Ràdio Dénia SER ha celebrat enguany -el 13 de desembre de 2013- la «XXXIII Gala de Notables», i han volgut també celebrar els 80 anys de vida de la nostra emissora. Els Premis, de sempre, els han volgut dedicar a la memòria del seu fundador, José Marsal Caballero. I des d’aquestes Quatre Cantons hem pensat també unir-nos a l’efemèride reproduint part d’un treball que havíem publicat pel 1996 en la revista Aguaits de l’Institut d’Estudis Comarcal de la Marina Alta.
Entre els mitjans de comunicació de què s’ha disposat a Dénia al llarg del temps, el més estable i de més dilatada vida ha estat sense dubte el de la radiodifusió. Efectivament, s’han complit ara vuitanta anys des que el 31 d’octubre de 1933 la Dirección General de Comunicaiones atorgara la concessió a José Marsal Caballero d’una emissora local amb les sigles EAJ 45 Ràdio Dénia, després de llargues gestions recolzades en el Decret del 8 de desembre de 1932. El permís municipal per a la seua instal·lació l’havia sol·licitat el 8 d’agost. L’esmentada concessió fou autoritzada definitivament el 20 de gener de 1934, quan l’enginyer designat a l’efecte informava favorablement sobre el seu funcionament en comprovar el resultat satisfactori després d’un mes d’emissions. Era una emissora de radiodifusió d’ona mitjana, d’una longitud de 200 metres, amb freqüència de 1500 quilocicles i potència de 600 vats. 
Pepe Marsal, com el coneixen, fotògraf de professió i amb certa experiència com a programador de cinema, instal·là l’emissora i els propis estudis a la planta alta dels seus locals dedicats a la fotografia al carrer la Mar. Allí disposava també d’un piano que tingué un important protagonisme en els programes de cara al públic que anaven organitzant-se periòdicament. L’acte d’inauguració va revestir una gran repercussió social; cantaren, acompanyats al piano pel notable músic Batistet Mateu, el ja consagrat tenor denier Antonio Cortis i una jove promesa local, deixeble d’aquest, Miguel Morató Llobell El Tranquilo. A causa de la incapacitat dels estudis per a poder acollir la forta demanda de curiosos espectadors, s’instal·laren altaveus a l’esplanada del port, i l’audició la va seguir una multitud expectant. La ràdio era el gran invent de l’època i l’estació de Dénia, amb el número 45 de l’estat, significava una manifestació de progrés que encara no havien assolit capitals de província i poblacions de major entitat demogràfica que la nostra. Cal recordar que la primera en posar-se en funcionament -Ràdio Barcelona- ho va fer en l’any 1924.
La jove Maria Marsal, filla del propietari, tècnic i director, va ser, històricament, la pionera com a locutora -aleshores se solia anomenar «speaker»-. Col.laborava amb ella Manuel Pelegrí, que així mateix acompanyava al piano i a la guitarra les actuacions dels aficcionats fetes a l’estudi, naturalment en directe. També fou locutor en els moments inicials el jove poeta denier José Salort. I en casar-se Maria Marsal la va substituir la seua germana menor Amparo Marsal. Allí es donaven, a més de molta música -la base principal de les programacions- representacions setmanals de ràdio-teatre fetes per aficionats locals, en castellà i valencià, concursos i alguna esporàdica informació de caràcter local. Caldria destacar els anomenats «Jueves Infantil», on xiquetes i xiquets demostraven les seues aptituds cantant i recitant.
Tornant al principi, en l’època en què es va gestar l’emissora, convindria citar que l’any 1929, per reial decret, s’havia modificat la norma anterior tot dificultant la instal·lació de noves emissores de caràcter privat, perquè les intencions de l’Estat eren les de crear un Servicio Nacional de Radiodifusión per tal de controlar la seua explosió. Un any després, per un reial decret de desembre de 1930, es suavitzaven les condicions per a obtenir llicències. En proclamar-se la II República, quedaren derogats els anteriors decrets -amb l’esmentat de 1932-, amb la qual cosa es recollia bona part de l’esperit d’allò que s’havia acordat a la Conferencia Internacional de Radiodifusió, celebrada a Madrid aquell mateix any, permetent l’aparició al País Valencià de vàries emissores de caràcter local i de petita potència. A més d’EAJ 45 Ràdo Dénia, s’instal·laren aleshores: EAJ14 Ràdio Castelló, EAJ23 Ràdio Gandia, EAJ30 Ràdio Ontinyent, EAJ31 Ràdio Alacant, EAJ36 Ràdio Xàtiva, EAJ23 Ràdio Elx i EAJ54 Ràdio Alzira. Una de les condicions de les concessions era la d’ingressar a les arques de l’Estat el 20% de la publicitat, restringida a 10 minuts per cada hora d’emissió.
Com és lògic, l’emissora va rebre la influència dels avatars polítics. Durant el «Bienni Negre», concretament per una ordre del Ministerio de Gobernación del 9 de febrer de 1934, se li va prohibir l’emissió de propaganda política i social, anuncis d’assemblees, retransmissions de mítings o conferències de qualsevol tipus des d’un gabinet o des de locals públics on se celebraren. La prohibició no anava destinada particularment a Ràdio Dénia, sinó a totes les estacions de radiodifusió, segons es publicava a La Gaceta de Madrid. A banda d’açò, regulava els horaris d’emissió, molt reduïts en un principi -de 12 a 14 hores i de 19 a 20-. Cal pensar que es tractava d’un invent de caràcter experimental, amb escassíssima audiència perquè la gent no tenia encara bastants receptors al seu abast, alguns d’ells de galena. Poc després d’açò, per decret del 26 de juliol d’aquell 1934, quedava tancada qualsevol possibilitat de concessió de caràcter local.
Perquè el personal pugués gaudir millor de les emissions de Ràdio Dénia, davant l’escassetat d’aparells per a sintonitzar-les, pels anys trenta s’instal·laren uns altaveus a la plaça de la Constitució i era habitual la presència de veïns seguint les peripècies d’aquell «invent». En un moment donat, avançat ja el conflicte bèl·lic, l’emissora fou incautada oficialment pel Govern de la República, deixant la programació reduïda a la seua vessant musical, «partes» oficials i notes de socors, etc., si bé en eixa etapa, un col.laborador -Manuel Llambies, regidor municipal i persona de destacada personalitat artística i de protagonisme polític d’esquerres- feia unes intervencions crítiques en contra de les sarcàstiques que Queipo de Llano -des de Ràdio Sevilla- llançava, com a sublevat, a la legalitat republicana i als seus dirigents. De les dissertacions de Llambies no s’escapava tampoc el general Franco. Eixa actitud va fer que en acabar la contesa el denier emigrara per salvar la seua integritat.
