Continuant amb les referències del barri marítim de Dénia, i ara, puntualment de la seua vida social pels anys trenta del segle passat, direm que en aquell temps els joves esportistes de Baix la Mar disposaven d’un terreny vàlid per a la pràctica del futbol. Era un espai situat junt a l’antic escorxador que, des dels anys vint, acollia les activitats de diversos equips, com ara l’Sport Club, el Diana, el Corso, el Dianense i el Marina. El camp era molt elemental, sense grades i de terra, naturalment.
Pel 1929 havia nascut el Club de Regates, instal.lat en els antics banys del «Tio Tomàs», on ara existeix el Club Nàutic. A l’any següent s’organitzava la primera competició de llaüts que guanyaven els remers deniers. I el 18 de juliol de 1932, ja en plena República, es muntava en la zona portuària un campionat d’Espanya de rem. És a dir que, per unes raons o altres, el territori de Baix la Mar es mostrava viu i ben viu. En aquesta competició de 1932 participaren els clubs següents: el Marítim de Mar i de Rem, de Barcelona; i els de Regates d’Alacant, Cartagena, Tarragona i Dénia, amb la presència del canyoner Laya. 
En el camp de l’ensenyament direm que el barri marítim, com la resta de la població, vivia amb certa precarietat com per tot arreu. L’escola pública no gaudia de cap instal.lació. Tot es feia a base d’anar llogant cases particulars en una etapa llarga, llarguíssima, sense instal.lacions adequades. Fins el 30 de juliol de 1931, una vegada proclamada la II República, l’Ajuntament acordava la creació d’unes escoles graduades i decidia buscar un local urgentment perquè es posaren ja en funcionament el primer de setembre, en reprendre’s el curs escolar. Pel desembre d’aquell mateix any s’obria un expedient per a l’adquisició d’uns terrenys: per a Dalt Dénia, al Rodat; per al nostre barri marítim un al carrer de la Senieta. Res d’açò es va poder dur a terme; la guerra ho va fer tot malbé. A Dalt Dénia inauguraren el primer edifici públic -el Cervantes- el mes d’octubre de 1957. Baix la Mar va disfrutar del col.legi del Pòsit Obrer, ubicat al carrer del Pont. Depenia de l’Institut Social de la Marina, i el 17 de setembre de 1936, ja en marxa el conflicte bèl.lic, era nacionalitzat. Existia un mestre de caràcter estatal, Juan Peiró, que donava les classes en una casa situada al costat de la fàbrica del gel, al carrer del Pont. Amb caràcter privat estava el molt conegut mestre Vicent, que va ensenyar les primeres lletres a vàries generacions. Era Vicent Gilabert i tenia la seua modesta escola privada al començament de l’esplanada Cervantes, al costat mateix del Bar del Negre o Bar Gavilà.
En el padró municipal apareix amb el títol de Acadèmia Cervantes, encara que el local era molt modest. L’havia iniciat el mestre Vicent pels anys vint i tenia l’ajuda dels seus fills Vicent i Andrés. Sabia molt de números, assignatura que aplicava amb bona eficiència. Almenys eixa era la sensació, i crec que en els resultats amb la meua persona que va rebre les seues instruccions en edat infantil. A aquella escola acudien xiquets i xiquetes de diverses edats per aquells anys trenta.
Haurem de dir també que el barri de Baix la Mar hagué de suportar durant la guerra civil els majors danys en els tres atacs navals i quaranta-nou aeris, a partir d’aquell històric primer bombardeig del «Canarias» el 13 d’agost de 1937. Bastants edificis i embarcacions sofririen l’impacte dels bombardeigs. Entre els immobles caldria destacar el de la fàbrica de Carrasco i Marsal, tot destruït, que havia adaptat les activitats de la seua indústria joguetera adaptant-la a la fabricació de material auxiliar per a la guerra durant el conflicte bèl.lic. Això ocorria el 29 de juny de 1938. Com a conseqüència de l’endorrocament de la fàbrica de Carrasco i Marsal, el governador civil autoritzava el trasllat de les fàbriques de la Indústria Juguetera Cooperativa a la Cova de les Calaveres, al terme de Benidoleig. Tambér va veure destruït un «tinglao», i diversos edificis, destruïts parcialment. Alguna de les bombes va caure sobre un local de la zona, dedicat a dipòsit de vins i propietat de Vicente Llorca Simó «el Negre». Però allò més impressionant d’aquesta acció fou l’esfondrament de 8 barques ancorades al port. I moltes notablement danyades, podríem dir que perdudes totalment, salvant sols els motors. En una informació que hem va facilitar el finat Pepe Roselló Taló, les barques sinestrades foren les següents: l’anomenada «Paquita», propietat de Bartolomé Ausina Perles, que es va poder reflotar en acabar la guerra; «Carmen», propietat de Rosa Bolufer, viuda de Corona, «4ª Teresa», propietat de Manuel Simó; «La Nevera», propietat de Manuel Ferrer Perles Chocolate: «La Pedrera», del Tio Pepe Fina; «Simó», de José Miguel Simó. Totes elles es perderen totalment i algunes altres varen recuperar únicament els motors. En eixa acció del 29 de juny de 1938 destruïren també un magatzem, 8 edificis, a més d’ocasionar desperfectes en altres 12 edificis i als 3 «tinglaos» existents. Poc després un hidroavió franquista -la «pava»- metrallava l’embarcació «Lince», ferint 4 tripulants: Luis Hermosas, Guillermo Simó, Félix Sala i Jaime Tomás.
Tornant enrere direm que el 13 d’agost de 1937 el Canarias disparava granades perforadores contra el carguer espanyol SAC nº 7, amb matrícula de Barcelona i pertanyent a la companyia CROS. El barco s’esfondrà. El 8 de juliol de 1938 els hidroavions franquistes de Mallorca, en un dels seus atacs bombardejaren el vapor francès, que venia carregat d’adobs i estava ancorat aquí. Moriren tres membres de la tripulació. El barri mariner hagué de suportar repetides accions bèl.liques de l’enemic, amb total impunitat.
Baix la Mar, com tots sabem, conserva encara racons típics on el món del turisme ha anat instal·lant restaurants i bars tot aprofitant l’atractiu de la zona per als seus negocis. En definitiva acabarem dient que al barri li han anat desapareguent vells hàbits, lògicament, com aquelles harkes que mantenien els jovenets amb la gent de Dalt Dénia, l’animadversió entre uns i altres. Aquest nucli mariner, però, viu els atractius de barri en un temps de tanta despersonalització, més enllà d’iniciatives festives i socials. I acabem aquí.
