L’onze de març de 2011, ara fa un any, el malson nuclear va colpejar el Japó. Les fallades a la central de Fukushima van ser l’inici de la catàstrofe. Malauradament, i com passa cada any amb Txernòbil, aquests actes de recordatori es repetiran any rere any, i no serà pel record del que va passar, sinó per la trista realitat de les víctimes que s’aniran produint.
La primera víctima de la catàstrofe va ser la veritat, entre les moltes mentides que s’han anat descobrint destaquen que es va enganyar la població japonesa per a que no se n’anaren de llocs perillosos propers a les centrals, que es van amagar les dades reals de contaminació radioactiva, que es va controlar la informació, de tal manera que fora impossible que es coneguera l’abast real de la catàstrofe, i es van maquillar les dades més dures amb l’excusa d’evitar el pànic, etc. A hores d’ara no tenim informació detallada de la dispersió de la radioactivitat, de quins aliments i quines zones del món poden haver estat contaminats. 
Desprès d’un desconcert inicial, la indústria nuclear i els seus grups de pressió han desplegat una minuciosa política de desinformació, presentant la catàstrofe com a cosa superada, i repetint un altre cop que les nuclears són un «mal necessari», al que ens hem de resignar.
Però ni Fukushima és part del passat, ni les nuclears són un «mal necessari».
