Paco Pérez Torregrosa és un cinèfil empedreït, una afició, la del cinema, que va heretar del seu avi i de la seva mare. Li ve de família, vaja. No tens més que parlar una estona amb ell i et conta milers d'històries i d'anècdotes que coneix de primera mà perquè les ha viscut en persona. La seva vida gira entorn del cinema i la música i és una enciclopèdia errant. I ho viu, ho sent i ho transmet, perquè parla amb una gran passió i això es nota.<\/p>\n
En una agradable xerrada, sense planificar res ni amb cap idea preconcebuda, ens confessa les seves dues grans febleses, una rossa i una morena: Marilyn Monroe i Sara Montiel. De la primera no es queda amb la seva etiqueta de diva i sex symbol sinó amb la seva faceta d'actriu des que la va veure a Niàgara. “Em va impressionar molt, per la seva manera de caminar, per la seva bellesa, la seva sensualitat, etc.”. “Per a mi va ser una gran actriu i va ser una veritable pena que no se li donés la importància que tenia”, subratlla. I, com a exemple, un botó. Marilyn en Vides rebels, amb Clark Gable i Montgomery Clift.<\/p>\n
I de Sara Montiel té molt a contar. La seva història és, si més no, única. “El meu pare deia que era la que millor cantava el cuplet”, recorda. A principis dels setanta, la Montiel actuava per a una falla de Dénia i va anar a veure-la. Estava assegut en primera fila amb el seu amic Pepe Borino. En plena actuació, l'artista baixa de l'escenari i es va asseure a les seves cames per a continuar cantant. “Allò va ser brutal, tenia una cara maquíssima, impressionant”, assegura Paco. Però la cosa no va quedar aquí perquè després, quan cantava Fumant espero, va demanar foc per a encendre el seu puro i ell li ho va donar encantat, embadalit. Després van ser al camerino per a lliurar-li un ram de flors. “Era molt simpàtica, gens de diva, molt natural”. “Però el més fort”, afegeix, “és que va ocórrer el mateix dues vegades més, una a València i una altra a Alacant. Es veu que ja em coneixia”. Increïble, no creuen?<\/p>\n
<\/p>\n
CARTELLS ORIGINALS I PROGRAMES DE MÀ<\/p>\n
Paco té una col·lecció de cartells originals de pel·lícules i de programes o prospectes de mà que podrien estar en qualsevol museu. Peces úniques que ha adquirit amb el pas dels anys fruit de la seva passió pel cinema. Té cartells de l'antic cinema Cervera del Poble Nou de Benitatxell i ha adquirit molts d'ells en una casa de cinema situada a la Xina Town de Londres. Un dels més preuats, amb la imatge de Marilyn, clar, li ho va portar Pierre Tevenet de París.<\/p>\n
I la mostra de programes de mà és també de “pel·lícula”, mai més ben dit, amb exemplars dels anys 40, 50 i 60 del segle XX. Pel·lícules com Casablanca, Llum que agonitza, Encadenats, Mogambo, Elena i els homes… i d'actrius conegudes com a Ingrid Bergman, Marlene Dietrich, Elisabeth Taylor, Kim Novak, Sofia Loren, etc. Dos exemples de cinemes de la comarca, El burlador de Castella, de 1948, de la Cultural de Teulada, i Llavor d'odi de 1947, del Teatre Circ de Dénia.<\/p>\n
Una col·lecció… de cinema.<\/p>\n
<\/p>\n
MÉS CINEMA, SI US PLAU<\/p>\n
<\/p>\n
Finals dels seixanta i principis dels setanta. El règim franquista i la censura no permetien la projecció de les últimes novetats cinematogràfiques. “Carrero no deixava passar ni una”, apunta Paco. Ell treballava com a empleat de banca i el seu germà Sebastián exercia de mestre. Aprofitaven les vacances de Setmana Santa per a creuar els Pirineus i xopar-se de cinema, sense cap censura i en versió francesa. “Havíem estudiat una mica de francès i ens servia per a entendre les pel·lícules”, recorda amb nostàlgia. Paco anava amb la seva núvia i futura esposa, Trini Hernández, i el quartet es completava amb una amiga, María Ramiro. “Ella i jo ens alternàvem per a conduir i van ser viatges meravellosos”, afegeix.<\/p>\n
En el sud de França, en localitats com Canet-Plage, Perpinyà i Amélie els Bains, feien cicles de cinema per als espanyols. “No teníem res reservat. Buscàvem una casa privada i anàvem d'un poble a un altre veient cinema sense parar”, comenta Paco. “Per citar una anècdota”, compte, “el meu germà i jo comencem un dia a les nou del matí i acabem a les dues de la matinada”.<\/p>\n
En la retina d'aquests joves cinèfils estaven les pel·lícules de directors de l'època com Luchino Visconti, Pier Paolo Pasolini, Federico Fellini, etc. En terres franceses van veure títols com Els contes de Canterbury, La caiguda dels déus, La dolce vitai, per descomptat, L'últim tango a París, de Bernardo Bertolucci, amb Marlon Brando i Maria Schneider. “Quan va morir Franco, per aquí van passar totes. I les vam tornar a veure, clar”, subratlla. “Per a nosaltres”, diu, “allò era una autèntica festa. Per allí acudien Maruja Torres, Terenci Moix i tota la flor i nata catalana”.<\/p>\n
I, per a concloure, Paco subratlla que “molta gent pensava que anàvem a França només per a veure pel·lícules verdes. Però no era això, anàvem per a veure cinema d'autor”.<\/p>\n
<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"Paco Pérez Torregrosa és un cinèfil empedreït, una afició, la del cinema, que va heretar del seu avi…","protected":false},"author":2,"featured_media":28517,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"csco_display_header_overlay":false,"csco_singular_sidebar":"","csco_page_header_type":"","csco_page_load_nextpost":"","csco_post_video_location":[],"csco_post_video_location_hash":"","csco_post_video_url":"","csco_post_video_bg_start_time":0,"csco_post_video_bg_end_time":0,"footnotes":""},"categories":[597],"tags":[],"class_list":["post-42079","post","type-post","status-publish","format-standard","has-post-thumbnail","category-cultura-ca-es","cs-entry","cs-video-wrap"],"yoast_head":"\n