La darrera setmana ens havíem detingut en el moment de la decisió -a finals de 1888- de la venda dels farols i altres materials antics destinats a l’enllumenament de les vies públiques, per part de la Corporació Municipal. Sense massa èxit. Ho havien valorat així: els farols, a 66 pessetes cadascun; els repeus, a 117; les llànties, a 6; els quinqués, a 1. Tot aquest material, segons asseguraven, estava en bon estat. El justipreu l’havien fet el ferrer Josep Izquierdo i el llanterner Mariano Escrihuela Rela. Davant l’escassa demanda decidiren autoritzar l’alcalde per executar-ho en una subhasta a l’alça. El mes de maig de 1889 aprovaven la instal·lació d’enllumenament de la Casa Capitular i a les oficines, perquè opinaven que la millora, al temps que produiria economies al Municipi, era convenient per la major diafanitat de la llum en èpoques que hi ha necessitat de treballar per la nit. L’Ajuntament, com citàvem abans, no es considerava deutor de res amb la Companyia concessionària, pel seu incompliment de part del contracte, i s’havia obert un plet entre les dues parts. La Corporació, en aquest plet, substituïa l’advocat Justo Lattur Sart per Juan Chabás Bordehore, malgrat que el primer prestara gratuïtament les seues intervencions, però considerant de manera negativa el fet que, al mateix temps, actuara com a lletrat consultor de la Companyia del Gas. La intervenció del governador civil en aquest afer es tradueix en un ofici del mes de març de 1899. Ateses les manifestacions i els recursos d’una banda i l’altra, la màxima autoritat provincial ordenava que no es recindira el contracte. Aquesta fàbrica de gas construïda per The Anglo-Spanish Gas, S.L. pel 1888, com hem dit en un principi, i ara el gerent d’aquesta empresa, Pedro Martí Ferré, des de Xàtiva, on estava ubicada, intervenia en aquest conflicte i havia incidit amb la voluntat del governador en contra de l’escissió. En els primers quatre anys de funcionament va tenir a Dénia quatre directors. I el 1892 nomenaven el denier José Vives Caselles per a aquest càrrec, en el qual es va mantenir fins 1923, succeint-lo, per motius de salut el seu fill Joaquín Vives Cabrera fins la clausura de l’empresa pel 1940, aproximadament. El citat Manuel Rueda va tenir una bona relació amb aquesta família, de la que va treure una bona informació que hem anat utilitzant al llarg d’aquesta història.
Pel 1925 Pablo Ivern Ballester adquiria la propietat per la societat anònima Gas Levante, de Gavà. Durant la Guerra Mundial la carència del carbó d’hulla obligaria a substituir-lo per llenya, l’ús de la qual proporcionava un gas més pobre. I després, quan la guerra espanyola del 1936/39, la fàbrica seria incautada per la C.N.T. i continuà funcionant amb matrassos o retortes amb carbó i altres amb llenya. Formava part de la col·lectivitat d’Aigües Potables i Gas de Dénia, a partir de juliol de 1937 que, explotada pels sindicats C.N.T./U.G.T., va funcionar a plena satisfacció, fins i tot amb les naturals dificultats del moment històric. I així s’observa en les liquidacions amb beneficis que destinaren a necessitats socials, segons consta en la documentació existent a l’Arxiu Municipal de Dénia. En acabar el conflicte bèl·lic, la fàbrica de gas quedà abandonada i no serviren de res les intencions de posar-la en marxa pels anys quaranta, tot dirigint-se als nous governants sorgits de la guerra, almenys pel 1945, a organismes superiors per demanar autoritzacions de noves tarifes sol·licitades per l’empresa titular, la citada Gas Levante, S.A. Però, malgrat de mantenir les instal.lacions en ordre a l’espera de posar-les en funcionament, ja cap a final d’abril de 1941 s’obria la vàlvula de les calderes per donar sortida al gas que tenien emagatzemat i es donava per impossible posar-la de nou en funcionament. 
El conflicte entre la companyia del gas i la Corporació Municipal va crear moltes tensions i estires i arronses, tallant el subministrament i deixant d’atendre els pagaments, mentre el governador civil es veia incapaç de posar ordre a la situació. En fi, que l'»invent» no va significar cap bassa d’oli, com podem suposar. I amb tot això estàvem entrant en una nova etapa en la que es posava en marxa un nou servei: el de la llum elèctrica. Però ja abans, pel mes de juliol de 1896, segons uns apunts del citat Manuel Rueda, el gerent de l’empresa del gas, Pedro Martí Ferré sol·licitava permís per una instal·lació particular d’enllumenament elèctric. I al desembre del l’any següent entrava a l’Ajuntament una proposta de Félix Martínez, com apoderat per a enllumenament públic de La Eléctrica del Algar. Després d’un estudi decidien la instal·lació, amb caràcter provisional i a la vista de les condicions presentades, pel mes de juliol de 1903 la Corporació decideix subscriure el contracte amb Hidroelèctrica del Algar i rescindir el que tenien amb la companyia del gas per incompliment del contracte en la clàusula 2ª. Tres anys després, el 27 de març de 1906 apareixia un nou conflicte, ara amb Hidroelèctrica, per un cas similar als anteriors. Tot un embolic. I en aquella circumstància tornaven a formalitzar un contracte amb l’Anglo-Espanyola del Gas. Per altra banda, resulta bastant lògic que es presentaren aquestes divergències entre l’Ajuntament i la nova empresa subministradora d’enllumenat elèctric, perquè cal pensar que la instal·lació d’aquell servei era encara una cosa incipient i, naturalment, provocava bastants incidències. Més avant farem una altra cita relacionada amb l’aparició d’un projecte de nova empresa relacionada amb aquest servei d’enllumenament elèctric. També direm que, per paliar un poc aquestes incidències, ja en el citat 1906 s’instal.lava a Dénia una fàbrica que estava alimentada per una màquina de vapor i un alternador de 60 K.V.A. per a donar el servei a la ciutat suplint les deficiències que sorgien en etapes de manca d’aigua en el Salt de l’Algar. Aquella fàbrica estava instal.lada darrere d’on aleshores estaven les oficines d’Hidroelèctrica Espanyola. Entre serveis i queixes anava passant el temps, fins que, amb caràcter definitiu, el 14 de gener de 1913, l’Ajuntament acorda per unanimitat acceptar la instal.lació pública del servei d’acord amb el plec de condicions presentat el 10 d’aquell mes i any per Antonio Cornejo del Valle com representant i apoderat de la societat Hidroeléctrica del Algar, desestimant la proposició de conveni de Pablo Ivern i Ballester, enginyer i liquidador de la companyia contractista de l’enllumenat públic de Gas a Dénia. La central productora estava ubicada a Callosa d’Ensarrià amb la denominació de Salto del Algar, amb una turbina i un alternador de 500 K.V.A. Era de notar el ritme de treball d’aquella companyia que, a més del subministrament a Dénia, també abastia les poblacions següents: Callosa, Tàrbena, Xaló, Benissa, Teulada, Gata, Xàbia, Alcanalí, Parcent, Murla, Benigembla, Orba, Vall de Laguart, Benidoleig i part de Pego, on hi havia una altra empresa. Continuarem.
