En la dinàmica destinada als estudis sobre la redacció de l’Estataut, hem de dir que Castelló s’adheria el 5 de juny de 1936. Viajaren a Alacant entrevistant-se amb l’alcalde, Lorenzo Carbonell, i el president de la Diputació, Álvaro Botella. Els de València tornaren satisfets de l’entrevista amb els d’Alacant, però la influència del Diario de Alicante obria una campanya d’articles d’oposició arribant a afirmar que «a Alicante ni le conviene ni le interesa el Estatuto», i que en qualsevol cas, havia de ser «Estatuto de Levante con las provincias de Murcia y Albacete». La polèmica estava servida. Quan arribava el Govern republicà a València es mamprengueren les iniciatives estatutàries, amb projectes antagònics de distintes forces socials i polítiques. Allò que podríem considerar més destacable seria la participació de la CNT. L’avantprojecte revolucionari de Bases per al preparat per la CNT el gener del 1937 -com veieu estem ja en ple conflicte bèlic- proposava que el País Valencià el formaren Castelló, València, Alacant, Albacete i Múrcia, i que el poder legislatiu residiria en els delegats de les centrals sindicals. Pretenien la creació d’un Govern autònom per a garantir la vida de les col·lectivitzacions i socialitzacions front als comunistes que opinaven tot el contrari. El projecte de la Regió Valenciana elaborat per Esquerra Valenciana en febrer de 1937 fixava l’àmbit territorial circumscrit al territori de l’antic Regne de València i un poder legislatiu emmarcat dins de les concepcions habituals de les democràcies burgeses i de la propietat privada. Era el projecte que segurament hagués sortit de la Comissió pro Estatut del País Valencià, i se semblava a l’Estatut del País Basc aprovat dos mesos abans per les Corts. El març de 1937 Unión Republicana Nacional publicava el text d’un tercer avantprojecte que intentava instal·lar un pont entre el de CNT i el d’Esquerra Valenciana. Però les tres iniciatives sucumbiren darrere dels successos de maig de 1937 i l’arribada de Negrín al poder. Allò primer era guanyar la guerra, naturalment, i l’estatutisme valencià ja no era un tema prioritari. S’acabà el cafetí, com tots sabem. I s’acabà de fet el moviment autonomista. També sabem altres actes en favor de l’Estatut, com era el que tingué lloc a Sueca el 1933, o al teatre romà de Sagunt el mateix any. Estava tot bastant embolicat, perquè els moviment tan diversos, en la lluita de la nostra personalitat amb la recerca d’avantprojectes estatutaris havia nascut a partir dels avanços democràtics representats per l’ascens de la política republicana.
La nostra llengua estava malmesa. Com tots sabem la derrota en la Guerra de Successió va significar la seua desaparició oficial a les escoles. Els nostres avantpassats anaren acostumant-se a dir a la finestra «ventana» i al jolivert «perejil». 
Però convendria que parlàrem un poc de la situació en els darrers dies de la Dictadura de Primo de Rivera, quan començaven a aparèixer alguns moviments reivindicatius socio-polítics i culturals. El nostre valencià cult es limitava amb la representació de sainets o alguna sarsueleta valenciana. Especiament al Salón Moderno, actuaren les notables companyies, (i amb alguna falleta popular a Dénia, pels anys vint) com ara la de Pepe Beut, un popular actor professional còmic de moda. Alguns exemples serien els de l’opereta valenciana «Modistilles i estudiants», «Valencia a la garçon», «Sento el cuc», «Drap Sagrat», «Sanc del Señor», «Valencians, sou el Dimoni», «Lo que fan fer les dones», l’opereta valenciana «I diuen que el peix és car», «Als bous de Castelló». Per citar algunes representacions dels anys vint/trenta. La qual cosa demostra que la nostra llengua estava viva, no havia tingut la repercussió que les noves i creixents presències immigratòries i turístiques posteriors ens «castellanitzaren» tant. També s’utilitzava a Dénia el valencià en algunes falletes populars muntades pels anys vint, mentre que a les escoles no tenia cap presència la nostra llengua. Estàvem molt lluny d’una voluntat de normalització lingüística. I acabaren informant d’un acte precursor de les jornades que nasqueren pel 1931, amb els primers moviments dirigits a la creació del primer Estatut d’Autonomia que resultà avortat, com hem dit, per la presència de la guerra. Va passar a Dénia el 29 d’agost de 1930, en un plenari del nostre Ajuntament on es va donar compte d’una proposició de la Comissió Permanent, d’acord amb el Reial Decret de la Presidència del Consell de Ministres del 9 de juny, d’usar l’idioma regional -així l’anomenaven- sempre que les actes i els registres s’ompliren en castellà. I també adquirir una senyera per a la façana de la Casa Consistorial junt al «pabelló nacional» els dies de rúbrica. Aquí tanquem la història.
