Ara que «està bullint el mar com la cassola al forn», com diria Ausias March, van venint-me a la memòria passatges relacionats amb aquesta qüestió, que alguns pensàvem haver-se superat ja. Però no, no s’ha superat, més bé podríem dir que s’han avivat els focs en una etapa on la «recuperació» de la Democràcia hauria de donar-nos pau i tranquil·litat. Tira-li, Martí! El monstre Botifler ha tornat amb tota la seua força irracional per posar en marxa les calderes heretades del Pare Boter -és a dir, el rei dels Inferns, Pedro Botero-. Estic parlant del tancament radiotelevisiu valencià, clar.
En algun altre moment de les meues reflexions sobre el tema, he dit moltes coses, i ara pense que hauria de recordar-ne algunes més. Veureu: en l’època grisa, grisíssima del franquisme ens havíem anat assumint la manca de llibertats, i entre elles les relacionades amb l’ús formal de la nostra llengua mare, fora de tots els estudis, prohibida en l’àmbit de l’educació. Gràcies al món de les falles, més d’u practicava el valencià més o menys cult. I també en els sainets majoritàriament més grollers-, amb els «nostres» Nel.loBacora, Quelo Xufeta, Per la fam d’heretar, o els més «cults» de Teodor Llorente, etc. Eixes eren les nostres arrels lingüístiques. I un dia, el 27 de gener d e1961, un grup de joves i altres no tant iniciàvem una setmana cultura. Aquell voluntariós col.lectiu estava format per Josep-Antoni Devesa, Antonio Calabuig, Pepe Moncho, Antonio Timoner, Felip-Gabriel Perles, Jaime Fornés i jo mateix. Per a aconseguir els permisos aprofitaríem els estatuts del Club Nàutic, que encara no estava en marxa. Tot es presentava utilitzant la llengua oficial, el castellà, però també, com a excepció, la nostra particular, tan marginada. Efectivament, la tercera conferència, com a excepció, la donava el poeta Xavier Casp, sota el títol Llengua, Fidelitat entre home i Pàtria, Per primera vegada a Dénia, parlant en la nostra llengua culta, quan el citat poeta encara concorria a certàmens i jocs florals al Principat de Catalunya i les Illes, etc., aconseguint notables guardons, al marge del seu «blaverisme» que vindria després. Havem de dir també que per aquells anys seixanta a Dénia eren poques, poquíssimes les persones que dominaven la nostra llengua literària. Resumirem: l’escriptor i poeta Joaquín Guillén Valls, autor de diversos poemes, un d’ells, el més popular, el titulat Gosset de la Costa, dedicat a eixa pedra que naix del fons de la mar, a la partida de Les Rotes. Aquest personatge era funcionari del Registre de la Propietat i estava present en la majoria dels actes oficials, diguem-ne com a cronista. A nosaltres, que començàvem a preocupar-nos per la nostra llengua i cultura, ens agradava conversar de tant en tant amb ell, que ens deia que el que escrivia tan pulcrament era el llemosí. A Guillén caldria que afegírem un xicot molt més jove, que va resultar l’autèntic percussor de la nostra llengua: Josep-Antoni Devesa Riera, del que direm que va ser el primer denier «mestre en gai saber». Formava part d’aquell grupet ja citat que ens preocupàvem per la nostra llengua i cultura. Quan ell em va proposar d’organitzar la celebració del «Dia del llibre» em va semblar una idea molt bona. I efectivament, diumenge, 30 d’abril de 1961, per primera vegada a Dénia, muntàvem una paradeta al carrer Campo, després d’haver-ho ajornat diumenge anterior per causa del mal temps. Aconseguírem traure uns 300 llibres, tots ells en la nostra llengua culta, que Josep-Antoni va aconseguir de diverses llibreries del Principat, les Illes i el País Valencià uns 300 llibres, tots ells en la nostra llengua comuna. L’alcalde de Dénia, Antonio Muñoz, va fer una visiteta per la nostra paradeta -segurament per l’amistat amb Josep-Antoni- i va comprar algun llibre. Cal pensar que en aquells moments existien aquí poques llibreries, sols les relacionades amb els treballs d’impremta i papereria. I no disposaven de cap publicació en la nostra llengua i ben escasses en castellà i en cap altre idioma. Vivíem en una etapa grisenca en tots els aspectes. Jo vaig adquirir la primera gramàtica, que encara conserve i utilitze de tant en tant: la Gramàtica Valenciana, de Carles Salvacor, publicada en tercera edició el 1959 per Lo-Rat-Penat i revisada precisament per la Secció de Filologia d’aqueixa entitat, que aleshores organitzava uns cursets per estudiar la nostra llengua persones com el citat i ja desaparegut Josep-Antoni. La idea de celebrar el Dia del Llibre la mantinguérem l’any següent, sense cap ajuda oficial. Aquell grupet de persones joves del que hem parlat continuàrem organitzant actes culturals i publicàvem articles en el setmanari comarcal nascut pel 1960, però en castellà. Pel 1964 muntàvem un bon cicle de conferències, en aquesta ocasió una d’elles amb la nostra llengua a càrrec de l’acreditat escriptor Martí Domínguez sobre el tema titulat Històries de família. A partir d’allí van apareguent algunes activitats comarcals amb la presència del Centre d’Iniciatives i Turisme, on es noten les gestions del metge i notable intel.lectural Juan Serrano Pons, vicepresident d’aquell Centre. I des d’allí organitzaren la presència del notable cinèfil català Miquel Porter Moix, que presentaria al saló del col.legi dels Maristes una recopilació de pel.lícules valenciano-catalanes dels anys 1900/1916 un dia de Pasqua a mitjans dels anys seixanta. El 9 de maig de 1971 se celebra a la parròquia de l’Assumpció la primera missa en valencià, en la que canta el Grup folk d’Alberic, el qual, en finalitzar la cerimònia, ens va donar el mateix matí un notable recital al Saló Diana, del carrer Campo. Era la primera actuació a Dénia d’algun representant del nostre folklore. I apleguem al setembre de 1972, quan, tot aprofitant l’estatut del nostre Grup de Teatre Llebeig, organitzàrem al castell de Dénia el que anomenaríem I Aplec de La Marina. Hauríem de salvar moltes dificultats governatives donant curs al Governador Civil d’Alacant, una a una, les intervencions. Ho signava jo, com a Director de Llebeig, que figurava com a dependent del Centre d’Iniciatives i Turisme, tot aprofitant les bones relacions amb l’esmentat Juan Serrano. Suposàvem que eixa cita obriria millor les portes dels permisos corresponents. I axí va ser, en un principi. Més avant parlarem d’altres pressions. Tots els actes programats per a aquell dia ho serien fets en valencià. Continuarem. 
