Les darreres setmanes ens hem ocupat de parlar sobre els antecedents estatutaris a Dénia, descobrint -pensem- les primeres passes del nacionalisme valencià a la nostra comarca i a nivell del País Valencià, que ja l’anomenaven així. I que, malgrat els esforços de tot tipus per dur endavant els projectes, tot acabà com el rosari de l’autora, ja pel 1937, amb plena guerra civil. Els «guanyadors», naturalment, soterraren definitivament aquells moments, de manera que tots els moviments que nasqueren, tímidament, dècades després varen significar per a molta gent el somni d’una nit d’estiu. El mateix passà amb el sentiment republicà, dels antecedents del qual volem parlar ara mateix, quan les aigües polítiques i socials estan vivint en plena confusió. Voldríem parlar-vos avui d’un temps precursor de canvis importants en la vida moderna de l’Estat espanyol i, puntualment, del que respecta a Dénia i la comarca. D’un temps que no vaig poder viure però, que per unes u altres raons, he pogut conèixer, parcialment, i descobrir a través de documents i, en part, per alguns testimonis majors. En referIsc a la II República i a les il.lusions que ella va despertar. Algun sector de la premsa conservadora veia en aquell moviment amb la interrogatòria de «maquiavelismo». O dubtava literalment sobre «el inusitado alboroto del regionalismo», etc.
Però anem puntualitzant un poc. Pel 1930 la monarquia borbònica, com tots sabem, estava pegant les seues últimes bocades. Després deL fracàs de la Dictadura de Primo de Rivera, Alfonso III havia encomanat al general Berenguer la formació d’un nou Govern i apareixia la que restà batejada com a «Dictablanda», a nivell popular. Més suau sí que fou, un poquet més tolerant, i això donava pas a certes presències i autoritzacions de caràcter republicà. A Dénia, pel 12 d’abril d’aquell any apareixia un setmanari dirigit per Juan Serrano Patrocinio, pare de l’estimable i cult denier, Juan Serrano Pons, de tots conegut i que tant va significar en el moviment cultural i polític dels primers moments de la Transició. Parle del pediatra, del prestigiós i compromès ciutadà, malauradament desaparegut, que va crear la darrera actuAció de l’Ateneu de Dénia. Ens va deixar massa prompte per a poder gaudir de la seua personalitat quan començava a iniciar-se el període esperançador de la Democràcia. Però açò s’escapa un poc del que Ara pretenem contar-vos. Déiem que son pare, Serrano Patrocinio, havia presentat a Dénia la publicació setmanal el 12 d’abril de 1930, com hem dit, amb el títol de La Palabra i el subtítol, en un principi, de Periódico independiente. Defensor de los intereses morales y materiales del distrito de Dénia, però a partir del número 11, del 28 de juny d’aquell 1930, canviava el subtítol pel de Órgano del Partido Republicano Autónomo del Distrito de Dénia. Anaven definint-se. Normalment utilitzava el castellà. Només en els números 14, 23 i 24 apareixien unes estrofes en valencià, sense normalitzar. En el número del 9 d’agost de 1930 es publicava una col.laboració des de València, signada per Julio Milego, sota el títol Regionalismo o maquiavelismo? Dubtava literalment sobre «el inusitado alboroto de regionalismo», com ja hem citat en altra ocasió. Altre cas fou el del setmanari El País, aparegut al mateix any a Dénia. El primer número ho faria el 16 de març de 1930. Estava dirigit per Juan Chabás Martí, el notable denier pertanyent a la Generació del 27, destacat escriptor, poeta i crític d’art, denier i home compromès en la política d’esquerres, que va morir a l’Havana (Cuba) pel 1954. Trenta anys després, el 1984, fou declarat Fill Predilecte de Dénia, a instàncies precisament dels nacionalistes d’Unitat del Poble Valencià -U.P.V.-, de la que pertanyia el que açò recorda ara. Però deixem-nos-en de posar-nos medalles i centrem-nos en el que pretenem bàsicament. Direm que l’esmentat El País, de Joan Chabàs i Martí, apareixia des del primer número citat amb el subtítol de Periódico Republicano Regional de La Marina. Dels exemplars que coneguem, poquets, un d’ells, el número 2, presentava un conte en valencià, titulat Jaume i el follet, versió d’un conte en anglés. Era una versió en llenguatge normalitzat i deguda a Joaquim Ruiz. Cal pensar que aquest Ruiz va ser un dels signants de «les normes del 32», les anomenades Normes de Castelló, i per tant tenia un bon coneixement de la nostra llengua, dos anys abans de que les «Normes» aparegueren. Seguirem. 
