La darrera setmana finalitzàvem la nostra croniqueta amb la cita històrica de la prostitució pel segle III abans de Crist. Direm ara que disposem d’una llarga i extensa informació sobre el tema, i que no estem encara segurs d’anar a publicar. Continuem, de moment. Al lapidari d’Alfonso X apareixen l’alburgiz, el margul i la camiruca. També amb els mateixos efectes que la mandràgora. Per enamorar un home, a l’Edat Mitjana li donaven a menjar pa amassat sobre el pubis de la dona. Per conservar l’amor de la dona i la seua fidelitat li donaven una pòcima feta amb testicles de llop i cendra procedent de la crema de distints pèls del cos. I així, infinitat de recursos. En temps moderns, a Mallorca, les xiques, per aconseguir l’amor dels xics, utilitzaven qualsevol manyoc o grapat dels cabells d’aquell que pretenien enamorar per encisar-lo, o li preparaven el popular cafenet mallorquí, acció que podríem situar-la en el camp de l’erotisme.
És lògic que l’erotisme siga considerat com una espècie de vehicle que incidesca com a primer pas en la demanda de llibertat sexual. Aquest erotisme es diu que les cultures orientals l’han convertit en una forma de religió, un art o una ciència. A mi em resulta bastant difícil la seua definició, perquè mentre uns solem gaudir dels seus valors de caràcter espiritual, un sector de la societat el considera com un estat més pròxim a la pornografia. A Occident, la civilització judeo-cristiana l’ha convertit en una cosa pecaminosa, bàsicament per influència de l’Església. 
Podríem parlar un poc ara sobre la referència del món primitiu de la prostitució a Dénia. En temps de forta economia i bullici de l’oci, de la «bona vida», per l’any 1873, i potser també abans existien aquí cases de prostitució. Dénia s’havia convertit en una població de gran oferta, sense límits, impròpia d’una ciutat d’uns 12.000 habitants. El 1874, davant els escàndols produïts per les cases dedicades a l’activitat del sexe, l’Ajuntament acordava que les prostitutes abandonaren prompte les seues activitats. Totes elles estaven indocumentades. I seguint les instruccions del governador civil, el 23 de desembre de 1888 discutien el primer Reglament per al servei de la prostitució a Dénia, aprovant per unanimitat els 23 punts que el conformaven.
A cada una de les xiques se les proveïa d’una cartilla, que es convertia en el document on es reflexaven la seua personalitat i els seus drets i obligacions que haurien d’acomplir puntualment. La Secretaria de l’Ajuntament duria un registre de les cases de prostitució existents amb el nom de les ames i demés dones que es dediquen a aquell exercici en les cases o en altres de cites més o menys públiques, però de totes les que en realitat admetiren la professió i puguen, per tant, crear el perill de malalties sifilítiques i altres contagioses.
Es durien registres d’entrada i de baixa de cada prostituta i les causes que la motivaren, etc. Quan arribaren a la nostra ciutat totes elles s’haurien de presentar a la Secció d’Higiene de l’Ajuntament per inscriure’s en el Registre i se les proveirien d’una cartilla. La prostituta deixaria en la Secció esmentada la seua cèl.lula personal, sense la qual no seria empadronada ni se li faria entrega de la cartilla. Tot seguit se li donaria avís al metge que li faria un reconeixement a la xica fent constar el seu estat en aquell document, que hauria de tenir-lo sempre al seu poder i no podria prestar-lo a cap altra dona. Les ames, per la seua banda, s’obligaven a crear un padró amb les referències citades abans. Les pupil·les serien reconegudes dues dies per setmana. Si el facultatiu trobara qualsevol malaltia contagiosa de caràcter venèric, recolliria la cartilla i expediria un volant per a que la xica ingressés a l’Hospital de Caritat de Dénia, on seria atesa per a la seua curació, i donaria avís d’açò a l’esmentada Secció d’Higiene junt a la remissió de la cartilla. En cas d’embaràs també se li ho faria saber a la xica. I tot fent-se figurar al padró de l’ama corresponent. El metge o metges designats per aquesta funció percebrien per cada visita o reconeixement la quota d’una pesseta, que la prostituta hauria de pagar en l’acte.
Es prohibia tota classe d’aldarull que ofenguera la moral pública i els bons costums, així com l’ostentació en manifestacions o atraccions en finestres o portes, en passatges concorreguts, espectacles públics o altres llocs on assistiren les «persones o famílies honrades»… Totes les ames, prostitutes o criades haurien de guardar als facultatius i demés empleats administratius el respecte, decor i circumscrició corresponent i, en cas contrari, serien corregides segon les faltes. Serien considerades prostitutes totes les dones que s’entregaren habitualment al tràfec dels seues cossos i es trobaven en una casa de prostitució. Sols les prostitutes podrien habitar en les cases de prostitució i en eixe cas dependran de l’ama de la mateixa o en domicili propi que declararan a la Secció d’Higiene de l’Alcaldia, així com a les cases públiques a les quals assistesquen per a exercir la seua activitat. També s’exigia als guàrdies municipals o altres dependents de l’Alcaldia el seu compliment en la inspecció, perseguint les prostitutes que, actuant clandestinament, pogueren crear majors perills a la salut pública i denunciar-les a l’Alcaldia per qualsevol infracció, les quals serien castigades amb multes d’una a 25 pessetes, o amb presó en cas d’impagament. A les reincidents se’ls expulsaria de la ciutat, remetent-les a disposició del Governador Civil per a que disposara el trasllat al seu poble o el que estimés oportú. Tot un autèntic control previst en aquell Reglament.
Això consta a l’Arxiu Municipal de Dénia on existeix un registre de prostitutes de l’any 1893 i un altre a partir de 1926. De tot açò parlarem en una pròxima croniqueta.
