Quan una dona, després de molts patiments, s’atreveix a anunciar-li al seu marit possessiu que vol divorciar-se, les pautes de comportament del senyor són sempre les mateixes.
Primer posa cara de sorpresa, com si fora una bogeria transitòria de la seua dona, no s’ho creu que això li passe a ell. Després nega qualsevol fet que li haja dut a la seua dona a plantejar-se el divorci. Ell no ha fet res de malament i sempre ha actuat igual. A continuació envia els familiars a intentar convéncer-la de la bogeria que va a fer i que els fills ho patiran. Més tard amenaça amb la llei. Ell no signarà els papers i ja actuaran els advocats i a més a més els jutges no li donaran la raó. I, finalment, voldrà fer-li creure que la separació serà una ruïna econòmica per a ella, perquè sense ell, ella no és ningú. 
Sempre es repeteix el mateix comportament. El resultat és sempre el divorci. De males maneres i qui més pateix no és mai la dona malgrat la burrera de l’home possessiu.
