La història de la dreta valenciana ha estat i segueix estant en una contínua prostitució, amb el sentit més ample de la paraula. Podríem dir d’ella que es tracta d’una versió moderna de la bíblica «Sodoma i Gomorra», que els àngels -ara convertits en tota l’oposició política i la totalitat dels ens representatius de la docència i la Cultura en general- dels àngels, diguem, que arribaren a Sodoma –segons la Bíblia- «al atardecer, y estaba Lot sentado a la Puerta de Sodoma. En cuanto Lot los vió, levantóse para ir a su encuentro y se prosternó rostro en tierra, y dijo: «Mirad, señores míos: os ruego os desviéis hacia la casa de vuestro servidor, prenoctéis y os lavéis: luego os levantaréis de mañana y proseguiréis vuestro camino». Lot, apremiat pels ángels –l’opossició- digué: «Levantaos, salid de este lugar, porque Yahveh va a arrasar la ciudad».
Lot -ara el coneixen com Alberto Fabra-líder nomenat a dit- era responsable d’unes grans malifetes que tothom li reprotxava -menys el fanatisme «peper», clar-. Al llarg de molts anys de poder absolut va fer totes les hisetes imaginables. I «Sodoma-Gomorra»-«País Valencià» estava patint-les en les seues carns. I els àngels no volien fer-li patir tantes desventures, però ells sols eren els missatgers de la mala nova. I és que els pepers n’havien fet de tots els colors. 
Començaren amb el gran invent de «Terra Mítica», fòra de la programació de Yahveh, i després tota una gran sèrie de bestieses monumentalistes: «Fòrmula 1», el camp d’aviació sense avions, «la ciudad de las luces», la Copa Amèrica i llargs etcèteres més. I l’organització sumptuosa d’una visita Papal amb grans inversions econòmiques no presentades. El «fabrerisme» polític no tenia fre. I això va produir un fort endeutament mai conegut, que col.locava «Sodoma-Gomorra-País Valencià» a la capçalera de l’endeutament, posant en qüestió la tradicional qualificació del terreny com «la tierra de las flores, de la luz y del amor». Ens havien ficat dins d’un gran merder que ens omplia de vergonya tothom. Quina cosa fer amb aquella promesa lírica de: «para ofrendar nuevas glorias a España…?».
I parlant de lírica no podem oblidar el contracte de Julio Iglesias, per Zaplana, pagat en paradisos fiscals. Socialment i política havia anat rullant la societat valenciana regida per una majoria absoluta que, pel carrer, quasi ningú havia potenciat amb el seu misteriós vot. Havia estat, segons sembla, per una aparició de l’esperit sant en forma de colom, com és habitual. Ara, com a colofó de les misèries peperes, han sigut capaços, amb un «ordeno y mando» de dur endavant el seu projecte inapelable de fer desaparèixer la Ràdio-Televisió Valenciana, un element que hauria de ser imprescindible com un recolzament de l’Estatut del País Valencià, formant part important de la defensa de la nostra identitat, promocionant la nostra llengua i cultura, base per a la qual se suposa que haurien d’haver nascut els dos mitjans audiovisuals. Aquesta actitud «botiflera», carregada d’imputats, com ha sigut qualificada per alguns polítics de l’oposició, presenta la desaparició de la Ràdio-Televisió Valenciana com un fet insòlit, únic en tot l’Estat espanyol i amb la sola desfeta a Grècia.
Estem tornant a les cavernes, recollint les definicions de més enllà dels límits pirinencs quan els demòcrates de França deien allò de que «África comienza en los Pirineos». Quina cosa ha passat per a que el PP, en solitari, sense el mínim recolzament polític de l’Oposició, del comité d’empresa, sindicats, etc., aprovaren aquesta bestiesa política sense atendre la més mínima negociació? El que ha passat, simplement, és que, veritablement, Canal 9 havia arribat a una insòlita situació de funcionament per la monstruosa nòmina de treballadores que feia insostenible el seu futur. Molt bé, això és cert i no ho nega ningú, i tothom ho ha criticat, abans i ara. Tots els partits, sindicats i professionals del medi ho sabien i ho reconeixen. Però qui ha sigut el responsable de la situació?
La contestació és ben senzilla: els únics responsables de la situació actual han sigut els gestors, amb la mà del món dretà del PP que ha anat fent de la nostra televisió un element exclusiu per al seu benefici de tota mena, amb la paulatina d’una espècie de «comisaris polítics» afegits a la nòmina creixent de la nostra televisió, la qual cosa ha posat en una situació molt greu, que ara lamenten. I «todos juntos en unión», com resa un vell càntic patriòtic de la dreta ultramuntana, han signat la seua defunció. Amb cara de pomes agres han aparegut per les pantalles, ara que, amb tolerància, anaven donant unes emissions de certa normalitat, els amos del bancal per a donar una imatge de cert dolor per la pèrdua de l’ens televisiu.
Els qui també plorem, al temps que denunciem durament la pèrdua, no podem deixar de fer una crítica de la notable caiguda d’audiència de la programació de la televisió valenciana. Però haurem de recordar que en els seus llargs anys de presència, a partir d’aquelles primeres passes de l’Aitana, modesta i amb sabor popular que ens recorda la presència de persones professionals ben a prop familiar i de l’entorn amic i reivindicatiu. Després vingué l’esperat Canal 9 i la paulatina desconfiança, quan anaven marginant la majoria dels nostres cantants, escriptors i artistes valencians, sense solució de continuïtat. Ara quedaran al carrer una xifra importantíssima de treballadors, i el tancament de les activitats va a repercutir en un sector molt ample de treballs externs vinculats a Canal 9, produint, en conjunt, un caos econòmic i l’ampliació fortíssima en l’atur al País Valencià, si no en teníem prou pel nostre territori en l’actualitat. I ja els explicaran en el futur a tots els moviments culturals, festius, esportius, etc. quan desaparega aquest mitjà de la vida ciutadana, amb totes les imperfeccions.
Adéu a les falles, als Moros i Cristians, a la pilota valenciana, als bous al carrer, a les fogures alacantines, a les festes populars, als programes televisius, a la popular i estimada Alqueria Blanca, a les processors i lloances a la Verge dels Desemparats, el Misteri d’Elx, les festes de la Magdalena a Castelló i tantes i tantes activitats. I ahí tenim el vice Císcar de la veïna Teulada, una mostra més del tardofranquisme, una altra gran vergonya política de la comarca. Amb qui compartirà la seua tristor l’inefable Rita Barberà? I la de tanta bona gent del món popular tan mediterrani del País Valencià?
Botiflers, més que Botiflers. Passareu a la història com els autors del terrorisme més radical en la societat valenciana. Quan arribeu, espiritualment, amb el vostre Lot Fabra a la nova Canaan, no gireu el cap enrere perquè quedareu convertits en estàtua de sal com la muller bíblica, Moniatos Botiflers!
