La darrera setmana ens quedarem en el moment de l’operació de Tito pel metge cirurgià Carles Benlloch a Dénia. Era pel matí. Per la vesprada el doctor va tenir que traslladar-se al sanatori per a leprosos de Fontilles. Allí va rebre una cridada telefònica: El recent operat volia aigua i -segons el metge Benlloch- li l’havia prohibida, perquè de beure-la, degut a l’anestèsia que utilitzaven aleshores, hauria mort. L’esmentat Tito tenia en el seu poder una pistola i no deixava entrar ningú a l’habitació si no li donaven aigua. Havia un xic -segueix Benlloch- que feia de traductor de les preguntes al malalt; ell va traduir: «Aquest xic va a dur un got d’aigua fresca tot seguit; però el mateix dona que te la begues o que et pegues un tir al cap. El mateix dona. Tu decideixes. Amb una anestèsia així tindràs vòmits, et moriràs…». «Tito continuava encanyonant-me» -va dir el metge-, «però vaig veure que dubtava. Li vaig agafar el revòlver i el deixàrem descansar».
L’operació, sogons el Dr. Benlloch, va tenir lloc el mes de setembre de 1937. I continuava dient: «Està clar que això no ve reflexat en cap lloc perquè els arxius clínics desaparegueren… I de la gent de Dénia que el va poder conèixer, la majoria han mort: Pepe Campos -res a veure amb el marqués de Campo, aclarim nosaltres-, que tenia la finca en el camí de Dénia a Ondara, junt a la residència dels brigadistes internacionals, ha mort: els Morands i els Ibáñez també han mort. Allò ben cert es que el xecoslovac que me’l va dur li va oferir un menjar quan es va recuperar. En eixe menjar cantaren el «Volga Volga» i no sé quantes cançons més». «Molts anys després -continuava manifestant el metge Benlloch- durant una visita que Tito va fer a Anglaterra, es va publicar que jo li havia salvat la vida i, fins i tot, tragueren les seues declaracions per la televisió». «Un feixista salvà la vida a Tito, digueren; jo mai he sigut feixista, però semblava que els convenia dir-ho». Tot això va manifestar el metge Carlos Benlloch, referit a Jospeh Broz Tito. 
El període de convalescència el va passar Tito a Dénia, en l’esplèndida finca de La Fredat, propietat de Juan Oliver, requisada i convertida en residència de les Brigades Internacionals. Així ho manifestava un testimoni excepcional: el finat Emilio Oliver Sanz de Bremond, erudit historiador denier i notable autor de diversos treballs d’investigació, entre ells el llibre La Guerra Civil 1936-39 vivida en una ciudad de la retaguardia republicana. Continuava dient Emilio Oliver en l’entrevista de Ferran Belda per a Interviu: «Jo vaig veure Tito i ara em diuen que no era ell: m’estranya moltíssim. Conec igualment detalls d’altres persones que el conegueren i que estan recollits en la meua obra citada anteriorment. És més, si el mateix Tito, en declaracions a la revista Life, amb data de 28 de maig de 1952, nega la seua estada a Espanya, Ricardo de la Cierva, al enjudiciar aquesta negació diu: «Pel moment es tracta d’una negativa poc fundada, els propòsits de la qual, tant polítics com històrics, són exclusivament de l’autor». Continua Emilio: «A nivell d’anècdotes, recorde que, per les vesprades, ell solia anar a passejar des de la finca La Fredat a uns terrenys que estan en la partida de Pont Sec. També m’han contat que li encantaven els pomels, concretament el seu suc. En altra ocasió, per una disputa que tingueren Tito i altres brigadistes, va tenir que intervindre la força pública de Dénia. Sembla que havien begut més del convenient. M’ho va contar un conegut meu, Amadeo Llull, aleshores sargent de la República, que va ser qui el va arrestar i el tingué incomunicat durant un dia al soterrani de la casa. El meu cosí, amo de la finca, ho comentava orgullosament». Això que manifestava l’historiador Emilio Oliver m’ho varen confirmar molts anys després els fills del citat Amadeo Llull, que ho sabien per son pare, ja difunt en el moment que cita Emilio Oliver. També aquest manifestava en l’entrevista que citem de Ferran Belda: «El fotògraf local, Marsal, em va dir que, en vàries ocasions, va acudir -es refereix a Tito- al seu establiment, perquè tenia una certa aficció a la fotografia».
Jo, personalment, (i això li ho manifestava al periodista que ens va entrevistar) sabia que molta gent el va veure freqüentar el ja desaparegut Hotel Fornos. Un company meu de treball, de major edat que jo -em referesc a Julio Ausina, ja finat- em va contar un dia que en certa ocasió anant a caçar, modestament, uns quants amics adolescents dispararen de manera accidental de forma que els perdigons caigueren just al lloc de la finca de La Fredat on Tito es trobava. L’incident, al contrari del que es podria pensar, va acabar bé, perquè el mariscal, demostrant un gran sentit de l’humor, va disculpar aquells jovenets caçadors. I no sols això, sinó que sempre que se’ls trobava jugant per allí els saludava cordialment.
Altre testimoni me’l va facilitar un antic anarquista, Josep Llorca, que va tenir al seu càrrec la qüestió sanitària en la Dénia republicana durant el període de la guerra, i ens va assegurar haver tractat a Tito personalment per causa de la seua obligació específica.
A Dénia s’havia corregut la veu de què el mariscal s’havia casat amb Anita Montagut Morales, que treballava d’infermera a les citades residències per a les Brigades Internacionals. Després d’un notable procés d’investigacions, malgrat la manifestació d’una neboda d’aquesta suposada unió de l’Anita amb Tito, s’ha pogut demostrar que era fals. La boda de la xica va estar certament amb un brigadista, Nicolás Lenizky, natural de Miregyhaza, Hongria, sergent de les Brigades Internacionals, de 46 anys d’edat, en una cerimònia a Dénia el 10 de setembre de 1938. Així consta en el Registre Civil de Dénia, segons el referit Ferran Belda. Existeix una altra versió, durant el temps que va romandre a l’hospital de Benissa, quan iniciava una estreta amistat amb una bonica infermera, Paquita, de la coneguda família d’Els Rates. Els més majors encara recorden la parella passejant, o en les nits de festa Paquita i el futur president de Iugoslàvia ballant tangos i fox trots. En acabar la guerra, Paquita va ingressar en un convent, potser per oblidar aquell bonic romanç. Després sembla que la família s’ha negat a fer declaracions.
Sabem que en eixa etapa, tant a Dénia com a Benissa algunes xiques mantingueren bones relacions amb els joves i atractius brigadistes, donant pas a algun que altre matrimoni, però no, que se sàpiga el nostre Joseph Broz Tito. I aquí s’acaba la història.
