Tota la vida he estat intrigat per conèixer bé el procés de la il·luminació en la vida social. Una intriga potenciada, especialment, per les imatges de les pe.lícules o sèries històriques en l’època del cinema en blanc i negre, les d’Agatha Christie, Dràcules i Frankestein o les més modernes de Harry Potter, Aguila Roja, etc.; ja sabeu per on vaig. A aquesta preocupació hauríem d’afegir-li les inspirades per la lectura dels fets històrics relacionats amb les vicissituds més pròximes del nostre poble. Ara, després de pegar-li mil voltes a les nostres reflexions, he decidit tractar aquesta qüestió sobre la base del material al meu abast, principalment nascut de les investigacions del finat Manuel Rueda, amb el que vaig col.laborar fa ja algun temps, quan ell havia perdut totalment la seua vista. Des d’aleshores jo gaudisc de bastants apunts fruit del seu meritori treball, i amb ells, bàsicament, hauré de servir-me per donar-li forma a aquest treball que ara inicie.
Manolo Rueda, quan iniciava les seues reflexions sobre el tema -fa d’açò ja bastants anys- es lamentava de la manca a Dénia d’una hemeroteca antiga basada en la recuperació de les nombroses publicacions de periòdics locals principalment pel segle XIX i fins el primer terç del XX. Eixa era la trista realitat. No sé si la guerra del 36/39 va influir negativament en eixa lamentable situació. Allò ben cert, podem dir-hi ara, -és que a Dénia no es va tornar a posar en marxa cap periòdic local fins 1960, quan Juan Bta. Sapena s’inventava el setmanari titolat «La Marina, semanario de la Costa Blanca», que es va mantenir amb el seu protagonista i d’algunes interessants col.laboracions d’alguns intel.lectuals d’Alacant i de les dues Marines, fins 1967, quan va vendre la revista al alcalde de Benidorm, perquè aquella aventura sols produïa maldecaps econòmics i socials, quan estàvem vivint en plena dictadura franquista i supercontrol de la premsa, etc. Podríem dir que l’hemeroteca de manera oficial no apareix un poc a partir de mitjans dels 70 amb el naixement de la Casa de Cultura i la subscripció de la premsa més o menys oficial; poca cosa mentre arribàvem a la posada en marxa de l’Arxiu Municipal i les investigacions per part de la seua responsable Rosa Seser i tots els moviments culturals que ens han estat arribant fins ara. 
Aquí hem de dir que disposem d’un treball del citat Manuel Rueda, de tradició oral amb algunes entrevistes amb persones que, directament o indirecta, havien tingut alguna relació amb, sobretot, el món de la fàbrica del gas, en el seu moment aplicable a la il.luminació pública, bàsicament. Els nostres avantpassats -pobrets, encara que alguns pogueren gaudir d’una etapa de progrés econòmic i d’ofertes culturals i d’oci sense fre- mancats d’elements tan importants com els de la llum. Sabem, per unes referències del repetit Manuel Rueda, que, fins i tot per a la pràctica de la popular dansà deniera, per les nits de festa al carrer del Pont de Baix la Mar arribaren a utilitzar unes torxes que des de les voreres il.luminaven als dansaires, quan no existia encara per allí cap llum de petroli, gas o d’electricitat. Pensem que allò suposava una bona plàstica afegida i que nosaltres no hem conegut.
Dins les seues vivendes -sense ràdio o televisió- amb l’ajuda d’algun cresol, bugia o quinqué, etc., segons les seues condicions socials, farien la seua: les dones, fent punt de ganxo, treballant en l’aixovar, puntes o randes i totes aquelles coses pròpies de l’ama de casa. Els homes, jugant a les cartes, contant acudits… I mantenir les reunions familiars o entre veïns, amb cançonetes, segons el clima de cada moment -dins de casa o asseguts al carrer, quan encara no l’havia envaït la febre de la circulació rodada-. Què sé jo… Tantes coses, quan el temps transcorria lent, interminable, però que la vida era bastant més breu. Al carrer, clar, era una tenebra i quan s’havien de traslladar d’un lloc a un altre lloc, alguns solien enllumenar-se -m’han dit, jo no he viscut, clar- amb un petit farolet d’oli o potser amb alguna torxa. Però no ens posem a divagar remuntant-nos massa en el temps.
Pensem que podríem situar-nos a un temps on començaven a prendre mesures des de l’Administració per anar posant al dia la situació de Dénia en uns moments de progrés econòmic nascut de les activitats exportadores dels negocis de la pansa, principalment. Parlem dels anys cinquanta del segle XIX. Segons apareix en un llibre d’actes del 10 de desembre de 1851, el segon tinent d’Alcalde, Nicolás Delouvre, donava compte de l’acord de Governació per a procedir al contracte del servei d’enllumenament per petroli, únic sembla per aquella època. Aquella decisió podia considerar-se de notable importància pels temps que s’estaven vivint. La inversió era de 5.000 reals i havia de mamprendre’s a càrrec del pressupost municipal juntament «con el impuesto de las tasas que hubieran los vecinos». Qui aleshores era el primer tinent Alcalde, Juan Cardona, exposava els punts acordats per a la subhasta que citarem ara textualment. Eren els següents:
1º.- «Los faroles se encenderán en todas las noches oscuras al toque de la primera oración».
2º- «Se entiende por noches oscuras: la cuarta después del plenilunio, las noches con cielo muy nuboso y las del cuarto ascendente».
3º.- «Quince minutos después de la 1ª oración deberán estar encendidas».
4º.- «El contratista encenderá los faroles y vigilará si alguno se apagase».
5º.- «Tres primeros y tres últimos meses del año se encenderán hasta las once de la noche, los restantes hasta las doce».
6º.- «El contratista pagará una peseta por cada farol que se apague y luego habrá de encenderlo».
7º.- «Los reverberos se limpiarán todos los días, los faroles dos veces semana».
L’article octau s’estén en la forma d’encendre els farols. Els tres últims guardaven relació amb el pagament de les despeses que s’ocasionaren. Comentant les clàusules a les que quedava subjecte el concessionari, advertirem de la seua regidesa. Com a mostra podem comprovar-ho en la sanció que indicava en el paragraf sisé amb referència a l’apagó que pogues patir qualsevol farol i la seua elevada multa. És de notar la forma de la redacció d’aquestes clàusules. Per a indicar una determinada hora es regiren pels tocs d’oració de la parròquia.
Finalment, el 27 de desembre de 1851 i amb la conformitat de l’arrendatari, senyor Crespo, quedava adjudicat aquest contracte per la quantitat consignada, acceptant les normes estipulades transcrites anteriorment. Continuarem.
