La presó ha existit al llarg del temps, amb les seues variants, perquè l’home ha tingut que defensar-se de les actituds delictives de la gent, encara que, moltes vegades, privant injustament de la llibertat de les persones. A Dénia, com a cap de partit judicial, s’ha tingut que fer càrrec d’eixe món al llag de la història. I ara, que per unes u altres raons estem perdent alguns drets cívics protegits en teories per la Constitució, se’ns ha ocorregut parlar d’aquest tema a un nivell bastant fosc, basant-nos en uns papers de l’Arxiu Municipal de Dénia.
De temps antic, aquí es centraven les presons de la comarca, i el seu manteniment l’havien de suportar entre tots els pobles, encara que tardaven bastant en complir amb la seua aportació econòmica. El dia 9 de setembre de 1861 el governador civil demanava al nostre Ajuntament una informació sobre aquesta situació, i la Corporació deniera responia com ara direm: Sobre material deien que existia un farol i cinc parells de grills. Però no hi havia catres, matalafs, capçals, llençols, mantes, bancs ni cap altre gènere d’utensilis. Sobre l’existència diària de presos es podia calcular, per terme mig, uns 40, per la qual cosa opinaven que es feien necessaris 40 llits, com a mínim. 
També informaven que no existia cap reglament oficial i que la presó es governava per les disposicions dictades per l’actual alcalde Juan Lucas, i eren les següents:
1ª. En eixir el sol s’obrien totes les ventilacions de la càrcer, ocupant-se tots els presos, sense excepció, de la neteja dels respectius locals.
2ª. Immediatament, amb les precaucions necessàries, eixien tots al pati, on es llavaven i procuraven la seua neteja personal, col·locant els seus petates en les perxes posades a l’efecte. Acte seguit es passava llista i revista, rebent, per suposat, els seus socors diaris als que són pobres.
3ª. Després d’açò, cadascú pren el seu treball habitual, el qual consisteix en l’elaboració de l’espart, fent cordes, guarnicions per a cavalleries de llaurança i altres treballs d’esparteria, projectes que queden a benefici dels autors dels esmentat treballs. La seua venda se la procuren els mateixos presos, perquè els compradors o consumidors acudeixen a buscar aquells objectes al mateix establiment.
4ª. Les hores de comunicació general són des de les 10 fins les 12 del matí, i des d’aquesta hora fins l’1 es reben els menjars. Per l’estiu se’ls permet el descans i se’ls fa guardar silenci des de l’1 fins a les 3 de la tarda. I en l’hivern des de l’1 fins a les 2. Passades aquestes hores, respectivament tornen al seu treball, permetent-se la comunicació per altres dues hores.
5ª. En baixar el sol s’arrepleguen els treballs, es formen en el pati, passant llista i revista als reclusos i es fa entrega a cadascú d’ells el seu petate, passant a ocupar la seua respectiva estança.
6ª. Una hora després, en comunitat i davant d’una imatge de Nostra Senyora es resa el rosari, dedicant com una hora en aquest exercici, i una vegada conclús el qual es practica una escrupulosa requisa imposant silenci fins el dia següent.
7ª. Durant la nit tornen al servei de vigilància els presos de major confiança, sense prejudici de les visites extraordinàries de l’Alcalde.
8ª. Les dones i els xiquets ocupen habitacions independents del comú dels mossos.
9ª. La distribució de locals es fa segons el caràcter, condició i circumstàncies de cada pres. Els socors dels presos pobres es verifiquen per repartiment entre els pobles d’aquest partit judicial, perquè encara que tots els anys s’anuncia la subasta per a adjudicar el contracte en públic remat, no es presenta cap postor, s’entrega en efectiu i no en espècie, i el seu import és el de dos reals de velló diaris, segon augment concedit per eixa Superioritat. Amb aquesta informació des de l’Ajuntament de Dénia tancaven el que consideraven podien dir al governador civil sobre les condicions del tractament a la nostra ciutat sobre el tema de les presons.
Sorprèn a hores d’ara el funcionament de la justícia 150 anys després, i ens fa pensar l’actuació en eixe camp social quan recordem la situació a la postguerra a Dénia, i no ens resistim a dir alguna cosa sobre el primer any. Recordem una vegada més allò que va passar aquí.
Acabat el conflicte bèl·lic, automàticament el govern franquista es va dedicar a detindre totes les persones que consideraven relacionades amb el bàndol republicà, la qual cosa suposava prendre unes decisions difícils en tots els aspectes, i un d’ells havia de ser el de disposar locals adequats per a empresonar tanta gent. Però tingueren una idea formidable més enllà del que, pel 1861, informaven al governador civil de la província, quan manifestaven que aleshores existien uns 40 presos diaris, com a terme mig. Els temps havien canviat molt, i ara el feixisme franquista havia de cercar espais per tal d’empresonar els indefensos «rojos» republicans de la reraguarda de Dénia i la comarca de la Marina Alta. No sé d’on vindria la inspiració, però ben prompte s’habilitaren diversos locals per a l’empresonament dels «rojos».
Pel que hem pogut escorcollar a l’Arxiu Municipal, a més del que ha publicat la historiadora Teresa Ballester, s’adaptaren els següents locals: la presó municipal, un edifici al carrer Colón, un magatzem de José Gualde, l’anomenat «Campo de Concentración de Oficiales del Ejército Rojo España», a la sortida de la població a la carretera d’Ondara, que comprenia, suposem, l’edifici ara enderrocat de la «Polaca», més uns altres espais allí adossats, que s’extenia fins el carrer paral·lel de Campo Torres o el cementeri. I allò que ens sembla més agressiu: la utilització dels soterranis de la residència del col.legi dels Maristes, i els locals on la República havia llogat per a les Escoles Graduades del carrer la Mar, propietat de la família Morand. Els edificis de les escoles convertides en presons ho feren a diversos pobles de la comarca, per a la qual acció l’Inspecció provincial de Primera Ensenyança cursava uns telegrames ordenant la suspensió de les classes del 1939 per tal d’utilitzar els edificis per a la causa repressora. D’allí anaren fent les «saques» per als 52 veïns que afusellarien aquell any al cementeri de Dénia, on ara ciutadans de Dénia i de la comarca han dedicat una placa en el seu honor.
