Ara que s’ha produït l’explosió del «sumari» FABRA-PP sobre la llengua dels valencians, la meua llengua, la dels meus avantpassats i els meus successors, m’ha vingut de gust reflexionar sobre aquesta actitud salvatgement rebentadora de la nostra cultura i dels drets laborals del nostre poble. Si hagués contemplat un antic amic meu aquesta grotesca i sainetesca actitud de la dreta pepera governant, que lidera Fabra, hauria dit que eixe home deu tenir el cor pelut, i també els qui li donen suport a València i a Madrid. Haurem de pensar bondadosament que no tots els qui li han donat la majoria absoluta estan d’acord amb aquesta espantosa malifeta, com alguns diuen amb mitja veu discretament en fòrums no compromesos. Però les urnes han donat, democràticament, el poder absolut que està permetent la destrucció paulatina del benestar social general, ara ampliat al País Valencià, no sols pel que afecta a aquesta nòmina escandalosa de la Radiotelevisió Valenciana, que, per a més vergonya, ha vingut de les mans dels qui ara s’han convertit en el seu botxí executor. Açò, com tots sabem, produirà un increment de les xifres del l’atur: les dels treballadors i els de les petites empreses lligades de diverses maneres amb la Radiotelevisió Valenciana.
I pense que podríem entrar en algunes reflexions sobre la nostra llengua, ara fortament agredida amb el brusc tancament dels seus mitjans de difusió, únic fet a nivell europeu, a excepció de Grècia. Un idioma té una història, que ara anem continuant. I darrere s’han anat produint uns fets amb ell relacionats. En aquest moment pense que vindria bé recordar altres moments viscuts en la meua infància per fer un petit record del nostre llenguatge. 
A mitjans dels anys trenta la meua família i el nostre entorn a Dénia mantenien encara noms en valencià, com ara: Vicentico, Pepa, Pepe, el tio Joan, la tia Hermenegilda, Francisqueta, Ursuleta, l’àvia Micaela, el mestre Vicent -el meu primer mestre-, Jeroni, Sebastià el barber, Joanet el sastre, Andreuet el carnisser, Baptiste, Ximet, Rosariet, Vicentica, Lluïsa, Jaume, Jaumet, Salvadoret, Llorencç, Miquel, Miquelet, Pau, Pauet, Marianet, i tants altres. Recorde, a l’edat d’uns 6 anys, haver-li perguntat al tio Joan si el seu nom s’escrivia amb X. Eixa era la meua curiositat sobre la nostra llengua. Noms d’oficis com: Fuster, sabater, rellotger, llanterner, fontaner, obrer, jutge, comare, mestre, mestre d’aixa, «merescal» per menescal, etc. Noms de peixos: aladroc, polp, lluç, mòllera bacallar… atres relacionats amb la caça, els animals, l’hortalissa, les plantes, la mar i muntanya, que es mantenien vius després de tants anys de persecució, de prohibicions totals. Això passava fa vuitanta anys, i algunes d’elles han quedat vives en forma col.loquials heretades dels nostres majors. És clar que no ens serviren durant moltíssim temps per a fer ús d’elles a l’escola. Però, per altra banda, l’idioma oficial de tot l’Estat era el castellà. I ara, per obra i gràcia del senyor Fabra, continuarà manant aquí la llengua del Poder, en contra fins i tot del nostre pobretó Estatut d’Autonomia.
Aqueixa repressió ens va venir donada de la Guerra de Successió, perquè Felip V, el primer Borbó de la Història, a partir de la seua victòria en la Batalla d’Almansa, ens va prohibir l’ús de la nostra llengua, deixant-nos subjectes al seu «espanyol», «por el simple derecho de conquistar». Era el que ens deien els nostres majors, sense saber d’on venia allò de «quan el mal ve d’Almansa a tot el món alcança», expressió que havien heretat dels seus avantpassats, que tampoc sabien el que deien. Amb les complicacions que aquella actitud va produir fins i tot en la vida administrativa, quan el personal tenia un alt nivell d’ignorància sobre aquella llengua de conquista que mai no havien practicat públicament, allò es feia infumable, i afectava també a l’ús públic del nom del veïns. Davant de tot això, el govern central -no n’hi havia altre- no parava de recordar que practicaren les instruccions idiomàtiques sempre amb «la lengua del Imperio». Bé, eixa definició era pròpia dels «maulets».
Fins ara hem pegat una mirada a una realitat viscuda -en viu o en papers- per l’escribà d’aquesta història, és a dir, jo, Vicent, amb aproximació al vocabulari ara recordat, amb síntesi gens científica. Haurem de pegar un gran bot històric i partir d’una realitat més pròxima. Des de molt antic l’ensenyament públic el donaven mestres -homes i dones- contractats pels Ajuntaments i actuaven en cases per aquests llogades, cases que els servien també de vivenda. Però els ensenyants passaven mil penúries -sempre s’ha dit açò de «passar més fam que un mestre d’escola»- i els ajuntaments -almenys el de Dénia- abandonaven les seues obligacions econòmiques i els educadors patien les conseqüències. Aquí, com a molts llocs, es vivia en un greu analfabetisme -almenys d’un 75%- per molt que vulguem presumir del gran nivell econòmic, social i cultural per una època de finals i començament dels segles XIX i XX. Els fills dels rics rebien una educació adequada, fins i tot a Londres, quan les bones relacions mercantils amb l’exportació de la pansa i altres productes. Després, amb una crisi econòmica pels anys 30 l’Ajuntament denier passava a mans republicanes nascudes de la proclamació de la II República.
Aleshores, per primera vegada, decidiren la creació d’unes escoles graduades el 30 de juliol d’aquell any. S’obria un expedient per a l’adquisició d’uns terrenys destinats a la construcció d’uns col.legis: per a Dalt Dénia, a la partida del Rodat, i per a Baix la Mar, al carrer de la Senieta. Després intentaren construir un edifici escolar a un local de tres plantes, cedit per la viuda de Juan-Bautista Doménech. Estava ubicat al carrer Campo, i havia estat un projecte de Gran Hotel, abandonat. No es va considerar l’obra en condicions pel Govern, i la idea va quedar abandonada. La guerra acabaria eliminant tots els projectes.
I dins d’aquesta història existeix una parcel.la central, protagonista. És la qüestió de la nostra llengua ara fortament agredida pel president de la Generalitat Valenciana -el molt Honorable?- Fabra. Els orígens, com tots sabem, junt a altres llengües romàniques, ve del llatí. I no considerem que siga aquest modest treball el lloc adequat per a tractar sobre els seus orígens. Tinc a l’abast una síntesi d’història d’aquesta llengua nostra i, per no fer massa llarga aquesta croniqueta, deixem per a una altra ocasió el que diuen els autors de l’estudi Carles Duarte i Montserrat, i Mª Angels Massip i Bonet.
Mentrestant ens ocuparem en seguir la resposta popular del poble valencià contra l’agressió de la Generalitat tancant la Radiotelevisió Valenciana, l’únic mitja públic en la nostra llengua, ara víctima de l’odi i els caps de suro BOTIFLERS.
