aurelio Víctor, la del que havia sigut primer director del col.legi Sant Joan Baptista de Dénia, Hermano Millán. Continuarem.
