França, Alemanya i Suïssa van ser destínació de la migració de centenars de milers d'espanyols en els anys 60 i 70 del segle XX. Però el cas específic de les dones treballadores ha estat poc reconegut, almenys fins ara. Ahir es va inaugurar una exposició a l'aire lliure, al carrer Puríssima Xiqueta de Benissa, per a, precisament, donar visibilitat a les històries de vida d'unes dones pioneres en el seu temps perquè “la seva valentia mereix ser reconeguda”, en paraules de Pepa Bertomeu, regidora d'Igualtat.<\/p>\n
La majoria d'elles van emigrar a París per a treballar com a empleades de llar, a les cases de les famílies dels barris rics de la ciutat. A totes els unia una fi comuna, contribuir al sosteniment de les seves famílies, ja que enviaven els diners que guanyaven al poble. El somni d'algunes era estalviar per a comprar-se una casa o muntar un negoci en el futur. I moltes d'elles van marxar amb el bitllet, les maletes i poc més i era la primera vegada que sortien de casa. Al principi era per uns mesos però la majoria d'elles es van quedar durant molts anys. És el cas de Teresa Crespo Ripoll, que va marxar al setembre de 1969 perquè volia conèixer món, ja que el poble se li havia quedat petit. En el seu cas va triar Alemanya, Frankfurt, per a cuidar nens; aprenia alemany a les vesprades en una escola. Es va casar i va tenir dos fills. Els últims 20 anys va viure en Halle, a l'altre costat del mur quan el van enderrocar. Va estar fora de casa 50 anys i va tornar a Benissa una vegada jubilada.<\/p>\n
El París d'aquella època irradiava modernitat enfront del conservadorisme de l'Espanya franquista i aquestes dones emigrants van accedir a una llibertat inimaginable. Matilde Roselló, amb 18 anys, es va anar juntament amb la seva mare, Josefa Baydal. Li va sorprendre la llibertat que es respirava en la gran ciutat i el fet de veure a les parelles passejant agarrats de la mà o besant-se en ple carrer, segons el seu testimoniatge.<\/p>\n
Les xarxes solidàries s'activaven abans d'emigrar i moltes d'elles trobaven treball amb el suport dels emigrants espanyols ja instal·lats. María Llobell Vengut, coneguda com a María Les Llums, es va quedar vídua amb 39 anys i quatre fills. En 1957, amb 43 anys, emigra a París per a treballar com a mestressa de companyia d'un matrimoni d'ancians. Va ser de les primeres a marxar a la capital parisenca -després va traslladar els seus fills- i va ser de gran ajuda per a les quals van seguir els seus passos. Travaven relació entre elles i, després de la jornada laboral, sortien a ballar o a festes.<\/p>\n
Rosario Ivars Roselló i el seu marit Andrés es van casar al març de 1963. Poc després, uns familiars que ja estaven a França els van animar a anar perquè hi havia molta feina i es guanyava més diners que a Espanya. Van estar a París i en Courthézon i la seva filla Lola va néixer més enllà dels Pirineus. Hi ha casos més especials, de pel·lícula. Rosario Pineda Palència va conèixer a un brigadista internacional en temps de guerra i va emigrar amb ell a França, a la localitat de Brunoy, i allí es van casar. Després van muntar un bar.<\/p>\n
<\/p>\n
PARELLES DE GERMANES I LA SCHUBERT<\/p>\n
<\/p>\n
En l'exposició es compten casos d'emigració per parelles. Enri Bondia Escrivá, amb 23 anys, va marxar amb la seva germana a Dusseldorf, ciutat alemanya en la qual treballava en el muntatge de peces petites de maquinària de tota mena. Li agradava molt anar a l'Avinguda Königsalle i a banyar-se en el riu Rhin. Margarita Baydal Crespo se'n va anar a París en 1964 amb la seva germana per a cuidar nens. Allí va conèixer al seu marit francès de pares catalans.<\/p>\n
Esment a part mereix la història d'un grup de vint dones que van emprendre viatge a Alemanya en 1965 per a aprendre un ofici i després treballar en l'empresa Schuberth, que havia triat Benissa com a seu per a fabricar jocs de catifes i fundes per als banys. Un autobús les va portar fins a la ciutat d’Ascheberg i, durant uns mesos, van conviure amb les expertes operàries alemanyes. Tota una aventura i una oportunitat de conèixer món, compartir vivències, enriquir-se a nivell personal i optar a un futur millor.<\/p>\n
I un últim exemple d'emigració més enllà de l’oceà. Teresa Ferrer Ivars va marxar a l'Argentina en 1952 al costat del seu marit i la seva filla de tot just un any. Uns familiars de Calp eren allí des de feia un temps i van fer el pas per a traslladar-se a Temperley. Ell treballava en un centre psiquiàtric -era infermer- i ella s'encarregava de netejar les bates dels metges del centre.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"Benissa recorda les dones que van emigrar en els anys 60 i 70","protected":false},"author":1,"featured_media":58361,"comment_status":"closed","ping_status":"closed","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"csco_display_header_overlay":false,"csco_singular_sidebar":"","csco_page_header_type":"","csco_page_load_nextpost":"","csco_post_video_location":[],"csco_post_video_location_hash":"","csco_post_video_url":"","csco_post_video_bg_start_time":0,"csco_post_video_bg_end_time":0,"footnotes":""},"categories":[574],"tags":[],"class_list":["post-58943","post","type-post","status-publish","format-standard","has-post-thumbnail","category-sociedad-2","cs-entry","cs-video-wrap"],"yoast_head":"\n